Honestedat

Ja no és vertader cap pensament que no traeixi els interessos de qui el formula. Això ho va escriure Adorno i ho va repetir de diverses maneres al llarg de la seva vida. Adorno -cognom de la mare, el del pare era Wiesengrund que no és tan musical – va ser un tipus molt coherent, tenia una pila de defectes que la majoria dels que l'han llegit s'esforcen a assenyalar, però el que no es pot retreure a Adorno si es coneix una mica la seva obra i la seva vida, és que era coherent com ho van ser pocs. A la memòria popular queda que no va fer a Alemanya el paper que Sartre sí que va fer a França, quan es va situar al davant de tot del moviment protagonitzat pels estudiants al maig del 68. Adorno no s'oposava a les protestes, el que Adorno temia era que no tothom tingués clar per quins motius protestava, que s'haguessin deixat emportar per una marea d'entusiasme i que, en nom d'alguna cosa que no sabien, acabessin generant un estat de coses exactament igual al que en aquell moment combatien. Era aquella falta d'honestedat, que naturalment ningú no admetia, el que portava a Adorno a prendre distància sense, de fet, oposar-se a allò que els estudiants podien reivindicar. Per això mai no va accedir a ser la cara visible del moviment, perquè fer-ho l'hauria convertit en un pamflet i tothom sap que la capacitat crítica d'un pamflet és molt limitada.

Des de jove, ja abans d'esdevenir professor a la Universitat de Frankfurt, en la seva etapa de compositor musical, Adorno queia malament. Fins i tot la persona que més l'estimava en aquest món, el filòsof i crític cultural Siegfried Kracauer, necessitava tenir-lo a certa distància durant algunes temporades, malgrat haver admès que la seva amistat era el millor que li havia passat a la vida i estar-ne explícitament enamorat. Adorno queia malament als seus ídols, especialment al compositor Arnold Schöenberg, i generava sentiments controvertits entre el seu alumnat. Els seus primers estudiants, els dels anys 30, el trobaven inspirador, però també en destactaven el caràcter estricte i exigent. Els darrers deien que estava mancat de compromís, però també li reien les gràcies i els moments de cinisme de les seves classes -està tot gravat i reproduït en el llibre Introducció a la sociologia i en els dos volums de la seva Terminologia Filosòfica-.

SARTRE, EL COMPROMÍS DEL QUAL NINGÚ EN PLE ÚS DE LES seves facultats posaria en dubte, va dir una vegada, en retornar d'un viatge a la URSS, que en aquell país, a diferència del que s'acostumava a dir, es gaudia d'una absoluta llibertat d'expressió. A Sartre li agradava viatjar a Itàlia, i hi passava temporades envoltat de tots els luxes que es podia permetre, i llegia amb gust a Flaubert, representant del pensament burgès que el filòsof francès i premi Nobel de Literatura va criticar durant la seva segona etapa, l'etapa marxista en què encapçalava manifestacions estudiantils amb el pretext que només “els vells” podien fer comprensibles per a la societat les reivindicacions dels “joves” – referint-se aquí als estudiants-.
         

Tot el que acabo d'explicar ho documenta un dels seus alumnes en un llibre molt gruixut, però la imatge que tenim de Sartre és la de l'intel·lectual compromès, nocturnitats a part, i a penes se sol parlar d'aquests aspectes que presenten un tipus poc coherent, per no dir, francament deshonest. I si és així, no és tant per falta d'informació com pel valor que es dóna a unes coses o a les altres. Si, com deia Adorno en la frase inicial, la honestedat posa pals a les rodes als discursos ideològics, aleshores el millor en temps d'entusiasme és deixar l'honestedat de banda. El que cal és reforçar els discursos amb arguments que funcionin bé a les oïdes i que vagin directament al cor i a les entranyes dels qui els escolten, assegurant-se sempre que no hi hagi res que pugui fer-los trontollar, en nom d'això, d'aquell discurs que s'ha de cuidar perquè és l'únic vàlid, es creen aliences, enfrontaments, amistats i enemistats i mantenir-les és importantíssim, encara que això ens porti a ser deshonestes o, per ser més clares, a callar o mentir perquè no sembli que canviem de bàndol. Jo m'he trobat recentment en situacions que fan explícites aquestes tendències, per algunes persones he esdevingut dolenta o és directament desagradable o perillós parlar o treballar amb mi perquè no estic entusiasmada amb determinades coses o perquè sóc anarquista o perquè sóc... com en diuen? Una feminazi (?!)en tots els casos, massa radical. És igual que expressi el meu pensament sobre el procés o que pengi una foto de la gossa o faci un comentari simpàtic a la foto d'un gat, he deixat d'existir. És igual que algú m'insulti o es refereixi a mi amb menyspreu i digui falsedats, no val la pena dir la veritat sobre mi perquè no estic en el discurs, estic morta socialment. Allò de quedar com una senyora o com un senyor admentent la veritat o, simplement, l'existència de qui no comparteix el meu discurs ja no es porta, no interessa, només es pot parlar per reafirmar-se, per repetir fins a la sacietat que formo part, que no m'he perdut. És una qüestió de principis que no té res a veure amb la covardia, ni amb la mandra de pensar. Té a veure amb viure en el present i per al present, estar alerta, no es poden cometre errors, és, per tant, normal que aturar-me a escoltar i respondre ben bé a allò que em diuen, més enllà de tots els discursos, resulti francament complicat.

A les persones que em llegiu, i que fins i tot heu llegit això us desitjo un bon any nou, la resta, honestament, m'importa una merda.

Veu de pito

Fa poc llegia un article de Pikara Magazín centrat en l'escriptora anglesa Caitlin Moran, en què l'autora deia que, malgrat el valor que té l'obra d'aquesta periodista britànica per trencar amb certs tòpics, en general no li agradava i el motiu pel qual no li agradava és perquè el que diu Moran, ella mateixa com a lloc comú dels seus relats, no és molesta, no incomoda al sistema; fa gràcia, però no fa ràbia, i, hi ha certa exigència -i ho poso en cursiva perquè a mi mai no m'agrada parlar d'exigències- certa exigència de la literatura feminista, ja sigui novel·la,  assaig, poesia  o el que sigui, de fer una, diguem, necessària i saludable ràbia, perquè el que s'ha de dir, el que una té la necessitat de dir des del primer moment en què comença a qüestionar-se'ho tot des de la seva pell, es fermenta amb indignació i la manera d'elaborar aquesta indignació per convertir-la en un text pot incloure i-fins i tot- hauria d'incloure l'humor, però, entenguem-nos, l'humor entre amigues, entre nosaltres, com ho fan per exemple les autores dels memes feministes, però sobretot ha de presentar el món,  -sí: "ha de"- com un lloc vertebrat pels conflictes, les tensions. El món no és un lloc bonic i, és curiós, però ser conscients d' això és l'únic que farà possible que algun dia  arribi a ser-ho. Ho dèiem, fa uns dies,  a propòsit de les reaccions que el feminisme genera entre la gent que creu que té una vida supersaludable i que ja s'ha qüestionat tot el que s'havia de qüestionar o la gent que creu que l'alliberament d'una mateixa passa per adoptar l'actitud de qui l'oprimeix, ho dèiem recollint les paraules de la Françoise Collin, que no es pot esperar de qui s'ha passat tota la història amb el cap cot que quan l'aixequi comenci a somriure a qui li feia mirar a terra. Que hi ha ràbia, molta ràbia i que quan en parlem, quan exposem els motius d'aquesta ràbia,  toquem el voraviu dels responsables d'aquells motius o dels qui se senten -absurdament- feliços enmig d'aquest sistema estúpid doncs és més que bo i saludable, natural. Així que, amb poques paraules estic d'acord amb la redactora de Píkara, les autores que escriuen sense molestar, sense incomodar, sobretot aquelles que tenen per alter ego una antiheroïna que malgrat la seva poca traça té potencialment totes les qualitats de les protagonistes dels relats tradicionals i només posen en perill el seu amor propi no poden canviar res. 

 Va d'això,  l'entrada d'avui, de l'amor propi, de la dignitat, d'estimar-se. És difícil estimar-se  quan creus que  el que et fa digne d'amor ho dicta un exterior que quan vas arribar ja estava organitzat i normativitzat , un exterior constituït per veus, les veus que et parlaven escrutant-te en l'interior del bressol, del carret, a l'escola, al parc, a la botiga de llaminadures, a la plaçoleta del barri,... Aquestes veus no s'han inventat res -o com a mínim no totes- però ho sostenen, mantenen l'equilibri d'un sistema ja per sí mateix desequilibrat. Recordeu aquelles veus? Les de parentes, veïnes, les mestres, l'avi de la plaçoleta,... Tant se val, a totes us vindran a la ment cares diferents, però segur que allà on coincidim és en el que deien, les frases, el to i la mirada a l'hora de parlar: 

- no corris!

- seu bé!

- tanca les cames!

- no cridis!

- has de ser més endreçada!

-amb aquests genolls plens de crostes sembles un nen!

- ets molt barroera !

- encara és una mica maldestra 

(aquestes dues últimes me les he tretes d'un butlletí de notes, de segon de primària, que encara conservo, gràcies senyoreta Fina).

Però no són només paraules és també un tractament, un tractament i la projecció d' unes expectatives que es delataven a cada conversa, cada consell, cada observació. Totes ho sabem, generalment quan els nois treuen males notes és perquè no estudien prou, els nois són tan moguts! I és com han de ser. Però quan les males notes les traiem nosaltres tot queda reduït a un problema d'habilitats intel·lectuals : "no ha anat gaire bé l'examen, ja veig que et costa". Això m'ho va dir el meu professor d'història de Primer de Batxillerat quan em va entregar corregit el primer examen del curs. Em va sentenciar. I aquí es va acabar tot perquè , des d'aquell dia a mi lahistòria em costava. Ell no sabia, ni li va interessar mai, que el dia anterior a l'examen, quan vaig decidir posar-me a estudiar, vaig tenir una baralla amb la mare que em va deixar emocionalment tan tocada que no vaig poder fer res. M'havia passat sempre, a mi no m'agradava l'escola, ni em va agradar l'institut i quan tornava a casa i acabava amb les obligacions de l'agenda, entrava en el meu món i no en sortia més. Però això no interessava al meu professor i a mi em va fer tanta ràbia que vaig fer el mateix que ell: vaig posar una creu al costat del seu nom i vaig arraconar a la seva sort la matèria d'història del món contemporani. 

Així que, a poc a poc em vaig anar trencant per tal de cabre en el món com el que era : una nena, una adolescent, una noia. És com una mena d'iniciació, perds el que forma part de tu per formar part dels altres, del món i al final de tot no et pertanys però tampoc no ets feliç perquè , naturalment, aquesta alienació passa factura. Algunes teòriques de la coeducació diuen que passem per un procés que fa que, d'una banda, siguem el que s'espera que sigui una nena -responsables, quietes, tranquil·les-, però, d'una altra, siguem al màxim de semblants possible als nens en determinats trets. Marcela Lagarde explica que això és el que significa viure en una societat androcèntrica: ocultar determinats trets, per exemple, treballar la veu perquè cada vegada sigui menys aguda, reduir l'expressivitat, per dir-ho d'alguna  manera. 

Jo des de petita he tingut una veu que, diguem-ho així, se sent sense esforç i una tendència a fer-la encara més fàcil de sentir. Durant vora 30 anys, algun avall tenint en compte que no em vaig posar a parlar de seguida de néixer, aquella meva veu es va convertir en un dels centres dels retrets que se'm feien -cal dir que no era l'únic, el meu talent per anar despentinada li feia una bona competència-. El cas és que, durant aquell temps, jo mateixa vaig treballar per fer-la cada cop menys meva, sobretot quan m'ho demanaven a la feina, a les escoles, com a base de la meva autoritat.   

Mirava de fer-la passar desapercebuda entre les altres veus, la baixava quan temia que sobresortís. Recordo que no em sentia a les manifestacions i em semblava millor sentir veus desconegudes que la meva. Amb el temps, vaig descobrir que allò era un enorme obstacle per a mi, perquè la meva veu, alta i expressiva, la necessitava per dir el que volia dir, la necessitava per explicar les coses com les volia explicar, per fer-me sentir enmig d'altres veus, per, en definitiva, dir la meva. Així que vaig començar a utilitzar-la de nou i , fins i tot a jugar amb ella, quan havia de fer alguna xerrada o cridar una consigna i em vaig adonar que quedava bé amb els manifestos que llegia i els parlaments que feia. D' això en  fa quatre dies, quan vaig descobrir que m'agraden moltes coses que hauria de trobar lletges. I m'agrada que se'm senti encara que estigui lluny del megàfon i m'encanta sentir l'eco de la meva veu quan llegeixo coses que m'emocionen o parlo amb persones o per a persones que m'estimo o que odio. 

És com una cura molt profunda i molt lenta, perquè hi ha molt a guarir: amb el feminisme arriba el final de l'autoodi, arriba el "calla tu" i el menyspreu a l'autoritat que només l'absurd i un odi recalcitrant pel que és diferent han posat allà. M'agrada la meva veu i el rebombori i dibuixar malament, però no perquè em facin entranyable pel fet de ser tan imperfecta, sinó perquè formen part de mi i perquè em fan imperfecta en un món on la perfecció és  barbàrie. Deixeu a les nenes en pau. 

Edatisme... Primera Part

L' edatisme és la tendència a valorar  a una persona o a un grup de persones en relació amb el que es considera propi de la seva edat, és a dir, considerar-la per la seva pertinença a un grup d'edat concret i concloure, a partir d' això, que la seva forma de vida, gustos i tendències personals coincideixen amb les de les altres persones que van néixer en una època i context similar basant-se únicament en aquesta coincidència temporal. L' edatisme és, en definitiva, una forma de discriminació que, partint del model classificador de l'edat social, vol garantir que cadascú farà allò que el sistema n'espera i res més. Però, com el racisme o el masclisme, està tan inserit en la nostra societat que, quan es presenta de manera subtil, resulta difícil detectar-lo o, si més no, assenyalar-lo com un prejudici. A més , el fet  que en cada etapa de la vida es produeixen canvis fisiològics en el nostre organisme permet que els prejudicis per edat es justifiquin amb base a la biologia i totes sabem que quan parla la ciència ho fa enmig d'un silenci de veneració.  

Generalment, quan es parla de l' edatisme com una forma d'exclusió que cal combatre, es fa, sobretot, posant la mirada en els efectes que aquesta tendència té sobre les persones de més edat. L'edatisme, per exemple, és el que ens porta a concloure sense complexos que la gent de determinada edat ni té ni necessita mantenir relacions sexuals, cosa que la gerontologia ja fa un temps que ha desmentit (aplaudiments entusiastes). Però el cert és que l' edatisme no afecta només aquest grup d'edat, sinó, d'una manera o una altra, a  tota la societat, de la mateixa manera que ens afecten totes les expectatives que es generen sobre nosaltres com si estiguéssim condemnades a repetir models que, tot sovint, tampoc no ens agraden. Ara, quan l' edatisme i el masclisme -que, de fet, són dues expressions d'una mateixa cosa: el control social necessari per garantir el funcionament del sistema- , quan l' edatisme i el masclisme, deia,  s'uneixen  les senyores de més de trenta ens convertim , alhora, en la diana de les crítiques i en la imatge d'un odi interioritzat que ens pot fer perdre el nord i, precisament, per frenar aquesta tendència, m'agradaria parlar-ne una mica des d' aquest racó.

Totes les noies es volen casar. Totes les dones, arribat un moment de la seva vida, volen tenir fills. Se't passarà l'arròs. Encara(?) no tens nòvio? Sentències tan entranyables com aquestes les hem sentit totes alguna vegada. A mi,  l'últim cop, em va passar a l'habitació de la clínica on una estimada amiga meva acabava de parir. Enmig de l'enrenou de les entrades i sortides de la cambra, la mare de la meva amiga agafa i em diu "I tu, estàs casada?" i jo, que sempre he estat orgullosa del meu estat civil, li contesto amb un somriure "No" i aleshores la seva cara es transforma,  de manera que dubto del que li he dit, perquè per la cara que fa qualsevol diria que li acabo de dir "Avui m'han donat el diagnòstic, no em queden més de tres mesos de vida" i, segurament li dec haver dit alguna cosa així perquè tot seguit respon: "ai, perdona, ho sento". I jo també, perquè acabo de descobrir que m'estic morint o, encara més, que ja estic morta. Sóc una dona de trenta quatre anys sense marit ni descendència, he fracassat. A més, tampoc faig gaires coses de dona de la meva edat i, malgrat que m'agraden els nadons, no tinc ni un gram d'instint maternal i, a sobre, quan els agafo, ploren, de fet ploren en el moment en  què em veuen venir. Tampoc tinc gaires amigues de la meva generació (potser un parell) i darrerament passo moltes hores amb dones que van néixer a finals dels anys 80. Alguna cosa dec haver fet malament perquè, amb la meva edat , hauria de passar la tarda de diumenge de passeig amb un home i un parell de criatures - i jo alguns diumenges a la tarda surto a passejar sola, cosa que per alguns homes és com veure un flam gegant caminar-. 

D'una dona de la meva edat se n'esperen moltes coses que tenen a veure amb què pugui demostrar que no generarà cap problema, que contribuirà positivament en la societat   i aquest és un ideal estúpid perquè els problemes, molt sovint, no són les persones  sinó, precisament, allò que s'espera d' elles, aquells patrons que fan que unes tinguin vides exemplars i d'altres no. Una dona, posem per exemple, divorciada amb un o un parell d'infants al seu càrrec que ha d'abandonar casa seva, perquè no la pot seguir pagant amb el seu sou, i traslladar-se de nou a la casa on se suposava que només havia de tornar per Nadal o algun aniversari, més que generar un problema per aquells que li ha d'oferir aixopluc és la prova que hi ha alguna cosa bastant inhumana en la manera que tenim de plantejar la vida i els ideals d'independència i d'amor. 

L'edat ens limita -"ets una mica gran per..."- , ens condemna -"préstec per a persones de fins a 35 anys"-, ens fa sentir culpables -"una mica jovenet per a tu,no?"o "però si és un vell..."- i ridícules.  Uns sentiments, com tots, apresos perquè ens reprovem a nosaltres mateixes  i reprenguem el camí recte. 

 L'últim cop que vaig sentir a una dona sentir-se  desubicada en un grup per la diferència d'edat, vaig provar d'imaginar-me aquell mateix grup sense aquella dona i em va resultar impossible.   

#Jonosócrefugiada

(Avui seré breu per compensar la darrera vegada)


El exiliado es objeto de miradas antes que de conocimiento. Al objeto de conocimiento se contrapone el objeto de visión, que es tanto como decir de escándalo 
María Zambrano
Y ser de aquella tierra lo pagas con no serlo de ninguna: deambular, vacuo y nulo, por el mundo que a Sansueña y sus hijos desconoce (...)
Luis Cernuda

 Tota aquesta gent que ha fugit del lloc on van néixer, amb totes les dificultats que això suposa, que arriben a països on les autoritats els tracten amb tant de desafecte, que es dirigeixen a la premsa internacional naturalment enrabiats, però amb el cap clar i amb un anglès que a molta gent que mai no  haurà de fugir d' enlloc se li continua resistint. Aquestes persones, que han fet molt més per la seva vida que molta gent que viatja còmodament cada dia, mereixen la nostra solidaritat, la nostra atenció, però sobretot, un respecte infinit que mai no em mereixeran aquells que els neguen la vida per la qual estan lluitant i que de manera indiscutible , ells sí, s'han guanyat . Jo no sóc refugiada, m'aixeco cada dia en el meu llit, no he hagut de fugir de casa meva per no trobar-hi la mort, visc amb totes aquelles coomoditats que enumerava Primo Levi en el poema que obre Si això és un home. Puc empatitzar tot el que vulgui, però apropiar-me el seu nom no, perquè, per més coses que pugui fer, no tinc el mèrit de sobreviure en una terra on no m'hi volen,  ni de morir asfixiada en un camió de pollastres.

 Mai no m'han agradat gaire els hastags  "jo sóc...", que van començar amb el famós #jesuischarlie, però avui ja me n'he cansat. 

Expectatives: 16 mortes i moltes més, tres violacions i algunes males feministes

Jo no disposo d'un mitjà com el Diari de Girona que em permeti assegurar-me que arribaré a tothom que voldria. No sóc una veu pública, em llegeix poca gent, la que visita el meu blog, que  tampoc no apareix a la llista dels millors blogs de Catalunya, i tampoc m' interessa.Però quan  obro un diari o accedeixo a algun link piulat a Twitter m'espero trobar   articles ben construïts, amb arguments ben elaborats i amb un cert gust per la literatura. Ara us deveu haver rigut. Perquè vosaltres, a diferència de mi, no teniu aquestes expectatives i també per això llegiu aquest blog. Vosaltres ja sabeu quins enganys porta implícits expressió "veus autoritzades", ja sabeu que les veus públiques ho són perquè s'han posat al servei d' algú, en definitiva, perquè complauen.  Fins i tot quan es presenten sota  una aparença controvertida, complauen a aquells que les han posat allà i que els paguen per escriure. 

I no passa res, perquè tothom té dret a pagar un bon sou a aquells que converteixen el seu ideal en un discurs, els que fan de la seva manera de percebre la realitat el model del sentit comú, el problema arriba, però, quan els que escriuen comencen a desenvolupar la síndrome del missioner en terres estranyes, a creure que les persones que llegim no tenim prou coneixement per valorar si allò que es publica té o no té el valor que se li dóna pel fet que ho pagui algú.

Jo, com deia,  escric per poca gent, però quan ho faig, com a mínim, em poso davant de l'ordinador assumint que, qualsevol que em llegeixi, mereix el meu respecte. Tinc  una responsabilitat, escriure amb la consciència que seré llegida per gent intel·ligent que percep el món d'una manera diferent de la meva. També tinc el convenciment que, si em llegeix prou gent, aquest text tindrà conseqüències i, us ho prometo, si això passa ni tancaré el meu compte de Twitter ni us bloquejaré, malgrat que jo no cobro per escriure aquestes línies i segurament mai no apareixeré en la secció de Salut d'un diari local. 

Aquest està essent un estiu terrible. Suposo que per això porto tants dies sense escriure, perquè no podia asseure'm, esperar que s'iniciés la sessió i posar-me davant d'una pàgina en blanc per bolcar-hi tot el que sento. Jo només volia córrer, pegar puntades de peu, mossegar, esgarrapar i treure'm la llicència d'armes o amagar-me una navalla en  alguna part del  meu cos on només la pogués trobar jo. Tot plegat em venia per moltes coses. La primera, visc en un cos de dona des de fa trenta quatre anys i no ho oblido mai perquè el carrego i carrego amb ell totes les mirades, gestos i paraules que s'hi dipositen. La segona, perquè sóc una dona conscient de tot el que això significa en una societat on tot gira al voltant del desig masculí. La tercera, perquè m'informo, llegeixo, investigo, per trencar amb totes les expectatives que s'han generat sobre mi pel fet de ser una dona, ja sabeu: "estigues quieta", "no cridis", "somriu", "no t'enfadis per això", "mira que ets bruta",... I la quarta, i aquesta és la gota que fa vessar el vas, perquè fins fa tres setmanes existia en aquest món una noia que es deia Laura del Pozo. Existia, i existia la seva amiga Marina i a principis de juliol hi havia, com a mínim,  16 dones més a l'estat espanyol que a finals del mateix mes. 

Expectatives, aquest el gran problema del món en què vivim, que naixem amb un sexe o un altre, això és, amb una o una altra anatomia i, des d'aquell moment, o des del moment en què algú descobreix que naixerem amb vulva o amb penis, recauen sobre nosaltres un munt d'expectatives, de manera que, quan ens veiem prou fortes per fer-los front, és difícil saber per on començar. 

Les expectatives sempre són un problema, ja ho he dit quan he comentat el que espero, el que esperava, de les veus autoritzades. Setze homes no esperaven que aquelles 16 dones poguessin fer una vida separades d' ells, l'assassí de Marina i Laura no esperava que la primera aniria a recollir les seves coses per abandonar-lo per sempre. Segurament,  Marina no esperava que li pogués passar res, si anava acompanyada de Laura i Laura, al seu torn, tenia unes expectatives sobre el que faria aquell dia, un cop hagués recollit els efectes personals de Marina. 

El Diari de Girona esperava que,  parlant de salut i sexualitat, l'Helena Boadas escriuria alguna cosa il·luminadora  i útil per als seus lectors -i aquí parlo en masculí perquè ella està en contra de l'ús del llenguatge no sexista-. L'Helena Boadas mentre escrivia probablement esperava que el seu article resultaria alhora entretingut, transgressor i picant i, per suposat, cap de nosaltres -de les feministes dolentes, vull dir- no esperàvem que un diari podria publicar un article on una dona, fent ús d'un estil  força arrogant i expressant-se amb molta pressa i poca cura, parlaria sobre les fantasies de totes les dones, amb tota la reducció a l'absurd que això suposa, com si el sexe es reduís a la penetració, les tendències sexuals a l'heterosexualitat i com si fos d' allò més natural tenir una fantasia d'abusos quan, de fet, això, en els casos en què es dóna, té a veure amb la construcció de la identitat sexual de dones i homes en una societat on, precisament, dels homes s'espera que puguin i vulguin posseir una dona i, de les dones, que vulguem ser posseïdes per un home. Sobre tot això, una amiga meva en parlava amb molta profunditat en un missatge de whatsapp, cosa que xoca amb la superficialitat de l'extens article de la sexòloga Helena Boadas en el Diari de Girona, és curiós. 

El cas és que una colla de dones molt reprimides vam indignar-nos molt amb l'article de la sexòloga del Diari de Girona i ella va respondre amb un article on, novament, ens reduïa a l'absurd, que és la cosa més fàcil del món quan vols estalviar-te de reflexionar sobre tu mateixa, sobre els errors que has pogut cometre i sobre la poca habilitat que has de tenir per publicar un article on erotitzes la violació  - que, penalment, no té res a veure amb l'erotisme- en l'estiu amb més casos de dones assassinades per les seves parelles o exparelles en anys.  Uns dies més tard, un articulista del mateix diari que Boadas es plantava amb la seva armadura i n'esgrimia una defensa exposant ja de bon principi que ella és una articulista principiant - "l'Helena Boadas no podria haver començat amb més bon peu", deia- i on explicava què volen les dones -cosa que, naturalment, un home sap millor que ningú- i què és ser una bona feminista -que, i ho agraeixo de tot cor, em va permetre descobrir que jo no ho sóc-.  D'aquest senyor en sé ben poca cosa, és el gran defensor de la teoria "no-quan una dona ho diu a un home en un context festiu- no vol dir no, vol dir insisteix una mica més", cosa que em fa pensar que ben poques dones, potser cap, li hauran dit que sí a la primera. També sé que és un articulista que li agrada generar polèmica i que creu que les dones ens excitem sexualment quan ens indignem. Per tot plegat concloc, que escriu per lligar. Mira, cadascú té les seves motivacions i jo no faré una classificació entre les que són bones i les que no ho són. També he sabut que té uns quants anys, força més que l' Helena Boadas, potser per això el seu text desprèn aquest aire tan paternalista, ara que, ben mirat, de pare en té ben poc, a mi em fa pensar en el típic vell verd de festa major que ja fa alè de cervesa a les deu de la nit i es mou estratègicament intentant obtenir un sí entre la multitud. Perdoneu, del nom, no me'n recordo, cosa que em fa pensar que, probablement, mentre escrivia sobre aquelles que no som autèntiques feministes, creia que amb el seu text, com a veu autoritzada, posaria la cirereta a un debat en el que jo crec que, com a vell verd al qual mai no li diuen que sí a la primera,  no té ni veu ni vot. Però, com ja he dit al principi, jo no sóc una veu autoritzada, només sóc una dona reprimida i una feminista no autèntica. 

  

  

Consells per reconèixer i evitar el Príncep Blau abans no sigui massa tard

Aquest document està adreçat a totes aquelles persones que intueixin que un exemplar d'aquesta espècie els pot estar rondant, però temin no tenir les suficients eines per detectar-lo a temps. Es tracta, per tant, d'una publicació amb caràcter de servei públic i sense ànim de lucre, fet des de la sororitat més profunda.

Si et trobes amb un personatge amb aquestes característiques surt corrents, abans no et vinguin ganes d'obrir la capsa de bricolatge.

1- Es mostra inaccessible emocionalment

2- No és empàtic i li agrada ser el centre d'atenció, que es preocupin d' ell

3- Es incapaç de gestionar les seves emocions i comunicar-les 

4- Està traumatitzat per les dones perverses de la seva vida i/o pel seu pare

5- Fa aflorar el que porta dins a través de l'agressivitat i és possessiu

6- Li agrada envoltar-se de gent a qui considera inferior

7- Tot sovint no sap quan ha de marxar / callar/ desistir i no entén les indirectes ni accepta les directes

         

8- Es pensa que quien la sigue la consigue










Ara ja ho sabeu, vigileu amb les aparences o acabareu fatal

Record de Françoise Collin en els dies de les feminazis

Ella ja era morta quan jo la vaig llegir per primer cop i aquest fet és important per dos motius: en primer lloc, perquè mentre ella vivia jo no sabia que havia arribat a existir, perquè coneixia altres noms- Hélène, Carol, María, Victoria i tantes altres, d' aquí i d 'allà-, però d' ella no n'havia sentit a parlar mai i, a més, la vaig conèixer sense voler, buscant-ne una altra, i perquè em va cridar l'atenció el títol de l'únic llibre que hi havia al prestatge de les feministes, dues sales més enllà dels prestatges de les filòsofes, de les quatre filòsofes, que tot sovint ho estan per ser esposes, alumnes o deixebles. Recordo que a Una cambra pròpia, aquell llibre tan vell, Virginia Woolf, explicava que per accedir a la biblioteca de la universitat, una dona havia d'anar sempre acompanyada d'un home,encara avui a les biblioteques d'algunes universitats les dones parlen des de la secció de filosofia amb aquesta condició. Ella n'és una. Però ara parlava dels motius que fan important el fet que la llegís per primer cop quan ja era morta i el primer, com deia, és que no n'hagués sentit a parlar mai quan vivia -i va morir fa un parell d'anys!-. L'altre, és que, en paraules del marit d'una filòsofa -això és ofensiu?-, d' algú només se'n pot parlar, només se'l pot definir, a partir del moment en què ja no li és possible cap experiència, quan ha deixat d'actuar per sempre, perquè fins aleshores la seva essència va elaborant-se en cada moment i ara que ella era morta, llegia que havia estat difamada, insultada, rebutjada i probablement per això no n'havia sentit a parlar mai.

Hauria volgut llegir-la i rellegir-la més vegades, abans de començar a escriure sobre ella, però les circumstàncies em menen a posar-m'hi ara per poder dir alguna cosa abans que aquest desconcert no acabi sumint-me en el silenci. Escric sobre ella perquè vull que se la conegui, que la coneguin com a mínim les persones a qui pugui arribar aquest text, però també escric sobre ella per nosaltres, perquè crec que la seva lectura ens pot ajudar a seguir, pot fer més productiva aquesta ràbia que, especialment des de fa uns dies, fa que m'hagi adonat que visc en un món on allò que creia que m'era més meu, el meu sentir, els meus sentiments, m'ha estat pres, que hi ha qui em diu què tinc dret i què no tinc dret a sentir, per què m'he d'ofendre i per què no. Hi ha qui creu que té autoritat sobre els meus sentiments, més autoritat que jo. Que em vol fer sentir dolenta, culpable, per sentir d'una manera o d'una altra, per dir en veu alta què m'agrada i què em molesta. Que em diu que quan parlo creo fractures, que les meves paraules només porten al malestar i a la desavinença, i jo que les necessito tant, les meves paraules. Escric per no separa-me'n, perquè és el que més m'agrada d'aquest món i perquè, perquè em dóna la gana. Escric perquè el que he llegit i sentit darrerament sobre feminisme per part de veus autoritzades -autoritzades en moltes coses però en res que tingui a veure amb els meus sentiments- em demostra que hi ha qui ni tan sols s'esforça per conèixer una mica abans de posar-se a parlar i en canvi parla des d'una esfera de superioritat, des d' on pretén ridiculitzar la complexitat del meu sentir, que fa que, dit honestament, la rabieta es barregi a torns amb la rialla i és que sobre feminisme -de fet sobre tot, avui en dia- sembla que tothom en sap una pila, o prou com per fer-ne un article- , en canvi ningú no em discutirà que abans de posar-me a escriure sobre algun venerat autor medieval, potser me n'hauria d'informar una mica. Escric, en definitiva, perquè no tinc menys motius que la resta del món per no fer-ho.

Avui és 21 de març, primavera. En l'ambient encara hi suren les valoracions dels actes commemoratius del 8 de març que es barregen amb tota naturalitat amb la Vaga de Totes, que tanta força ens ha donat, amb noves campanyes, nous projectes i amb el dia a dia del feminisme de trinxera, que és el que fem en els moviments socials, el de la constància perquè cada dia hi ha un front nou que ens reclama. És 21 de març de 2015 i en alguns fanals dels carrers que travessen el riu Güell hi trobareu, entre anuncis de persones que s'ofereixen a pintar cases o a cuidar criatures, lluents adhesius que resen -resen- l'emblema: “Stop Feminazis”. Hi ha qui els veu i se'ls mira, qui els mira però no els veu, però continuen allà, els ulls dels transeünts s'hi troben , conscient o inconscientment, cada dia.

Cada dia aquells adhesius exigeixen que s'aturi  les feminazis. La qüestió seria ara descobrir qui són aquestes tals feminazis: femi vindria de femme, de femella:dona... la primera seria dona, això ja ho tenim, ara falta nazi. Llegeixo que és la contracció de National Sozialisme, un corrent de pensament polític sorgit a Alemanya segons el qual, cito textualment el meu diccionari, “la determinació biològica és un factor decisiu en la definició de les funcions que ha de desenvolupar un individu”, diu que “identifica l'home ari amb el concepte d'home creador, viril i guerrer”, declara la superioritat de la raça blanca per sobre de les altres i la primacia de l'estat per sobre de l'individu, defensa la segregació social, l'eugenèsia i l'extermini de les races inferiors, els pobles jueu i gitano, els defensors d'altres corrents polítics, els homosexuals i altres col·lectius que trenquin amb el seu principi d'ordre social.

De manera que les feminazis són dones que creuen que la determinació biològica és un factor decisiu a l'hora de definir què ha de fer cada individu -jo, ara mateix, una dona així no la conec , d'homes n'he conegut algun- , que, a més creu en la superioritat d'un home ros i blanquet que assenyala com a creador -ros i blanquet em sona a una nadala referida al nen Jesús, de manera que potser és a les dones ultracatòliques a qui es refereix aquest concepte- , però viril i guerrer, de manera que també hi hauríem d'incloure les dones a les quals els agraden aquells homes tan i tan mascles que surten en les novel·les que s'han posat de moda últimament, i racistes, dones que són racistes i xenòfobes i que defensen la mort de tothom a qui vegin inferior.

Buf, m'acabo de treure un enorme pes de sobre, perquè darrerament, per comentaris que havia llegit sobretot en les xarxes socials, havia entrat com en una mena de paranoia molt perillosa i em pensava que quan parlaven de feminazis es referien a algunes dones que conec i, fins i tot, a mi mateixa, però com que ni aquestes dones ni jo defensem que cada persona està limitada per les seves característiques biològiques, ni som ultracatòliques, ni racistes -perdó, encara hi ha qui parla de races?- ni ens molesten ni ens espanten els homosexuals ni els jueus ni els gitanos i no volem la mort de ningú a qui considerem inferior -inferior?-, concloc que aquest concepte ni està ni ha estat mai referit a nosaltres.

Malgrat tot han creat aquest concepte per referir-se a nosaltres. Ens diuen així perquè senten que amb el que fem posem em perill el que és desitjable o el que ja és correcte, ens veuen com a destructores en aquest sentit, creuen que som violentes quan fem ús de l'acció directa -quan portem segles empassant-los la violència que ens han perpetrat-. Han inventat aquest concepte, lèxicament molt malaurat, per insultar-nos i per això creia que avui era un bon dia per parlar sobre una autora desconeguda a qui van difamar, insultar i rebutjar, perquè ella en sabia algunes coses sobre aquest rebuig.

A Françoise Collin el que li interessa és replantejar l'ètica canviant-ne la perspectiva: escoltant a qui tradicionalment ha escoltat, convertint la receptora en emissora. I, malgrat l'aparent senzillesa d'aquesta proposta, dur-la a la pràctica fa tremolar per força els ciments d' allò que tradicionalment s'ha observat com el que és normal i acceptable pel fet de ser quotidià. Fent una reflexió a través de la història de la filosofia, l'autora assenyala que el cogito, el subjecte pensant, ha estat un home a la recerca de l' Ésser, un orador que només calla per escoltar l' Infinit i que ara ha de prendre la posició de receptor per escoltar l'altre, per escoltar l'altra, malgrat que el que ella digui sigui -no pot ser d'una altra manera- inesperat, estrany, segurament molest, perquè qui històricament ha hagut de viure en els discursos dels altres és molt probable que, quan pugui fer-ho, parli amb un llenguatge nou, és com fer parlar un silenci obligat, ningú no esperarà que quan deixi de ser silenci parli en nom dels qui l'han relegat al mutisme. Si aquell emissor esdevingut receptor espera trobar en les paraules de les altres “la confirmació de sí mateix” el desengany serà aclaparador: “no sol sospitar-se que el que prové d' elles mereixeria l'esforç de desxifrar-se, tan estès en altres tipus de missatges”. El que demana aquí Françoise Collin és que no se'ns escolti des dels prejudicis del qui està més acostumat a parlar que a escoltar, que es busqui, com s'ha fet des de sempre amb tants d'altres missatges, el sentit del que diem, que el que es diu no s'interpreti com alguna cosa que cal rebatre des dels discursos preestablerts, defensant el que hi ha perquè hi és, que s'escolti amb voluntat de comprendre el que l'altra diu, el que demana és el que encara no s'ha aconseguit: “ella mai no és la que parla o de qui s'aprèn”, la tasca ètica de les dones es troba, per tant, amb un problema de passivitat: “com construir sentit topant amb la sordesa o el rebuig ?”.

La sordesa, el rebuig, els insults. Parlar, escriure és, dirà més endavant, molt més que anunciar-se: “és legitimar-se”, dir alguna cosa que ningú no ha demanat que es digués perquè no existia fins que no s'ha dit. Françoise Collin ens demana que fem el pas de l'aparença a l'aparició perquè la Cultura segueix relegant les dones a l'esfera de la imatge, des d' on alienades de sí mateixes parlen en un llenguatge insuficient, el llenguatge de la societat que les relega a l'esfera de la imatge. Amb aquell llenguatge no poden travessar aquesta aparença, els cal un llenguatge propi, un llenguatge que la Cultura desestima, que no parla i sobre el qual no vol parlar, malgrat que la passa, de l'aparença a l'aparició, ja s'hagi fet. El pas de l'aparença a l'aparició és el pas de l'exigència de ser “digna” de ser estimada, d'elaborar-se a sí mateixa com un objecte preciós, prou preciós per ser reclamat, a aparèixer sense ser reclamada per dir el que mai no s'ha sentit: per dir-se a ella mateixa.

Dir-se, dir el que ningú no imagina i que no coincideix amb el que se n'espera o amb el que se'n vol esperar, travessar amb la pròpia veu l'esfera de la fantasia aliena per prendre les regnes de la pròpia existència. Legitimar-se, sense esperar que la paraula de l'altre ho faci, aparèixer sense demanar permís, perquè no cal el permís de ningú. Revelar el propi sentir contra aquella deformada normalitat, la pretesa pau i concòrdia, perquè no hi pot haver ni pau ni concòrdia quan es menysprea el sentir de mig món.

No em doneu caritat, doneu-me valor

Sóc professora de filosofia, no he exercit com a tal mai a la pública, perquè vaig coincidir amb una època en què ja n'hi havia moltes, malgrat viure en una època que menysprea la filosofia, que menysprea la mateixa facultat de pensar més enllà de la utilitat que això pugui tenir per fer discursos complaents. 

 La meva supervivència al llarg d'aquests anys s'ha basat en suplències dins d'empreses privades, classes particulars i altres formes d'ensenyament molt diversos però poc lligats a la filosofia com a coneixement públic. 

 En la meva propietat, un pòster de Greta Garbo i una petita biblioteca que barreja lectures obligatòries amb lectures prohibides. És el que hi ha. Al meu voltant, el món s'articula entre, per una banda,  l'exemplaritat d'aquells que porten a terme funcions molt concretes a canvi  de poder desenvolupar-se amb certa seguretat enmig  de la misèria, els assalariats, que en molts casos ni tan sols han estat conscients del procés pel qual el sistema els convertia en persones aptes, i per l'altra, el lament d'aquells que no saben què és exactament allò que han fet malament per no trobar-se en les mateixes circumstàncies que els altres. 

 Hipòcritament, els que mouen els fils ploren davant de micròfons oberts les penúries d'aquests últims. A mi que no em plorin. Tota la meva misèria no supera la de la seva mentalitat. 

 Després estan les lleis. Es fan perquè cadascú sàpiga quin lloc ha d'ocupar. "Tu pots robar perquè...", "Tu no pots tenir això si...". Et pots declarar culpable. Declarar-se innocent no serveix per a res. Les lleis folren d'autoritat el que per sí mateix és absurd. 

 És curiós perquè jo mai no he deixat de treballar. Ensenyo sense abusar dels pressupostos de les famílies que s'estimen prou els seus fills com per assegurar-se que algun dia podran viure per sí mateixos en les circumstàncies que desitgin. Investigo gratuïtament en les hores que em resten a cert senyor oblidat que deia que el sistema converteix les persones en coses, que capitalitza tot el que pot. 

Treballar inclou tantes coses i el sistema de treball remunerat en recull tan poques, que una arriba  a preguntar-se quina seria la relació justa amb allò que l'envolta i recorda aquella frase que Emma Goldman cridava en les manifestacions: "Demaneu feina, si no us en donen, demaneu pa, i si no us donen ni pa ni feina, agafeu el pa" perquè és vostre. Quina és la mà negra que decideix què és de qui és com preguntar-se qui decideix quantes peces té aquest trencaclosques o qui n'ha dibuixat sobre la base l'aspecte final. Si donéssim a cada cosa, a cada acció el valor que té i no el que li atribueix el servei final que fa al tot - al sistema- no existiria la caritat. La caritat només serveix per fer creure a qui no ho és que és culpable, però que , malgrat això, encara és a temps de salvar-se, que, si accepta, encara és a temps de formar part de l'ordre que l'ha exclòs. Això només ens condemna a prolongar el temps de la vida falsa, on els malalts gaudeixen d'una salut impecable, on la malaltia, com escrivia aquell autor passat de moda, és la normalitat.

 No em doneu caritat. Doneu-me valor.