I què si vaig sola?

Sortir sola és perillós des que una rossa amb caputxa – per cert d'un color que advertia que ja no era una nena- es va endinsar pel bosc per portar uns pastissets a la seva iaia. Més tard -molt més tard- dues pèlroges ens van advertir dels perills d'entrar en un bar de carretera, per, en el fons, dir-nos el mateix, que vivim en un món on una noia no pot sortir a passejar, no pot anar a veure món per la seva banda. Vivim en un món dissenyat perquè el transitin els altres. Davant de casa mateix, en una cantonada, hi tinc un bar els clients del qual envaeixen la vorera per fer saber que aquell espai els pertany. Com a drecera per arribar anar al centre de la ciutat és fabulós, però passar-hi vol dir haver de suportar uns dos minuts de mirades lascives, gemecs i algun desplaçament inapropiat. Si és de nit, en aquest, com en molts carrers de moltes ciutats, ser una dona vol dir, gairebé, haver de superar una gimcana d'obstacles fins arribar a casa.

Hi ha una fotografia de la Cindy Shermann que sempre m'ha agradat molt. Em fa pensar en aquelles heroïnes de què parlava abans que en el mateix moment en què enceten la llibertat es troben de cares amb la mort. En la fotografia, hi apareix una noia dreta en una corba d'una d'aquelles carreteres interminables dels Estats Units. Cindy Sherman, caracteritzada com una noia del camp, exagera amb el seu gest la innocència pròpia del personatge, una joveneta amb el cor ple d'il·lusions que espera que, ben aviat, algun cotxe la recollirà per portar-la fins a la gran ciutat. No cal ser una experta en res per saber que aquella història acabarà fatal i que la ingènua protagonista no arribarà a acomplir els seus desitjos, ni tan sols arribarà a trepitjar els carrers de la ciutat somiada.

Una noia que viatja ho ha de fer sempre amb el vistiplau de les autoritats pertinents i amb uns objectius molt clars per a la preservació de l'ordre establert, mireu si no quin drama la sortida amb

els oficials de la petita de les germanes Bennett, Lydia, que acaba de la forma més indigna possible: amb un mal casament. Elisabeth Bennett, l'heroïna de la història, en canvi, se'n va d'excursió amb els tiets i com a recompensa acaba retrobant l'home del qual, sense tenir-ne una consciència clara, està perdudament enamorada, un peix bullit, però que és ric i un bon home.

Viatjar és perillós i, si es fa, cal tenir molt clar el destí i no fer parades. Diu Virginia Woolf que, en el cas de les dones, el món no només ha manifestat indiferència, sinó també hostilitat. L'experiència del viatge ens arriba majoritàriament a través de veus masculines que de vegades ens expliquen històries de noies que viatgen i, naturalment, s'enamoren i aleshores comença la veritable acció del relat, perquè les noies que no s'enamoren ho tenen molt negre en la literatura. Només trobar l'enamorat, l'heroi romàntic de la història, dóna sentit a la seva experiència. A la Blancaneu li passava una cosa semblant, i no ho dic jo, ho diu l'Hèlène Cixous, el primer que veu quan obre els ulls és el príncep blau que l'ha retornat a la vida. Dret, davant seu, amb el cap encara abocat sobre els seus vermellosos llavis, oculta darrere seu el cel, el sol, les muntanyes i els ocells i les profunditats dels boscos pels quals ella no s'hauria d'haver endinsat mai. La moral del conte és, queda't amb la teva madrastra que si no et convertiràs en l'esclava de set ganduls i t'hauràs de casar amb el primer aventurat que et faci un petó mentre estàs inconscient (això ja no és de la Cixous).

El món es cobra amb interessos la gosadia d'aquelles que s'han atrevit a sortir sense permís i s'acaba convertint en el complement perfecte d'una violència molt més subtil, la de la seguretat que representa la llar i la família. Sortir de casa no és segur, s'ha demostrat que és perillós. Jo era petita a principis dels 90, no hi havia dia que no es parlés de noies desaparegudes a les quals trobaven, de vegades molts mesos després, en inhòspits descampats. En alguns casos, la desaparició es va produir molt a prop de casa, en altres, les distàncies que les noies havien de recórrer no representaven ni un carrer, malgrat tot en aquell petit espai ple d'aquella hostilitat que comentava Woolf, s'hi van trobar un monstre.

Demà, 25 de novembre, és el Dia Internacional contra la Violència Masclista, nosaltres diem Violències Masclistes. És un dia per reflexionar sobre com de perillós és ser una dona i sortiran molts homes a les notícies advertint dels perills de la violència domèstica (perquè demà es parlarà de violència domèstica, com si el que passa a casa no tingués res a veure amb com està formulada la nostra societat) . Sortiran dades oficials (de nou se seguirà sense parlar dels suïcidis de moltes dones assetjades), es farà un minutet de silenci i cap a casa. Una vegada més ens ho mirarem com un fenomen del qual la part domesticada de la societat hem de protegir les dones que hi viuen, com aquell estúpid anunci del ministeri en què es confabulen el farmacèutic i la flequera perquè la veïna maltractada denunciï el marit. La societat ens protegeix. La societat engega el crit d'alarma, dóna el vistiplau a relacions tòxiques, penja a Youtube escenes d'amor carregades de violència i fa jocs de paraules amb els noms de parelles que més que estimar-se s'esforcen per fer-se la vida impossible. Aquesta és la societat que ens domestica i aquesta és la societat que ens protegeix, aquesta és la societat dels crits d'alarma, no davant del cop de puny, al cap i a la fi, ho hem sentit milers de vegades, “semblaven una parella molt normal”. De vegades, tampoc no saben massa bé de què ens protegeixen.

Fa uns dies, Twitter bullia amb el cartell d'una noia desapareguda a Barcelona, tothom a qui li arribava el repiulava “evidentment” perquè la qüestió era trobar la noia -i se la va trobar, “sana i estàlvia”-. Era una qüestió moral i de convivència bàsica que aquella noia tornés a casa de seguida, localitzar-la i posar-la sota protecció. Fins que els pares van explicar que la noia havia deixat una nota a la bústia. Això no ha transcendit massa. Sí que ha transcendit el fet que a noia aparegués “sana i estàlvia”. El temor era que hagués estat segrestada, alguna periodista ha dit que, en realitat, només es va perdre. El fet, pel que sembla, i perdoneu-me l'arrogància, és que sembla que es va escapar, va marxar, sense el permís de ningú i, és clar, és una nena i és perillós però no hauria de ser-ho. Si va marxar tindria els seus motius, que no són menys bons pel fet que tingui 16 anys. Però el món és un lloc tan inhòspit que al final se l'acaba salvant a una de sí mateixa.

De vegades, aprofitem aquests dies, o els 8 de març, per posar als carrers els nostres noms. Per què no caminem per carrerons foscos i envaïm els carrers de matinada i passegem de dia, sense dir a ningú on anem o viatgem soles? Despistem el món i que ens senti hostils.