Les dones no hem
callat. El passat diumenge 25 de novembre, aproximadament a un quart de set de
la tarda i sota consignes com “Cap agressió
sense resposta” o “Visca visca visca, la lluita feminista” 500 dones i homes de diferents organitzacions i
grups generacionals sortien de Canaletes
en direcció a la Plaça Sant Jaume
recordant a tots aquells que observaven des de les voreres que envolten la
Rambla que “El vint -i- cinc és nostre: no ens callareu”.
Durant el
trajecte diversos furgons dels mossos
d’esquadra van envoltar les manifestants i en van seguir el recorregut. En
arribar a la Plaça Sant Jaume diverses dones van llegir per fragments el
manifest elaborat per la Xarxa de Dones Feministes contra la Violència.
El text, escrit en forma de testimonis amb nom propi dels
diferents tipus de violència masclista recordava que la xacra de la violència s’ha
de combatre dia a dia en cada un dels ambients en què ens movem. Durant la
lectura, les participants van mostrar el seu rebuig per l’agressió que el
passat 14 de novembre, dia de la Vaga General, li va costar la visió d’un ull a
una manifestant com a conseqüència de l’ impacte d’una bola de goma disparada
pels Mossos d’Esquadra.. Tampoc es va passar per alt el cas de Savita Halappanavar, la jove índia que va morir fa dues setmanes a Irlanda
quan els metges es van negar a practicar-li l’avortament, prohibit en aquell
país, tot i el greu estat de salut en
què es trobava.
A
la lectura del manifest la va seguir la intervenció d’una dona palestina, que
va denunciar l’assetjament dels colons a Gaza i les seves conseqüències sobre
les dones del territori i d’una
dona colombiana que es va referir al
masclisme característic de les
institucions polítiques d’aquest
país de l’Amèrica Llatina. Al final de
l’acte una de les organitzadores va recordar que cap procés electoral aturarà
les reivindicacions feministes.
Algunes de les assistents a la manifestació
han subratllat l’èxit de participació d’ enguany que demostra, una vegada més,
que el calendari de la lluita l’escriu el poble.
Amb
aquesta manifestació culmina un any en què les dones hem estat profundament
agredides per les institucions cosa que ens porta a afirmar, una vegada més,
que aquest és un moment crucial en la lluita feminista.
MANIFEST: Dones lliures en països lliures
Sóc
Rosa, i no surto sola a la nit.
Sóc
Dèlia, i no tinc accés a una sanitat pública i de qualitat.
Sóc
l’Amineh i visc a un camp de refugiats des de què vaig nàixer.
Sóc
Margarita i faig front jo sola a la feina de la llar i la cura dels infants.
Som
la Clara i l’Eva i no tenim perquè amagar-nos per gaudir de la nostra
sexualitat.
Sóc
Wanjiru i vaig ser tancada a un CIES, per buscar una vida millor.
Sóc
l’Esther, i em van detenir per anar a una manifestació un dia de vaga general.
Sóc
Carme i la meua organització ha vist minvat els recursos econòmics per ajudar a
les dones que pateixen violència masclista.
Sóc
la Mercè i amb la reforma laboral m’han condemnat a la precarietat.
Sóc
Cristina i vaig canviar els meus temps i conviccions perquè em sentia segura
amb la meva parella.
Sóc
Anna vaig utilitzar un mètode anticonceptiu que no volia perquè ell el
preferia.
Sóc Paula i vaig aguantar els
seus insults i vexacions, pels meus fills.
Sóc
Maria del Mar i em vaig sentir inferior durant molt de temps.
Sóc
Montserrat i em van fer sentir víctima, avaluada i analitzada en cada moment
del procés judicial.
Sóc.
Savita Halappanavar ciutadana india i he mort a Irlanda perquè l’avortament és
il·legal.
Sóc
Jennifer, amb 17 anys em prostituïren als carrers de Barcelona, em vaig escapar
i van assassinar el meu pare a Nigèria.
Sóc
la Bineta, una dona congolesa de la campanya internacional contra els crims
contra les dones als conflictes armats i necessitem aplegar totes les veus de
les dones del món.
Sóc
Blanca i vaig ser una dona maltractada. Vaig patir violència psicològica i
sexual dins la meua pròpia llar. Durant anys em vaig sentir anul·lada com a
individua. Lligada per la por vaig esforçar-me perquè la relació millorés,
perquè ell reconegués tots els esforços que jo feia per canviar, i estiguéssim
bé, però mai era prou, així vaig entrar en un cicle destructiu. Però vaig
sortir gràcies a un col·lectiu de dones. Poc a poc, vaig aprendre que no calia
aguantar, que moltes de les inseguretats que sentia no eren veritat, ell me les
havia fet creure a base de repetir-me com de malament feia les coses i
què poc valuosa que jo era. Vaig aprendre que podia ser feliç i fer-me
respectar. Així, vaig recuperar la persona que jo era abans, enfortida,
coneixedora de mi, per fi podent sentir que sóc l’ama de la meua pròpia vida.
Dia
rere dia les dones del món patim violències que limiten la nostra llibertat i
felicitat. Aquestes violències poden vindre de persones properes a nosaltres,
de persones desconegudes o d’institucions. Amb l’excusa de la crisi econòmica,
les retallades en els drets socials, la inseguretat laboral i l’augment de la
pobresa, aquestes violències estan creixent. L’atac contra el dret al propi
cos, l’atac contra els nostres drets socials i laborals, l’augment de la
càrrega de cures, els atacs constants de la caverna ideològica, la reducció
dels recursos per projectes socials, fan evident l’atac patriarcal contra les
nostres vides.
Nosaltres,
les dones, diem prou!
Ni
som víctimes ni estem disposades a acceptar les vostres violències.
Per
això ens seguim organitzant i seguim lluitant, amb esperança i valentia, per
defensar allò que som, dones lliures.
