No som conscients de tot el que suposa una mudança fins que no la fem. Una mudança no és canviar les coses de lloc, desmuntar la casa per muntar-la en una altra banda, qualsevol canvi, un canvi de feina, és com tornar a néixer essent una altra.
Darrerament m'he mudat, ara dormo a la ciutat on abans treballava per treballar en una altra ciutat, en una feina que m'exigeix unes destreses i uns coneixements que fins ara mai ningú m'havia exigit. Començar una vida nova té aspectes molt diversos, entre els agradables, hi ha descobrir que ets capaç de fer coses que no sabies que podies arribar a fer, aprendre coses noves, conèixer gent. També et dóna la oportunitat d'inventar-te a tu mateixa, crear-te una imatge diferent de la coneguda i avorrida. Quan ets la noia nova també comences a ser-ho per a tu. Amagues algunes coses, en mostres d'altres, pots aprofitar per fer un canvi d'imatge -encara que com que jo no tinc ni un duro, tampoc no he tingut la oportunitat-.
Però començar de nou és sempre, per definició, acabar amb una altra cosa. És interrompre-la, A mi el meu món m'ha desaparegut i amb ell una part de mi mateixa. Ni tan sols he tingut temps de fer-me a la idea. Serà perquè jo sempre he estat una noia molt melancòlica i que em costa molt d'abandonar les coses i a les persones, però per a mi en tot això hi ha com una mena de dol. Un dol estrany, és clar, les coses que he abandonat continuen estant al lloc on vaig deixar-les, però m'és impossible emportar-me-les a la nova vida. Les coses mai no queden igual quan les canvies de lloc, Enmig del canvi, la seva presència t'exigeix que les tornis al lloc del qual provenen. Tampoc no et pots emportar les persones ni les activitats. Els pensaments també són uns altres, les emocions i, fins i tot, les reaccions davant de les coses que passen. Ja ho he dit que és com néixer de nou. Néixer ja feta, Reubicar-se i ser una mica com el Quixot, part d'un món que ja no existeix, com a mínim per a tu. Hi ha un moment, potser només serà al principi, en què sents que no pertanys a cap dels dos mons, ni a l'antic ni al nou i és trist, potser perquè no et sents reivindicada, però també és preciós aquell moment en què no et pertanys ni a tu mateixa i et passes el temps d'un vagó a un altre, desprenent-te de tot perquè la rutina no tingui temps d'atrapar-te i fer-te seva, si no fos per la companyia d'aquella noia nova que no et deixa mai i que se't comença a fer tan pesada.
