Des de l’ inici, la nostra societat s’ha construït sobre el principi de la violència, la violència institucionalitzada per l’estat. L’ organització política, econòmica i social es funden en aquest principi pel que la supervivència d’uns justifica que la majoria n’esdevingui el mitjà. La destrucció està així justificada i sota la roda del progrés romanen els silenciats, que només han aparegut en els grans relats com a instruments al servei d’aquest progrés, del progrés dels protagonistes d’aquells relats.
La violència batega, així, en l’ambient però només la detectem quan es presenta de la manera més explícita mentre subtilment travessa cada una de les estructures i cada una de les relacions que organitzen el món en què vivim.
Al llarg de la història, els diferents corrents ètics es van dedicar a trobar una resposta a la pregunta per la felicitat. Com ha d’actuar l’home per ser feliç? La felicitat de l’home- del gènere no de l’espècie, que no és l’espècie home sinó l’espècie humana- va centrar tots els discursos fins que les circumstàncies històriques, a les que havien conduït aquelles ètiques, van posar de manifest que hi ha una qüestió més urgent i que, a més, ens fa adonar-nos de tot el que té d’inapropiat aquella primera. Sense les víctimes del silenci històric no és possible la història, no és possible la terra , no és possible la vida. Garantir la supervivència d’uns quants a risc de la dels altres suposa, a més posar en perill el món i el principi de vida. La història ha estat dirigida, escrita i protagonitzada per aquells que no entenen que el món es funda, precisament, en la capacitat que tenim de fundar-lo, que la supervivència dels altres és bàsica per a la pròpia que, de mil maneres diferents, tots som dependents i, sent tots dependents, tots som responsables de nosaltres i dels altres.
És el consum excessiu d’allò de què ens proveeix el nostre entorn el que posa en perill les generacions futures i és, així mateix, l’abús el que ha posat en perill les passades i les presents, l’abús dels altres.
L’ètica de la cura
Enfront de la lògica de l’acumulació, cal reivindicar una lògica de la “sostenibilitat de la vida”(Amaia Pérez Orozco a “Amenaza tormenta:la crisis de los cuidados y la reorganización del sistema económico”), cal que les persones passin de ser concebudes com a mitjans per a “l’acumulació de capital” i que “el seu benestar” esdevingui el centre de l’acció. Del capital a la persona, com a centre del pensament econòmic i de l’acció.
L’ètica de la cura, posa sobre la taula la solidaritat, la cooperació, la compassió o l’altruisme, com a principis d’acció per a una societat que precisa plantejar els conflictes ètics “en termes relacionals”, valorar-los no des del conceptualisme de la moral patriarcal, sinó amb una veu diferent que abandoni el concepte per a obrir-se a la descripció i a la interpretació.
Per a plantejar aquesta qüestió podem començar analitzant el mateix fet d’estimar. L’amor no és quelcom que romangui en un interior mut i immòbil. L’amor és motor d’acció: s’expressa en tot allò que es du a terme per a l’altre, que n’absorbirà les conseqüències. Estimar és concebre l’altre com una finalitat en ell mateix i no com un mitjà. És posar l’altre com a subjecte –no objecte- en el centre de l’acció i, en termes socials, això, històricament ho han dut a terme les dones. En la societat del patriarcat l’home se n’ha beneficiat doblement. En primer lloc, històricament ha emergit en el subconscient de la nostra societat la idea que hi ha certes responsabilitats que només pertanyen a les dones; d’altra banda, la dona ha estat tractada com la terra de la qual sorgeix i per la que s’expandeix el poder de l’home i, tant en els relats infantils com en l’imaginari de la publicitat, ella és concebuda només en la mesura que es relaciona amb ell i forma part dels mitjans que l’han de dur a conquerir les seves fites. El mateix principi d’amor ha estat subjecte a la idea de submissió, a la dialèctica subjecte- objecte, que en Sartre el condemnava al fracàs. Com si l’amor ens deixés en una situació de feblesa amb la que els homes han justificat un tracte inherentment violent sobre les dones. A l’amor hi oposen el domini o la voluntat de dominar.
La història s’ha erigit com una cadena d’esdeveniments marcats per la destrucció com a signe del progrés en totes les esferes: la organitzativa, la científica i la lingüística.
Que el jo es constitueix en relació amb l’altre, que actuem dins d’un context de relacions amb persones fa immoral una actitud irresponsable amb el nostre entorn.
La reforma laboral i de les pensions i les retallades
Davant l’envelliment progressiu de la societat en el que s’han abocat els països del centre, l’estat ha actuat plantejant una reforma que té per objectiu retornar les dones a un rol tradicional, que empeny vers un regrés històric totes les dones i que es construeix sobre la base de l’explotació de les dones immigrants del que brolla la xenofòbia imminent en el sistema capitalista que troba les seves arrels en la noció de patriarcat.
La gran dicotomia del nostre sistema s’estableix sobre la base del concepte de treball, de la construcció econòmica d’aquest sistema. Aquesta dicotomia és la que mantenen com a centre del concepte de treball les persones respecte el mercat. En el centre dels nostres valors hi rau quelcom abstracta que condueix a l’oblit del que no ho és. La història de la filosofia neix com el triomf de la raó sobre l’amor i es precipita per aquests mateixos motius. Aquest triomf s’expressa en l’audàcia d’ Ulisses, l’heroi homèric, l’èpica del qual es redueix a tornar a casa sense haver perdut ni una engruna de la seva dignitat, exposant amb aquest objectiu tota forma de vida que troba pel camí, en el retorn d’ Ulisses a la llar se la juga un sistema de valors que s’acaba erigint triomfalment quan l’aventurer descriu a la seva dona el seu llit.
Situar al centre de l’economia el mercat inclou acceptar com una part natural del sistema econòmic la destrucció dels seus individus per a poder acomplir els objectius d’aquell sistema econòmic, el que és curiós és que en el centre de la vida s’hi troben aquells que es poden trobar en perill pel moviment del sistema.
Secretaria de Gènere
Què és la violència masclista?
Tota aquella acció que es porta a terme contra una dona o un conjunt de dones pel fet de ser dones-tal i com expliquen Barbara Biglia i Conchi San Martín a Estado Wonderbra-. El que passa és que generalment només concebem com a violència masclista aquells casos on aquestes accions inclouen sang, blaus i ferides, amb l’anulació absoluta en termes físics i/o psicològics de la víctima de l’acte de violència, la catàstrofe. Però cal assumir que aquesta catàstrofe és conseqüència de no haver interpretat els fets que la precedien com a violència, perquè aquesta catàstrofe no sorgeix del no res.
Per començar, cal analitzar els models relacionals que difonen els relats de la nostra cultura –des del cinema fins a la publicitat -. Cal veure com s’han construït les relacions entre els personatges que hi apareixen, perquè en aquesta construcció ja hi rau l’esquema del poder, del dolor com a marca determinant de l’amor, de l’abús com a element naturalitzat en el lloc de treball i en les relacions socials, del respecte i la dignitat com a obstacles per l’afectivitat, de la submissió com a norma de l’amor i la frustració que això provoca en prendre’n consciència.
En última instància, tot aquell acte que promou el dolor dels altres com element necessari per a la satisfacció de les necessitats pròpies i aquest dolor és el que han sentit dins seu tots aquells individus, tots aquells col•lectius que han patit emmudits pel sistema sota el silenci del cel.
Aquell masclisme nostre de cada dia
És els sistema el que ens recorda constantment el que som quan ens exclou o ens inclou sota criteris que ens observen com un tros de carn. Una mirada o unes paraules d’elogi que cal que contestem amb un somriure si no volem ser tractades d’histèriques, de rares, d’estúpides; una mirada que quasi penetra la carn i que vol ser percebuda com una lloança;unes paraules inapropiades en un moment de tensió que s’aixequen com una amenaça per a la professional que només espera fer tan bé com pugui la seva feina o una carícia que passa per un frec involuntari a la que s’ha assegut en el lloc equivocat on només esperava mantenir una bona conversa. Però a més som un problema per al bon progrés del capital per l’amenaça que la nostra carn pot obrir-se per donar lloc a més vida, vida que nosaltres gestem i de la que nosaltres ens hem de cuidar. Una futura empleada és concebuda sempre com una potencial mare i això és un problema contractual –un problema, en realitat, per a nosaltres -.
I enmig d’aquests estigmes que no ens han abandonat ni un sol moment, la desaparició d’allò públic dibuixa el camí de retorn de la dona cap a la llar i la torna a convertir en la cariàtide que històricament ha estat amb els braços drets per a sostenir un sistema que la maltracta.
