Honestedat

Ja no és vertader cap pensament que no traeixi els interessos de qui el formula. Això ho va escriure Adorno i ho va repetir de diverses maneres al llarg de la seva vida. Adorno -cognom de la mare, el del pare era Wiesengrund que no és tan musical – va ser un tipus molt coherent, tenia una pila de defectes que la majoria dels que l'han llegit s'esforcen a assenyalar, però el que no es pot retreure a Adorno si es coneix una mica la seva obra i la seva vida, és que era coherent com ho van ser pocs. A la memòria popular queda que no va fer a Alemanya el paper que Sartre sí que va fer a França, quan es va situar al davant de tot del moviment protagonitzat pels estudiants al maig del 68. Adorno no s'oposava a les protestes, el que Adorno temia era que no tothom tingués clar per quins motius protestava, que s'haguessin deixat emportar per una marea d'entusiasme i que, en nom d'alguna cosa que no sabien, acabessin generant un estat de coses exactament igual al que en aquell moment combatien. Era aquella falta d'honestedat, que naturalment ningú no admetia, el que portava a Adorno a prendre distància sense, de fet, oposar-se a allò que els estudiants podien reivindicar. Per això mai no va accedir a ser la cara visible del moviment, perquè fer-ho l'hauria convertit en un pamflet i tothom sap que la capacitat crítica d'un pamflet és molt limitada.

Des de jove, ja abans d'esdevenir professor a la Universitat de Frankfurt, en la seva etapa de compositor musical, Adorno queia malament. Fins i tot la persona que més l'estimava en aquest món, el filòsof i crític cultural Siegfried Kracauer, necessitava tenir-lo a certa distància durant algunes temporades, malgrat haver admès que la seva amistat era el millor que li havia passat a la vida i estar-ne explícitament enamorat. Adorno queia malament als seus ídols, especialment al compositor Arnold Schöenberg, i generava sentiments controvertits entre el seu alumnat. Els seus primers estudiants, els dels anys 30, el trobaven inspirador, però també en destactaven el caràcter estricte i exigent. Els darrers deien que estava mancat de compromís, però també li reien les gràcies i els moments de cinisme de les seves classes -està tot gravat i reproduït en el llibre Introducció a la sociologia i en els dos volums de la seva Terminologia Filosòfica-.

SARTRE, EL COMPROMÍS DEL QUAL NINGÚ EN PLE ÚS DE LES seves facultats posaria en dubte, va dir una vegada, en retornar d'un viatge a la URSS, que en aquell país, a diferència del que s'acostumava a dir, es gaudia d'una absoluta llibertat d'expressió. A Sartre li agradava viatjar a Itàlia, i hi passava temporades envoltat de tots els luxes que es podia permetre, i llegia amb gust a Flaubert, representant del pensament burgès que el filòsof francès i premi Nobel de Literatura va criticar durant la seva segona etapa, l'etapa marxista en què encapçalava manifestacions estudiantils amb el pretext que només “els vells” podien fer comprensibles per a la societat les reivindicacions dels “joves” – referint-se aquí als estudiants-.
         

Tot el que acabo d'explicar ho documenta un dels seus alumnes en un llibre molt gruixut, però la imatge que tenim de Sartre és la de l'intel·lectual compromès, nocturnitats a part, i a penes se sol parlar d'aquests aspectes que presenten un tipus poc coherent, per no dir, francament deshonest. I si és així, no és tant per falta d'informació com pel valor que es dóna a unes coses o a les altres. Si, com deia Adorno en la frase inicial, la honestedat posa pals a les rodes als discursos ideològics, aleshores el millor en temps d'entusiasme és deixar l'honestedat de banda. El que cal és reforçar els discursos amb arguments que funcionin bé a les oïdes i que vagin directament al cor i a les entranyes dels qui els escolten, assegurant-se sempre que no hi hagi res que pugui fer-los trontollar, en nom d'això, d'aquell discurs que s'ha de cuidar perquè és l'únic vàlid, es creen aliences, enfrontaments, amistats i enemistats i mantenir-les és importantíssim, encara que això ens porti a ser deshonestes o, per ser més clares, a callar o mentir perquè no sembli que canviem de bàndol. Jo m'he trobat recentment en situacions que fan explícites aquestes tendències, per algunes persones he esdevingut dolenta o és directament desagradable o perillós parlar o treballar amb mi perquè no estic entusiasmada amb determinades coses o perquè sóc anarquista o perquè sóc... com en diuen? Una feminazi (?!)en tots els casos, massa radical. És igual que expressi el meu pensament sobre el procés o que pengi una foto de la gossa o faci un comentari simpàtic a la foto d'un gat, he deixat d'existir. És igual que algú m'insulti o es refereixi a mi amb menyspreu i digui falsedats, no val la pena dir la veritat sobre mi perquè no estic en el discurs, estic morta socialment. Allò de quedar com una senyora o com un senyor admentent la veritat o, simplement, l'existència de qui no comparteix el meu discurs ja no es porta, no interessa, només es pot parlar per reafirmar-se, per repetir fins a la sacietat que formo part, que no m'he perdut. És una qüestió de principis que no té res a veure amb la covardia, ni amb la mandra de pensar. Té a veure amb viure en el present i per al present, estar alerta, no es poden cometre errors, és, per tant, normal que aturar-me a escoltar i respondre ben bé a allò que em diuen, més enllà de tots els discursos, resulti francament complicat.

A les persones que em llegiu, i que fins i tot heu llegit això us desitjo un bon any nou, la resta, honestament, m'importa una merda.