Anti, la tendència dels qui volen sortir a la foto

D'un temps ençà ha aflorat un discurs que, tot i que ja havia estat enunciat d'una manera més abstracta fa molt de temps, entre d'altres pel filòsof alemany Walter Benjamin, va prenent força com més catastròfica es mostra la història. Aquest plantejament posa en entredit el mateix concepte d'història i ve reivindicat per aquelles que s'han vist expulsades dels discursos oficials o figurant en un petit requadre en el marge d'una pàgina. Es reclama la història de qui s'ha vist emmudit pels grans relats, la història dels vençuts.

Curiosament, però, al costat d'aquesta tendència, s'eleva una altra que pretén exactament el contrari: fer història a cop de martell, sense cap aportació -ni voluntària ni involuntària- a una millora de la humanitat, com si d'alguna manera, l'objectiu de qui en participa no fos un altre que aturar el temps, desmentir qualsevol qüestionament, esclafar, perquè una flor no fa estiu i un camp de flors, anima les abelles.

Darrerament, d'aquests n'hi ha per totes bandes, els seus discursos no han de per què agermanar-se, en principi, però els uneix la voluntat de no deixar fer. En alguns casos és fàcil d'identificar-los, en tenim clars exemples en una candidata a presidenta de la Generalitat que s'alimenta de la por i l'odi de molta gent que no se sap ben bé ni per què odien ni de què tenen por, en un grup de pensadors de gran bagatge intel·lectual que amenacen de mort una nena que fa d' enxeneta, canten himnes que ja fa molt de temps que ambienten tortures i assassinats i barregen lemes futbolístics amb d'altres bèl·lics perquè per a ells tot va en un mateix sentit: carregar-se algú o alguna cosa. Però deixant de banda aquests casos més generals i fàcilment reconeixibles per qualsevol que dediqui 15 centèssimes de segon a observar-los, n'hi ha d'altres que se'ns poden fer més subtils perquè sota un discurs aparentment elaborat s'observa que l'única voluntat que s'hi amaga és la de fer-se un lloc a la foto. Cal dir que aquesta és una tendència normal en l'era Twitter: si no parles, perds seguidors i això, a la llarga, vol dir desaparèixer. Així que es tracta de parlar, de sortir a la foto, de no caure en l'oblit.

N'hi ha que aconsegueixen sortir a la foto convertint el mer gest d'acomiadar-se en un fet històric mereixedor de grans titulars, són els mateixos que, en altres ocasions, s'han presentat com els màrtirs de les grans causes, els herois de la història. Superats per altres figures que n'ocupen el lloc i generen els mateixos sentiments públics, estan decidits a morir matant per sortir a la foto, invalidant si cal els discursos que, en un altre moment, els van portar a fer història.

Però jo avui no tinc ganes de parlar de l'Arrimadas, nid' un grup de fatxes de València ni de l'Artur Mas. Quin avorrimet, ja ho fa molta gent. Jo vull parlar de la Catherine Deneuve, que em va molt més, està ben plena de glamur i d'elegància, com la servidora. Vull parlar d'aquesta senyora actriu i unes quantes “artistes i intel·lectuals franceses” més que acaben de presentar-se, a cop de manifest, per tant, com déu mana, com les defensores d'en Harvey Weinstein i de la resta d'assetjadors sexuals de Hollywood. I aquesta és una gran causa. Afirmen, i cal llegir-ho amb molta atenció, perquè està parit des de la les entranyes més profundes de la lògica patriarcal, que “la violació és un crim, però que un flirteig tenaç o maldestre no és un delicte i una galanteria tampoc és una agressió masclista". Quanta raó tenen. És que, pobrets els homes, que només volen flirtejar i no se'n surten i insisteixen fins a l'últim sospir fins que no els queda més remei qe proferir amenaces sobre la vida professional de l'estirada i reprimida que els està fent patir. Corria fa un temps per les xarxes socials un text que oferia dos relats d'una mateixa situació, un des de la perspectiva d'un home, que fantasejava amb el que podia arribar a passar entre ell i una dona desconeguda a la qual portava una estona seguint, i l'altre des de la perspectiva d'aquella desconeguda que provava, aterrida, de fugir de l'home que portava una estona perseguint-la. Les fantasies que ell es narrava, completament fastigoses, no el portaven a percebre's a sí mateix com un home perillós. L'assetjador, pobret, mai no sap que ho és, ell simplement fa temptatives, ho intenta, ho ha d'intentar, i ho fa des d'un desig molt profund, desig que justifica tot un seguit de conductes que provoquen una angoixa emocional i física en la dona desitjada que, probablement, Catherine Deneuve, la bella Catherine Deneuve, no ha experimentat mai. Només així es podria entendre que una dona, que un grup de dones, hagin creat del no res un text que, com tots els textos germinats des del masclisme més ranci -tampoc n'hi ha un altre- només ofereix la visió dels fets que sustenta l'heroi popular de Hollywood, el malson personificat, que viu convençut que martiritzar una dona és una manera encantadora i, fins i tot humorísticament potent, de seduir-la, i el cert és que mai no fa gràcia, no li fa gràcia a ningú, ni tan sols als que riuen, que ho fan per costum, i tampoc no té res d'entranyable.

No hi ha, en la meva experiència com a dona, res que em pugui portar a compartir el que afirmen aquelles “intel·lectuals”. I aquell recurs fàcil que defensa que darrere de la recent revolta d'un nombrós grup d'actrius de Hollywood, no s'hi amaga una altra cosa que puritanisme, oblida que el desig en les dones, la nostra sexualitat, no està determinada per les expectatives dels homes. Fa més de cent anys, la sufragista Mary Richardson va apunyalar el cos perfecte de la Venus del mirall de Velázquez, avui restaurada -enfonsant en l'oblit aquell acte d'apropiació del cos femení-. Deu ser el que volen aquestes “intel·lectuals” franceses, restaurar l'establishment del Hollywood romàntic: que un acte d'apropiació del nostre cos resti enfonsat en l'oblit. Em preocupa molt que hi hagi dones, tantes dones, a les quals els importaimés estar en pau amb els homes que amb elles mateixes.

Costa més respectar la gent des que les hores del dia es mesuren per les novetats publicades. Tothom necessita dir la seva parida per poder continuar existint. Algunes de les “intel·lectuals” que han signat el text de què parlem, ja fa temps que s'havien declarat literalment “antifeministes”. Antifeminista no vol dir res, és un sinònim pretingudament intel·lectual de “masclista”. I prou. El que afirmen Deneuve i la resta no apunta a cap millora en cap sentit, no fa a les dones més lliures ni als homes més conscients, només serveix per mantenir ben sostingut el gran edifici “Hollywood” fornit de tòrrids idil·lis, tensions sexuals no resoltes, mítiques històries d'amor i de passió que, si freguéssim una mica, molt poc, desscobriríem que estan fetes de violència. Però que Déu ens planyi de destruir el Hollywood romàntic, cal tenir-ne cura, encara que això obligui els galans a posar-se una xapeta a la solapa, al cap i a la fi, per sortir a la foto.

Pensar contra sí mateix. Piuleu, piuleu, maleïts

He estat una estona pensant si havia d'escriure això, sembla que vol ploure i podria aprofitar aquest tros de dia per sortir una estona al carrer, abans no s'acabin d'imposar els núvols. Potser perquè sóc una persona que treballa amb les paraules -em passo literalment tot el dia parlant amb desconeguts d'històries que ens són pressumptament comunes- miro de pensar-m'ho molt bé abans de dir o d'escriure una frase, de vegades arriba a ser una mica esgotador, perquè una conversa espontània pot ser la pitjor enemiga de la sintaxi correcta, i jo adoro la sintaxi correcta.

Al final he decidit posar-m'hi, amb la consciència que, com sempre, al final només em llegiran quatre gates, d'una banda per fer saber a aquestes quatre lectores fidels que, malgrat l'estiu, segueixo viva, però també, com es diu molt sovint, perquè escrivint s'ordenen les idees i després d'uns quants mesos de silenci jo les tinc bastant desordenades.

Precisament del que vull parlar és una mica del silenci i una mica d'aquesta tendència a la qual ens han portat en bona part les xarxes socials (com aquelles a través del les quals faré públic aquest text) a haver de dir alguna cosa fins i tot quan no tenim res a dir. I és que darrerament m'ha fet l'efecte que, sense males intencions, algunes vegades les paraules ens poden convertir en còmplices d'un entramat d'injustícies i falsedats.

Miraré d'explicar-ho, crec que el silenci no té res de revolucionari però de vegades és més amic de la reflexió que qualsevol paraula i que qualsevol cosa dita amb presses difícilment pot ser amiga de la reflexió.

El passat 17 d'agost, quan vaig saber que s'havia produït l'atropellament a la Rambla, el primer que vaig fer, suposo que com tothom que té gent per Barcelona, va ser mirar de posar-m'hi en contacte per saber si estaven bé, més enllà de si havien presenciat o no la tragèdia. Va passar, ja en aquell moment i a partir de les hores següents, una cosa que em va encuriosir, m'anaven arribant notificacions via facebook segons les quals gent que no acostuma a ser mai a Barcelona alertava que estava sana i estàlvia. Això ja em va costar una mica. Jo conec gent que viu a Barcelona, gent que hi treballa i viu als voltants o una mica més lluny, gent que sovinteja Barcelona, però precisament la majoria de notificacions que vaig rebre provenien de gent que, en el moment dels fets, estava treballant per Girona o les contrades, vull dir gent per la integritat de la qual no hauria patit en cap moment, gent d'aquella, com jo, que anem a Barcelona un cop a l'any i no solem apropar-nos a les Rambles perquè, a més (m'arrisco a quedar molt malament) les trobem d'allò més estressants i anem a buscar llocs més tranquils pels jardins de Montjuïc o el Laberint d'Horta. Bé, dit això, com que probablement la intenció de totes aquestes persones era la de tranquil·litzar els seus éssers estimats, no crec que valgui la pena marejar més la perdiu.

Passat aquest primer moment d'alleugeriment perquè tothom qui conec estava sa i estalvi, vaig intentar anar informant-me del que havia passat. No va ser gaire fàcil perquè era ala feina -no podia estar pendent de cap mitjà d'una manera continuada- i, a més, el xoc s'havia apoderat dels titulars i les notícies arribaven enunciades sota el signe de la por. Aviat va venir la resta: la conducta admirable dels taxistes traslladant a la gent gratuïitament, l'esperit d'una ciutat indestructible i tampoc no es van fer esperar els primers herois, amb els dies es van anar desenvolupant dos fils, un seguia l'estela del primer dia i l'altre prenia la tragèdia per atacar el Procés -ningú va riure amb l'acudit de Peridis a El País- . A Catalunya també es va voler frenar, des de les primeres hores, l' onada de xenofòbia que es preveia a partir del moment que es va saber que un membre de l'ISIS havia estat responsable dels atemptats.

Jo vaig entrar al meu compte de Twitter buscant alguna frase que m'ajudés a dir al món quina era la meva posició respecte aquella situació, ara, ho he de dir, ho trobo bastant idiota, el meu estat mental en aquell moment no era, ni de lluny, prou interessant com per fer-lo saber a ningú. És horrible que una pila de gent mori o resulti ferida a causa d'un atropellament intencionat? És clar. És espantós saber que hi ha gent perillosa a prop de la gent que estimem? També, però ja n'hi havia abans i no és una cosa que hagi sorgit d'un dia per un altre, el món és lleig i el perill és l'efecte d'aquesta lletjor o, com deia Adorno (a la frase que faré trancriure en la meva làpida) : “no és possible la vida justa enmig de la vida falsa”.

Sigui com sigui, el cas és que en aquelles primeres hores jo buscava una frase per repiular, ni que fos una paraula, un estat de Facebook per compartir o posar un simple”Like”, però no hi va haver manera, tampoc les poques frases que se'm van passar a mi pel cap m'agradaven prou er escriure-les i molt menys per publicar-les i així van passar un parell de dies. No vaig ser l'única que no podia dir res, va haver més gent que no va escriure res sobre això fins uns dies més tard. Algunes van poder començar a escriure quan van veure com de difícil seria la vida a partir d'aquell moment per a les seves veïnes musulmanes, jo també vaig poder llavers repiular o compartir alguna cosa. Però poc més que això.

Van passar els dies, els hastags Barcelona, No tinc por i d'altres de semblants continuaven sent trennding topic, abans de la crisi política generada des de la premsa havia sorgit la de la idoneïtat de les imatges emeses i publicades al llarg dels dies 17 i 18. Els periodistes prenien posició, es van generar debats, la cadena de supermercats Caprabo -que no és el que podríem dir pionera pel que fa als drets de la seva plantilla- enunciava èpicament que no posaria a la venta diaris amb imatges de les víctimes a la portada.

L'èpica creixia i creixia, estava per tot arreu, en algú que havia deixat una nota lamentant-se de no estar entre les víctimes en el lloc d'un nen petit, en els periodistes que lamentaven i denunciaven les imatges publicades pels seus col·legues en alguns mitjans, però a partir d'un moment l'èpica va trobar un nom propi i se l'ha quedat fins avui -i fins a l'absurd de proposar un nou superheroi per als propers carnavals, un model de fantasia eròtico-matrimonial per algunes dones i, finalment, una samarreta que ja està en la majoria de botigues de marxandatge-. L'heroi en qüestió era un policia, Josep Lluis Trapero un home que , s'escrivia, havia passat tres nits sense dormir, l'home que va acabar amb els assassins, però l'èpica va sorgir de la seva reacció davant d'alguns periodistes que van abandonar la sala indignats perquè la roda de premsa que Trapero i altres autoritats pronunciaven era en català. No fa ni falta dir que el gest d'aquells periodistes és ridícul, ara bé, tampoc calia ni cal idolatrar algú per reaccionar com ho va fer el cap dels policies. Tot el que es va dir aquella tarda, les bromes que es feien, els jocs de paraules, ens haurien provocat veritable vergonya aliena si tot allò hagués passat a un altre lloc, es va convertir en un heroi al membre d'un cos que darrerament ha rebut moltes crítiques per la seva manera de resoldre conflictes, el responsable (algú ho va haver de recordar al llarg d'aquells dies) que Ester Quintana perdés un ull en una manifestació.

En situacions de xoc i de caos ens resulta fàcil identificar els dolents, els causants immediats de la desgràcia però d'alguna manera també acabem donant un sentit al bé que és bastant diferent del que li donem en temps de calma, però el fet que estiguem en xoc, aquest estat d' unitat i concòrdia tan joiosa del que participem els que no som els dolents no pot justificar que ens passem el dia dient coses que sabem que ens passaran factura quan aquell estat passi, que ens passaran factura contra nosaltres mateixos, ningú és pitjor jutge que un mateix,  per això cal reflexionar, per combatre la creença que tot està bé i que qualsevol expressió del mal sorgeix com un bolet sense cap explicació, per no caure en el nyonyisme,per no acabar pensant contra sí mateix.

La bruixa de les hores i el seu insòlit amor

Sabíeu que en aquest regne també hi ha bruixes? Segur que n'heu vist moltes vegades! Les podreu reconèixer fàcilment perquè la majoria de la gent les mira malament i diuen que són lletges, tot i que vosaltres segurament les trobareu molt boniques.

En aquest regne n'hi ha molta, de gent, però és difícil veure alguna cosa més enllà del rei, la seva família i la gent de la cort, el seu seguici. I si algun dia us atreviu a mirar des de dalt del castell veureu tota aquella gent de qui no parla ningú.

Doncs bé, d' entre tota aquesta gent i enmig de totes aquelles bruixes, n'hi havia una a la qual les altres, reunides en assemblea, havien batejat com la Reina de les Bruixes, una mica per riure's del rei, una mica perquè estava tan capficada amb començar les assemblees de manera puntual que la consideraven una mica manaire. El cert és, però, que aquella bruixa tenia un poder molt especial. No era casualitat que la obsessionés el temps és que tots els seus encanteris giraven al voltant d'aturar-lo o fer-lo anar més de pressa. Una de les seves pocions era suficient per convertir una hora en un minut i un minut en una hora!

Per això, el rei (vull dir, aquell que vivia a palau) va demanar a una bruixa que ja feia temps que havia abandonat la màgia que li fes un encanteri perquè perdés tots els seus poders i aquella antiga bruixa, que ja sabia que la Reina era molt enamoradissa però que els seus amors només li duraven un segon, de vegades, fins i tot, una mil·lèsima de segon, li va llençar un encanteri que la condemnava a estimar PER SEMPRE MÉS el bufó del castell.

La resta de les bruixes, que no sabien d' on venia aquell amor, no entenien què li trobava la Reina al jove arlequí, però per a ella era l'home més preciós del món i cada cop que el veia el temps s'aturava i el rebuig del pallasso anava afeblint a la Reina de manera que, en molt poc temps, va perdre tots els seus poders, es va oblidar de les hores i el seu dolor era tan immens que ni tan sols podia agafar l'escombra per anar a les assemblees. Anés on anés, l'únic que sentia eren els acudits d'aquell còmic sense gràcia. La seva veu es va apoderar dels seus pensaments i, fins i tot quan era lluny del palau, la sentia com si la portés dins. No va servir de res que es traslladés d'un cop d'aspiradora (que les altres bruixes li havien regalat perquè ja no era capaç de mantenir l'equilibri a sobre de l'escombra) fins a la ciutat més llunyana del món. El seu amor absurd no la deixava fer res.

Un dia, cansada d'aquell amor no correspost que li havia fet perdre tots els seus poders i, sobretot el més important, el de la noció del temps, la Reina va decidir que cada cop que comencés escoltar aquella veu la callaria recitant versos, qualssevol versos, els primers versos que li vinguessin al cap. És clar, al principi tots els que cantava tenien a veure amb aquell amor, però tenia tanta feina mirant de fer-los rimar que, poc a poc, es va oblidar del que deien i es va començar a fixar més en com sonaven i, aleshores, va adonar-se de com de bonica era aquella veu que rimava aquells versos tan tristos i de quantes certeses sorgien d'aquells poemes tan desanimats i, d' entre aquelles certeses, va arrencar algunes paraules i algunes expressions i les va posar en altres versos, alguns sense aparent significat, que van acabar convertint-se en un poema d' allò més estrany. Si s'hi va estar dies mirant de fer rimar aquell poema! 

Fins que, en un d'aquells recitals que es feia en veu alta per a sí mateixa com qui rumia buscant-se un sentit, li va sortir tot d'un sol cop i amb molta gràcia i, el més curiós de tot és que, en sentir-se'l dir li va semblar que en un sol segon havia passat molt de temps i aquell amor absurd se li va fer una cosa molt antiga, en dues mil·lèsimes -dues de comptades- va recuperar els seus poders i si ara li demaneu us dirà que, d' entre mil, ja no és capaç de reconèixer la cara del pallasso del regne i, el que és millor, enlloc de la veu d'ell, ara sent la seva.

I què si vaig sola?

Sortir sola és perillós des que una rossa amb caputxa – per cert d'un color que advertia que ja no era una nena- es va endinsar pel bosc per portar uns pastissets a la seva iaia. Més tard -molt més tard- dues pèlroges ens van advertir dels perills d'entrar en un bar de carretera, per, en el fons, dir-nos el mateix, que vivim en un món on una noia no pot sortir a passejar, no pot anar a veure món per la seva banda. Vivim en un món dissenyat perquè el transitin els altres. Davant de casa mateix, en una cantonada, hi tinc un bar els clients del qual envaeixen la vorera per fer saber que aquell espai els pertany. Com a drecera per arribar anar al centre de la ciutat és fabulós, però passar-hi vol dir haver de suportar uns dos minuts de mirades lascives, gemecs i algun desplaçament inapropiat. Si és de nit, en aquest, com en molts carrers de moltes ciutats, ser una dona vol dir, gairebé, haver de superar una gimcana d'obstacles fins arribar a casa.

Hi ha una fotografia de la Cindy Shermann que sempre m'ha agradat molt. Em fa pensar en aquelles heroïnes de què parlava abans que en el mateix moment en què enceten la llibertat es troben de cares amb la mort. En la fotografia, hi apareix una noia dreta en una corba d'una d'aquelles carreteres interminables dels Estats Units. Cindy Sherman, caracteritzada com una noia del camp, exagera amb el seu gest la innocència pròpia del personatge, una joveneta amb el cor ple d'il·lusions que espera que, ben aviat, algun cotxe la recollirà per portar-la fins a la gran ciutat. No cal ser una experta en res per saber que aquella història acabarà fatal i que la ingènua protagonista no arribarà a acomplir els seus desitjos, ni tan sols arribarà a trepitjar els carrers de la ciutat somiada.

Una noia que viatja ho ha de fer sempre amb el vistiplau de les autoritats pertinents i amb uns objectius molt clars per a la preservació de l'ordre establert, mireu si no quin drama la sortida amb

els oficials de la petita de les germanes Bennett, Lydia, que acaba de la forma més indigna possible: amb un mal casament. Elisabeth Bennett, l'heroïna de la història, en canvi, se'n va d'excursió amb els tiets i com a recompensa acaba retrobant l'home del qual, sense tenir-ne una consciència clara, està perdudament enamorada, un peix bullit, però que és ric i un bon home.

Viatjar és perillós i, si es fa, cal tenir molt clar el destí i no fer parades. Diu Virginia Woolf que, en el cas de les dones, el món no només ha manifestat indiferència, sinó també hostilitat. L'experiència del viatge ens arriba majoritàriament a través de veus masculines que de vegades ens expliquen històries de noies que viatgen i, naturalment, s'enamoren i aleshores comença la veritable acció del relat, perquè les noies que no s'enamoren ho tenen molt negre en la literatura. Només trobar l'enamorat, l'heroi romàntic de la història, dóna sentit a la seva experiència. A la Blancaneu li passava una cosa semblant, i no ho dic jo, ho diu l'Hèlène Cixous, el primer que veu quan obre els ulls és el príncep blau que l'ha retornat a la vida. Dret, davant seu, amb el cap encara abocat sobre els seus vermellosos llavis, oculta darrere seu el cel, el sol, les muntanyes i els ocells i les profunditats dels boscos pels quals ella no s'hauria d'haver endinsat mai. La moral del conte és, queda't amb la teva madrastra que si no et convertiràs en l'esclava de set ganduls i t'hauràs de casar amb el primer aventurat que et faci un petó mentre estàs inconscient (això ja no és de la Cixous).

El món es cobra amb interessos la gosadia d'aquelles que s'han atrevit a sortir sense permís i s'acaba convertint en el complement perfecte d'una violència molt més subtil, la de la seguretat que representa la llar i la família. Sortir de casa no és segur, s'ha demostrat que és perillós. Jo era petita a principis dels 90, no hi havia dia que no es parlés de noies desaparegudes a les quals trobaven, de vegades molts mesos després, en inhòspits descampats. En alguns casos, la desaparició es va produir molt a prop de casa, en altres, les distàncies que les noies havien de recórrer no representaven ni un carrer, malgrat tot en aquell petit espai ple d'aquella hostilitat que comentava Woolf, s'hi van trobar un monstre.

Demà, 25 de novembre, és el Dia Internacional contra la Violència Masclista, nosaltres diem Violències Masclistes. És un dia per reflexionar sobre com de perillós és ser una dona i sortiran molts homes a les notícies advertint dels perills de la violència domèstica (perquè demà es parlarà de violència domèstica, com si el que passa a casa no tingués res a veure amb com està formulada la nostra societat) . Sortiran dades oficials (de nou se seguirà sense parlar dels suïcidis de moltes dones assetjades), es farà un minutet de silenci i cap a casa. Una vegada més ens ho mirarem com un fenomen del qual la part domesticada de la societat hem de protegir les dones que hi viuen, com aquell estúpid anunci del ministeri en què es confabulen el farmacèutic i la flequera perquè la veïna maltractada denunciï el marit. La societat ens protegeix. La societat engega el crit d'alarma, dóna el vistiplau a relacions tòxiques, penja a Youtube escenes d'amor carregades de violència i fa jocs de paraules amb els noms de parelles que més que estimar-se s'esforcen per fer-se la vida impossible. Aquesta és la societat que ens domestica i aquesta és la societat que ens protegeix, aquesta és la societat dels crits d'alarma, no davant del cop de puny, al cap i a la fi, ho hem sentit milers de vegades, “semblaven una parella molt normal”. De vegades, tampoc no saben massa bé de què ens protegeixen.

Fa uns dies, Twitter bullia amb el cartell d'una noia desapareguda a Barcelona, tothom a qui li arribava el repiulava “evidentment” perquè la qüestió era trobar la noia -i se la va trobar, “sana i estàlvia”-. Era una qüestió moral i de convivència bàsica que aquella noia tornés a casa de seguida, localitzar-la i posar-la sota protecció. Fins que els pares van explicar que la noia havia deixat una nota a la bústia. Això no ha transcendit massa. Sí que ha transcendit el fet que a noia aparegués “sana i estàlvia”. El temor era que hagués estat segrestada, alguna periodista ha dit que, en realitat, només es va perdre. El fet, pel que sembla, i perdoneu-me l'arrogància, és que sembla que es va escapar, va marxar, sense el permís de ningú i, és clar, és una nena i és perillós però no hauria de ser-ho. Si va marxar tindria els seus motius, que no són menys bons pel fet que tingui 16 anys. Però el món és un lloc tan inhòspit que al final se l'acaba salvant a una de sí mateixa.

De vegades, aprofitem aquests dies, o els 8 de març, per posar als carrers els nostres noms. Per què no caminem per carrerons foscos i envaïm els carrers de matinada i passegem de dia, sense dir a ningú on anem o viatgem soles? Despistem el món i que ens senti hostils.

Què hauria passat si jo hagués estat la Sarah Connor

Sarah Connor entra en un bar. El nòvio l'ha deixat tirada i ha de marxar del seu pis perquè la seva companya té una cita. Miraculosament, malgrat el xivarri del local, és capaç de centrar la seva atenció la notícia que en aquell moment transmet el televisor, que hi ha un assassí en sèrie que s'està carregant totes les dones que es diuen com ella. Crec que hi ha una crítica de cuina a Madrid que es diu com jo, el meu Terminator tindria poca feina. Presa d'un pànic absolutament comprensible, Sarah Connor mira de posar-se en contacte amb la policia. Com que jo sóc més aviat  crítica amb les forces de seguretat, és probable que en una situació com aquesta m'adrecés directament a buscar l'ajuda de la gent del rotllo, però sigui com sigui, l'assassí acabaria trobant-me a Salvadora Catà i no puc posar en perill a més gent, de manera que no tinc gaires opcions, m'acabaré trobant amb l'home vingut del futur bo i potser pujaré al seu cotxe un cop m'hagi assegurat que no em vol matar i que no comença les seves frases amb "jo no sóc masclista, però...". Malgrat tot, a mi en Kyle mai no em va acabar de fer el pes, és un personatge de feedback inescrutable, en poques paraules, és tan inexpressiu com un titella i a mi m'agrada envoltar-me de gent expressiva i apassionada.

 En qualsevol cas, estic en un cotxe amb un home del futur amb un rictus indesxifrable, fugim, aleshores ha de conduir depressa, m'estic marejant, en un moment o un altre vomitaré i Déu sap com en sóc, d'escandalosa, quan vomito, ell s'espantarà i ens estavellarem. A més, em poso de molt mala llet quan em marejo, començarem a discutir i ens estavellarem. Ens detindrà la policia. Fugirem i, no sé com, acabarem en un motel de carretera, i això és el pitjor. La part de les manualitats la tinc més o menys controlada, tampoc em recordo ben bé del que feien. El problema és el que ve després. Estic en un motel amb un desconegut amb cara de peix bullit i he vomitat. He de dutxar-me. He de dutxar-me en un motel. No en sóc capaç, així que en un moment en què el meu col·lega es depista surto per darrere i em passo una manguera que penja d'una paret al costat d'una màquina de begudes. Miro al meu voltant. He estat imprudent, el Terminator podria estar per allà i m'hauria pogut veure. Torno a l'habitació.

Amb tot encara estic intentant pair que el motiu de tota aquesta persecució sigui evitar que tingui un fill que pugui destruir els robots assassins, no sé per què tota aquesta falera, ningú no està evitant que em quedi embarassada tan bé com jo mateixa. Deurien estar buscant la crítica de cuina. 

 Estic relativament neta i he de dormir en un llit de motel, quina angúnia, prefereixo conversar. Xerrem i ens posem tendres, ell es posa expressiu. Moment cuco. Sense adonar-me'n estic embolicant-me amb aquell home que encara no ha nascut - em censuro per dins-, però, on estic? Què s'ha incrustat a la meva esquena? Perdo el món de vista, el meu cos nu està fregant els llençols d'un llit de motel. Començo a respirar amb dificultat. El meu col·lega es pensa que és per l'emoció del moment fins que em veu la cara. S'aparta angoixat. Entre allò i l'escena del vòmit, el noi del futur es deu pennsar que s'està embolicant amb la nena de l'Exorcista. Li demano que em porti una bossa i li explico que tinc un TOC que, per bé o per mal, és un transtorn que en l'època de la qual ell prové ja no existeix, la gent no té temps per rituals mentre escapa de morir en mans de les màquines. 

Començo a respirar a dins de la bossa. Amb tot, he engegat el moment cuco a norris. Bé, si ha passat una vegada ho podem tornar a intentar. No?

He recuperat el control de la meva ansietat. Em giro per disculpar-me. Estic sola. M'adreço cap a la porta. Ni rastre d'ell ni del cotxe. Miro al meu voltant. Recullo les coses i me'n vaig a la recepció. El paio que em cobra en diu que no m'havia vist en tota la seva vida, malgrat això em cobra. Tampoc no li sona l'home que li descric ni la bèstia que ens persegueix. Surto. No sembla que em vigili ningú. Una mica més lluny, uns nens es banyen a la piscina del motel. Pobrets. Sona el meu telèfon, la emva companya de pis és viva. Res de tot allò no ha passat. No tinc cap fill. No puc fer l'amor en uns llençols bruts. 

Mudances

No som conscients de tot el que suposa una mudança fins que no la fem. Una mudança no és canviar les coses de lloc, desmuntar la casa per muntar-la en una altra banda, qualsevol canvi, un canvi de feina, és com tornar a néixer essent una altra. 

Darrerament m'he mudat, ara dormo a la ciutat on abans treballava per treballar en una altra ciutat, en una feina que m'exigeix unes destreses i uns coneixements que fins ara mai ningú m'havia exigit. Començar una vida nova té aspectes molt diversos, entre els agradables, hi ha descobrir que ets capaç de fer coses que no sabies que podies arribar a fer, aprendre coses noves, conèixer gent. També et dóna la oportunitat d'inventar-te a tu mateixa, crear-te una imatge diferent de la coneguda i avorrida. Quan ets la noia nova també comences a ser-ho per a tu. Amagues algunes coses, en mostres d'altres, pots aprofitar per fer un canvi d'imatge -encara que com que jo no tinc ni un duro, tampoc no he tingut la oportunitat-. 

Però començar de nou és sempre, per definició, acabar amb una altra cosa. És interrompre-la, A mi el meu món m'ha desaparegut i amb ell una part de mi mateixa. Ni tan sols he tingut temps de fer-me a la idea. Serà perquè jo  sempre he estat una noia molt melancòlica i que em costa molt d'abandonar les coses i a les persones, però per a mi en tot això hi ha com una mena de dol. Un dol estrany, és clar, les coses que he abandonat continuen estant al lloc on vaig deixar-les, però m'és impossible emportar-me-les a la nova vida. Les coses mai no queden igual quan les canvies de lloc, Enmig del canvi, la seva presència t'exigeix que les tornis al lloc del qual provenen. Tampoc no et pots emportar les persones ni les activitats. Els pensaments també són uns altres, les emocions i, fins i tot, les reaccions davant de les coses que passen. Ja ho he dit que és com néixer de nou. Néixer ja feta, Reubicar-se i ser una mica com el Quixot, part d'un món que ja no existeix, com a mínim per a tu. Hi ha un moment, potser només serà al principi, en què sents que no pertanys a cap dels dos mons, ni a l'antic ni al nou i és trist, potser perquè no et sents reivindicada, però també és preciós aquell moment en què no et pertanys ni a tu mateixa i et passes el temps d'un vagó a un altre, desprenent-te de tot perquè la rutina no tingui temps d'atrapar-te i fer-te seva,  si no fos per la companyia d'aquella noia nova que no et deixa mai i que se't comença a fer tan pesada. 

https://www.youtube.com/watch?v=cWpRY0flS2U

Tallers i Xerrades per a Dones de totes les edats

- “El millor que m’ha passat en la vida…” Històries de dones reals i transgressores.

Expliquem les vivències que dones molt conegudes i respectades de la nostra societat han fet del matrimoni, la maternitat, la família, etc, per tal que les participants s’adonin del valor i la importància de trencar amb estereotips i replantejar-se la seva pròpia història d’una manera diferent

- Dones i televisió més enllà de la recerca del Príncep Blau

En els darrers anys han aparegut noves ficcions televisives on les protagonistes són dones que estableixen entre elles relacions de complicitat i solidaritat, presentant-nos d’una manera molt diferent situacions que fins ara s’havien explicat des  de la perspectiva dels homes. Parlarem de com els vells formats també ens permeten explicar formes molt noves de relacionar-se

- Un peix sense bicicleta… Però amb una història pròpia

Aprofitant el conegut vers de Maria Mercè Marçal, convidarem a les participants a imaginar i descobrir històries de dones que van més enllà de les seves relacions   amb  els homes. Què motiva les protagonistes d’aquestes històries a fer el que fan? Quins objectius tenen? Ho fem tot per amor? I, per quin amor ho fem?

- Personatge secundari: Ella. Rols femenins i poder en l’actualitat televisiva.

Malgrat els enormes canvis que s’han produït a l’hora de mostrar a dones i a homes en la ficció, encara hi prevalen molts tòpics i idees preconcebudes. Veurem quines i quin pot ser el motiu d’aquesta tendència.

- El meu nom, la meva història

Pensar en el nostre nom, per què ens els van posar i, en definnitiva, com es va crear un món al voltant nostre abans que naixéssim ens permet empoderar-nos i donar un nou valor a allò que hem viscut, qui som i tot el que encara podem arribar a fer. Pensar en el nostre nom ens pot ajudar a emprendre nous camins.

- Porta’m una foto

Sovint, com explica Marcela Lagarde, coneixem molt bé la història dels nostres avantpassats, pares, avis, besavis,… Però, i elles? I nosaltres? Les fotografies ens permeten reconstruir relats que ens serveixen per conèixer-nos a nosaltres mateixes, per conèixer les nostres mares i àvies i… , per què no? per reinventar-nos!

- Narrem-nos

El diari personal, però també els mails que enviem a amistats, coneguts o a la família ens permeten escriure sobre nosaltres i la nostra vida. La teràpia a través de l’escriptura   fa que ens adonem del que desitgem, valorem i sentim, però també de les nostres frustracions i decepcions. Parlarem sobre escriptura autobiogràfica i descobrirem que totes portem una escriptora a dins.

- Les narradores salvatges

Com a professores, mestres, mares, … Com a narradores en general, tot sovint ens trobem amb històries explicades o protagonitzades per homes. Plantejarem maneres de transformar aquests relats i crear per a la nostra audiència històries que puguem explicar sense emportar-nos les mans al cap

- L’ Amor de la meva vida, els Amors de la meva Vida

Aquesta expressió ha anat sempre  lligada  a una visió poc saludable de les relacions. Què és l’amor? Què vol dir estimar?  Quan ens sentim estimades? Reflexionarem sobre totes aquestes qüestions i moltes altres per tal de redescobrir quants amors podem sentir i quantes vides hem viscut i podem viure.

- Això no s’ho creu ningú… O si?

Aquesta xerrada pretén oferir una mirada crítica sobre les decisions que prenen i les coses que fan i diuen les protagonistes d’algunes de les pel·lícules més emblemàtiques de la història del cinema.

- Una fotografia en moviment

Podem empoderar-nos a través d’experiències que ja hem tingut i que no van anar com ens hauria agradat que anessin? La resposta és sí, convé que ens plantegem el nostre passat des d’una perspectiva diferent, que canviem el final de les nostres històries i donem veu a les heroïnes que portem dins.