Pensar contra sí mateix. Piuleu, piuleu, maleïts

He estat una estona pensant si havia d'escriure això, sembla que vol ploure i podria aprofitar aquest tros de dia per sortir una estona al carrer, abans no s'acabin d'imposar els núvols. Potser perquè sóc una persona que treballa amb les paraules -em passo literalment tot el dia parlant amb desconeguts d'històries que ens són pressumptament comunes- miro de pensar-m'ho molt bé abans de dir o d'escriure una frase, de vegades arriba a ser una mica esgotador, perquè una conversa espontània pot ser la pitjor enemiga de la sintaxi correcta, i jo adoro la sintaxi correcta.

Al final he decidit posar-m'hi, amb la consciència que, com sempre, al final només em llegiran quatre gates, d'una banda per fer saber a aquestes quatre lectores fidels que, malgrat l'estiu, segueixo viva, però també, com es diu molt sovint, perquè escrivint s'ordenen les idees i després d'uns quants mesos de silenci jo les tinc bastant desordenades.

Precisament del que vull parlar és una mica del silenci i una mica d'aquesta tendència a la qual ens han portat en bona part les xarxes socials (com aquelles a través del les quals faré públic aquest text) a haver de dir alguna cosa fins i tot quan no tenim res a dir. I és que darrerament m'ha fet l'efecte que, sense males intencions, algunes vegades les paraules ens poden convertir en còmplices d'un entramat d'injustícies i falsedats.

Miraré d'explicar-ho, crec que el silenci no té res de revolucionari però de vegades és més amic de la reflexió que qualsevol paraula i que qualsevol cosa dita amb presses difícilment pot ser amiga de la reflexió.

El passat 17 d'agost, quan vaig saber que s'havia produït l'atropellament a la Rambla, el primer que vaig fer, suposo que com tothom que té gent per Barcelona, va ser mirar de posar-m'hi en contacte per saber si estaven bé, més enllà de si havien presenciat o no la tragèdia. Va passar, ja en aquell moment i a partir de les hores següents, una cosa que em va encuriosir, m'anaven arribant notificacions via facebook segons les quals gent que no acostuma a ser mai a Barcelona alertava que estava sana i estàlvia. Això ja em va costar una mica. Jo conec gent que viu a Barcelona, gent que hi treballa i viu als voltants o una mica més lluny, gent que sovinteja Barcelona, però precisament la majoria de notificacions que vaig rebre provenien de gent que, en el moment dels fets, estava treballant per Girona o les contrades, vull dir gent per la integritat de la qual no hauria patit en cap moment, gent d'aquella, com jo, que anem a Barcelona un cop a l'any i no solem apropar-nos a les Rambles perquè, a més (m'arrisco a quedar molt malament) les trobem d'allò més estressants i anem a buscar llocs més tranquils pels jardins de Montjuïc o el Laberint d'Horta. Bé, dit això, com que probablement la intenció de totes aquestes persones era la de tranquil·litzar els seus éssers estimats, no crec que valgui la pena marejar més la perdiu.

Passat aquest primer moment d'alleugeriment perquè tothom qui conec estava sa i estalvi, vaig intentar anar informant-me del que havia passat. No va ser gaire fàcil perquè era ala feina -no podia estar pendent de cap mitjà d'una manera continuada- i, a més, el xoc s'havia apoderat dels titulars i les notícies arribaven enunciades sota el signe de la por. Aviat va venir la resta: la conducta admirable dels taxistes traslladant a la gent gratuïitament, l'esperit d'una ciutat indestructible i tampoc no es van fer esperar els primers herois, amb els dies es van anar desenvolupant dos fils, un seguia l'estela del primer dia i l'altre prenia la tragèdia per atacar el Procés -ningú va riure amb l'acudit de Peridis a El País- . A Catalunya també es va voler frenar, des de les primeres hores, l' onada de xenofòbia que es preveia a partir del moment que es va saber que un membre de l'ISIS havia estat responsable dels atemptats.

Jo vaig entrar al meu compte de Twitter buscant alguna frase que m'ajudés a dir al món quina era la meva posició respecte aquella situació, ara, ho he de dir, ho trobo bastant idiota, el meu estat mental en aquell moment no era, ni de lluny, prou interessant com per fer-lo saber a ningú. És horrible que una pila de gent mori o resulti ferida a causa d'un atropellament intencionat? És clar. És espantós saber que hi ha gent perillosa a prop de la gent que estimem? També, però ja n'hi havia abans i no és una cosa que hagi sorgit d'un dia per un altre, el món és lleig i el perill és l'efecte d'aquesta lletjor o, com deia Adorno (a la frase que faré trancriure en la meva làpida) : “no és possible la vida justa enmig de la vida falsa”.

Sigui com sigui, el cas és que en aquelles primeres hores jo buscava una frase per repiular, ni que fos una paraula, un estat de Facebook per compartir o posar un simple”Like”, però no hi va haver manera, tampoc les poques frases que se'm van passar a mi pel cap m'agradaven prou er escriure-les i molt menys per publicar-les i així van passar un parell de dies. No vaig ser l'única que no podia dir res, va haver més gent que no va escriure res sobre això fins uns dies més tard. Algunes van poder començar a escriure quan van veure com de difícil seria la vida a partir d'aquell moment per a les seves veïnes musulmanes, jo també vaig poder llavers repiular o compartir alguna cosa. Però poc més que això.

Van passar els dies, els hastags Barcelona, No tinc por i d'altres de semblants continuaven sent trennding topic, abans de la crisi política generada des de la premsa havia sorgit la de la idoneïtat de les imatges emeses i publicades al llarg dels dies 17 i 18. Els periodistes prenien posició, es van generar debats, la cadena de supermercats Caprabo -que no és el que podríem dir pionera pel que fa als drets de la seva plantilla- enunciava èpicament que no posaria a la venta diaris amb imatges de les víctimes a la portada.

L'èpica creixia i creixia, estava per tot arreu, en algú que havia deixat una nota lamentant-se de no estar entre les víctimes en el lloc d'un nen petit, en els periodistes que lamentaven i denunciaven les imatges publicades pels seus col·legues en alguns mitjans, però a partir d'un moment l'èpica va trobar un nom propi i se l'ha quedat fins avui -i fins a l'absurd de proposar un nou superheroi per als propers carnavals, un model de fantasia eròtico-matrimonial per algunes dones i, finalment, una samarreta que ja està en la majoria de botigues de marxandatge-. L'heroi en qüestió era un policia, Josep Lluis Trapero un home que , s'escrivia, havia passat tres nits sense dormir, l'home que va acabar amb els assassins, però l'èpica va sorgir de la seva reacció davant d'alguns periodistes que van abandonar la sala indignats perquè la roda de premsa que Trapero i altres autoritats pronunciaven era en català. No fa ni falta dir que el gest d'aquells periodistes és ridícul, ara bé, tampoc calia ni cal idolatrar algú per reaccionar com ho va fer el cap dels policies. Tot el que es va dir aquella tarda, les bromes que es feien, els jocs de paraules, ens haurien provocat veritable vergonya aliena si tot allò hagués passat a un altre lloc, es va convertir en un heroi al membre d'un cos que darrerament ha rebut moltes crítiques per la seva manera de resoldre conflictes, el responsable (algú ho va haver de recordar al llarg d'aquells dies) que Ester Quintana perdés un ull en una manifestació.

En situacions de xoc i de caos ens resulta fàcil identificar els dolents, els causants immediats de la desgràcia però d'alguna manera també acabem donant un sentit al bé que és bastant diferent del que li donem en temps de calma, però el fet que estiguem en xoc, aquest estat d' unitat i concòrdia tan joiosa del que participem els que no som els dolents no pot justificar que ens passem el dia dient coses que sabem que ens passaran factura quan aquell estat passi, que ens passaran factura contra nosaltres mateixos, ningú és pitjor jutge que un mateix,  per això cal reflexionar, per combatre la creença que tot està bé i que qualsevol expressió del mal sorgeix com un bolet sense cap explicació, per no caure en el nyonyisme,per no acabar pensant contra sí mateix.

La bruixa de les hores i el seu insòlit amor

Sabíeu que en aquest regne també hi ha bruixes? Segur que n'heu vist moltes vegades! Les podreu reconèixer fàcilment perquè la majoria de la gent les mira malament i diuen que són lletges, tot i que vosaltres segurament les trobareu molt boniques.

En aquest regne n'hi ha molta, de gent, però és difícil veure alguna cosa més enllà del rei, la seva família i la gent de la cort, el seu seguici. I si algun dia us atreviu a mirar des de dalt del castell veureu tota aquella gent de qui no parla ningú.

Doncs bé, d' entre tota aquesta gent i enmig de totes aquelles bruixes, n'hi havia una a la qual les altres, reunides en assemblea, havien batejat com la Reina de les Bruixes, una mica per riure's del rei, una mica perquè estava tan capficada amb començar les assemblees de manera puntual que la consideraven una mica manaire. El cert és, però, que aquella bruixa tenia un poder molt especial. No era casualitat que la obsessionés el temps és que tots els seus encanteris giraven al voltant d'aturar-lo o fer-lo anar més de pressa. Una de les seves pocions era suficient per convertir una hora en un minut i un minut en una hora!

Per això, el rei (vull dir, aquell que vivia a palau) va demanar a una bruixa que ja feia temps que havia abandonat la màgia que li fes un encanteri perquè perdés tots els seus poders i aquella antiga bruixa, que ja sabia que la Reina era molt enamoradissa però que els seus amors només li duraven un segon, de vegades, fins i tot, una mil·lèsima de segon, li va llençar un encanteri que la condemnava a estimar PER SEMPRE MÉS el bufó del castell.

La resta de les bruixes, que no sabien d' on venia aquell amor, no entenien què li trobava la Reina al jove arlequí, però per a ella era l'home més preciós del món i cada cop que el veia el temps s'aturava i el rebuig del pallasso anava afeblint a la Reina de manera que, en molt poc temps, va perdre tots els seus poders, es va oblidar de les hores i el seu dolor era tan immens que ni tan sols podia agafar l'escombra per anar a les assemblees. Anés on anés, l'únic que sentia eren els acudits d'aquell còmic sense gràcia. La seva veu es va apoderar dels seus pensaments i, fins i tot quan era lluny del palau, la sentia com si la portés dins. No va servir de res que es traslladés d'un cop d'aspiradora (que les altres bruixes li havien regalat perquè ja no era capaç de mantenir l'equilibri a sobre de l'escombra) fins a la ciutat més llunyana del món. El seu amor absurd no la deixava fer res.

Un dia, cansada d'aquell amor no correspost que li havia fet perdre tots els seus poders i, sobretot el més important, el de la noció del temps, la Reina va decidir que cada cop que comencés escoltar aquella veu la callaria recitant versos, qualssevol versos, els primers versos que li vinguessin al cap. És clar, al principi tots els que cantava tenien a veure amb aquell amor, però tenia tanta feina mirant de fer-los rimar que, poc a poc, es va oblidar del que deien i es va començar a fixar més en com sonaven i, aleshores, va adonar-se de com de bonica era aquella veu que rimava aquells versos tan tristos i de quantes certeses sorgien d'aquells poemes tan desanimats i, d' entre aquelles certeses, va arrencar algunes paraules i algunes expressions i les va posar en altres versos, alguns sense aparent significat, que van acabar convertint-se en un poema d' allò més estrany. Si s'hi va estar dies mirant de fer rimar aquell poema! 

Fins que, en un d'aquells recitals que es feia en veu alta per a sí mateixa com qui rumia buscant-se un sentit, li va sortir tot d'un sol cop i amb molta gràcia i, el més curiós de tot és que, en sentir-se'l dir li va semblar que en un sol segon havia passat molt de temps i aquell amor absurd se li va fer una cosa molt antiga, en dues mil·lèsimes -dues de comptades- va recuperar els seus poders i si ara li demaneu us dirà que, d' entre mil, ja no és capaç de reconèixer la cara del pallasso del regne i, el que és millor, enlloc de la veu d'ell, ara sent la seva.