Per a la Mar Anton, professora de Llengua Catalana del Servei de Llengües
Modernes de la UdG
Feia temps que tenia un deute amb la meva llengua. Tots els aprenentatges que n’havia fet fins
aquest moment -fora dels primers anys quan
havia après a llegir i escriure- la
complicaven i en feien tan complexa la
normativa, amb el sistema fonètic, la substitució pronominal
i un lèxic que, per allà on passava , deixava cadàvers entre les meves formes
de parlar quotidianes, que les hores de català a l’ institut se m’havien fet
ben coll avall.
Vaig començar aquell curs aferrada als aprenentatges que, de
manera accidental, havia anat fent pel
meu compte durant els darrers mesos i amb el convenciment que seria difícil
anar més enllà.
Ara ja sabeu que em vaig equivocar,
però el que m’agradaria explicar –vos és per què. Què va fer d’aquella
experiència una experiència tan
afortunada.
Si escric aquest text és perquè he après . L’escric abans de saber si
aquests coneixements tindran o no per efecte algun títol.
A mesura que ens fem grans ens costa
més aprendre –la closca es fa més dura-, però
les ganes i la voluntat també es fan més grans. És clar que això no ho
és tot. Hi ha hagut moltes males
experiències que s’han fundat sobre la base de la bona voluntat. Però quan la
bona voluntat hi és, els ànims vénen de dins.
Jo estava preparada, amb aquella
bona voluntat per companya de viatge, per anotar normatives, excepcions i fer llargues sèries d’exercicis a fi de
consolidar alguna cosa que em convertís en una millor parlant.
Però res de tot allò no va
passar i
aviat vaig descobrir que no em trobava en una situació acadèmica
tradicional, que havia començat una cosa ben diferent.
És en les relacions on es funden les
persones i no en la solitud, per això la seva cura és tan important per
conèixer-se a una mateixa i a aquelles que l’envolten.
Posar la relació al centre de la
situació –sigui acadèmica, laboral, familiar o social- és el primer que cal fer
si es vol aconseguir que les coses “funcionin”.
Tenir cura de les relacions amb les
persones passa per basar-les en la
igualtat i evitar dinàmiques que la trenquin. En aquest sentit , l’ús d’algunes
paraules suposadament afectuoses i tendències per l’estil pot arribar a ser
perjudicial.
En el món acadèmic, posar al centre
la relació vol dir esperar que tothom
aporti allò que pugui aportar, no buscar constantment el protagonisme i donar
eines a qui no les té perquè construeixi
els seus coneixements sense inseguretats. La vella metodologia de la classe
magistral, a través de la qual l’alumnat esdevé
mer espectador, no té en compte la relació a l’hora de plantejar el
procés d’aprenentatge. Relacionar-se a l’aula és demostrar respecte per
aquelles persones que esperen rebre un coneixement perquè vol dir posar a les
seves mans la possibilitat de generar-lo.
A partir d’aquí, cal crear un
ambient de complicitat que faciliti la participació i substituir el quadre blau
farcit de lletra en negreta per la seva
expressió.
Ella pregunta constantment. Diu el
nom d’ algú, com si esperés d’aquella
persona i no de cap altra la resposta a la seva pregunta. Quan ho fa,
acompanya la seva veu amb un gest de curiositat que li transforma la cara. En
aquell moment passa el relleu a l’alumna –a la nostra classe només hi havia un
noi-.
És fàcil saber quan entra en joc la
feixuga normativa. Ella alça la veu i repeteix una vegada rere l’altra les
paraules clau. Vocalitza. “Per aprendre a escriure un article llegiu-vos
tots ELS EDITORIALS ELS EDITORIALS que
pugueu”.
Per al lèxic farceix la classe
d’exemples que ni la més despistada de
les alumnes pot oblidar.
Una veu, un to, repeticions i
preguntes. Tot s’interromp per saludar personalment a qui entra per la porta,
fer algun comentari sobre l’art d’ algú que cal que tothom conegui o explicar
alguna anècdota que guarda en el seu interior algun ensenyament camuflat.
Però tot això només arriba un cop ja
hem començat. Al principi cal repassar el bloc. Allà hi és tot i es recicla
cada dia perquè traguem suc d’aquelles classes per més lluny que estiguem.
Els exercicis es presenten com si
fossin jocs, reptes que nosaltres hem de resoldre per continuar l’aventura.
Una veu, un to, preguntes i jocs. Per a mi aquella aventura ha estat una
gran oportunitat. Una oportunitat per aprendre, per crear i per conèixer-me
també a mi mateixa. He gaudit com mai de la meva llengua, d’alguna cosa que
m’és quotidiana, familiar i que, per això, com passa sempre que hi ha massa
confiança, a la qual he prestat menys atencions de les necessàries.
He après que aprendre és tenir recursos i ensenyar, facilitar-los. Aprendre
és posar-se en relació amb uns mitjans i
uns coneixements i ensenyar és posar en relació una experiència i un bagatge propis amb aquelles persones que no
els tenen.
El coneixement és una forma de relació amb el món, la manera de
transmetre’l expressa com hi vivim.
