(extret de “La transmisión de los modelos sexistas”
d'Emilia Moreno a El harén pedagógico)
El sistema sexe-gènere
“El gènere es defineix com una construcció simbòlica que conté un conjunt d'atributs socioculturals
assignats a les persones a partir del seu sexe”.
Aquestes característiques es van assumint i incorporant en la pròpia identitat des del moment en què
queda definit el sexe biològic i, per tant,moltes vegades fins i tot abans del naixement de l'individu,
a través de mecanismes molt subtils. Primer la família i, més tard, els mitjans de comunicació i
l'escola, ens donen les eines a través de les quals elaborem les nostres identitats de dones i d'homes.
Família
En la família, s'adquireixen les pautes de comportament, els models i els valors de gènere en base,
sobretot, a la mímesi de la conducta i les relacions entre els adults més pròxims. Així, ja abans
d'iniciar una socialització activa, les criatures assumeixen, per norma general, que són les mares o
altres dones de la família les responsables dels àmbits privat/domèstic i els homes els responsables
d'allò públic -política, negocis, cultura, feines remunerades- .
Aquestes diferències tenen entre les seves primeres manifestacions les preferències vocacionals que
es demostren en l'adolescència i en l'elecció d'una carrera professional determinada. Així, encara en
ple segle XXI, es continua parlant de professions feminitzades i masculimitzades, malgrat els canvis
que s'han produït en els darrers anys, que constaten cert apropament de les noies a carreres
científiques i tècniques, les professions relacionades amb la cura de persones segueixen associades a
les dones.
En el sí de les famílies encara sovinteja la idea que la feina fora de casa en el cas de les dones és
complementària a la dels homes, és a dir que només es du a terme en cas de necessitat i que ha de
combinar-se amb el desenvolupament de les tasques domèstiques. Les expectatives dels progenitors
sobre les seves filles i fills són, per tant, molt diferents i tenen conseqüències sobre les decisions i
actituds que unes i altres adoptaran tant en el terreny laboral com en el personal, en la seva identitat,
en definitiva.
Cal, per tant, trencar amb la visió tradicional que es té dels espais que homes i dones poden arribar
a ocupar, que elles desenvolupin la seca capacitat per habitar el món i ells per compartir-lo.
Aquí les famílies tenen un paper clau: educant les criatures en la corresponsabilitat, no fent
distincions d'habilitats, tendències i deures segons el sexe biològic dels seus fills i filles. I cal
insistir en l'aspecte fonamental del nucli familiar, perquè és en la vida privada on comença la
construcció de la identitat personal i en l'esfera d'allò públic ens movem d'acord a normes i lleis que
poden determinar la nostra conducta visible, però no la nostra consciència ni el nostre sentir.
La coeducació passa per convertir aquells valors que, tradicionalment, s'han percebut com a
femenins en els valors de tota la societat i no només del cinquanta per cent. Parlem de principis tan
necessaris per a la vida de tots els individus com la solidaritat, la sensibiltat, l'empatia o la cura de
les altres persones. Es tracta, per tant, del pas del foment de valors que se centren en la
individualitat a d'altres que subratllen el caràcter social de l'existència humana i les capacitats que
tenim tots els éssers humans per comunicar-nos, cooperar i estimar, valors que no han tingut el
reconeixement que mereixen al llarg de la història de la humanitat.
Mitjans de comunicació
El paper de les dones en els mitjans de comunicació, malgrat els aparents canvis que s'han produït
en els darrers anys, continua reduint-la a les tasques reproductives, presentant-la com un objecte
sexual o associant el seu alliberament a l'assumpció d'un rol masculí. Aquí, a més dels
convencionalismes lingüístics, s'han de tenir en compte els iconogràfics, la imatge física de les
dones, els seus gestos, la manera presenta el cos femení és clau en “l'acció pedagògica visible” que
fan els mitjans. S'ha analitzat molt àmpliament, i és un exercici molt recomanable a escoles i
instituts, la imatge de les dones en la publicitat, el mini documental d'Isabel Coixet “La mujer, cosa
de hombres” recull d'una manera alhora punyent i amena la relació entre el relat publicitari i la
concepció social de la dona que condueix, indefectiblement, a la violència masclista, però les sèries
de televisió i els programes, fins i tot els de caràcter informatiu, incorporen una imatge molt
reductora de les dones. Si bé ha augmentat la presència i la participació de les dones en programes
que generen opinió , això no sempre ha vingut acompanyat d'una transformació en la imatge de la
dona, com algú capaç d'informar, investigar, debatre, etc. La majria de les tertúlies polítiques
televisives, per exemple, continuen comptant amb un nombre major d'homes que de dones, que
solen aparèixer en converses d'actualitat social, és a dir, encara molt lligades a la premsa rosa i als
successos, cosa que enforteix el tòpic de la dona tafanera , criticaire i manefles.
L'escola
El gran problema a l'hora de plantejar la igualtat entre noies i nois a l'escola ha consitit a interpretar
la igualtat com l'hegemonia del model masculí, és a dir, entendre que la millor manera de generar
igualtat és fent desaparèixer de les aules aquells aspectes que socialment es perceben com a
femenins. La coeducació passa per la valoració social del que les investigadores en aquest camp han
denominat com la “cultura de les dones”.
D'altra banda, l'escola ha de prendre consciència del paper que juga en la construcció de la identitat
sexual de l'alumnat.
Socialització i estereotips de gènere
La construcció de la imatge de l'home i de la dona, tant en l'àmbit públic com en el personal i
familiar, s'assenta sobre tres bases: el paradigma polític, el legal i, encara que pugui semblar
anacrònic, el religiós. Així, els atributs d'una i altre varien segons el context cultural en què estigui
inserida una persona. Malgrat aquestes diferències, en totes les societats “es potencien una sèrie de
valors com a indicadors del grau de roconeixement que aquesta societat atribueix a les capacitats
humanes”, la manera com es representen aquests valors n'és una prova, i els atributs més valorats
en les societats d'arrreu en l'actualitat són els associats a la masculinitat. Són aquests valors els “rols
assignats socialment a cada sexe, donant lloc als estereotips”. Un estereotip és una generalització, la
reducció a l'absurd d'una persona a partir de les característiques que socialment s'espera que
desenvolupi. Un estereotip no té cap valor científic i és un obstacle ètic per a les relacions
interpersonals. El problema és que estan tan integrats en la nostra societat que basar-se en ells a
l'hora de pensar els gèneres i les relacions entre homes i dones esdevé una drecera molt seductora.
Però, com diem, el fet que es basin en “ idees preconcebudes, prejudiciso preconceptes” propis
d'una societat fa que siguin tan fàcils d'assumir com perillosos.
Els estereotips ofereixen “models socialment disponibles” a través dels quals cada individu elabora
la seva identitat personal, aquest procés es du a terme, per tant, en base a les expectatives de
comportament cada societat té respecte de dones i homes, per tal que cada individu arribi a
identificar-se com a membre d'un o l'altre gènere. Però, a l'hora que marquen la seva construcció
personal, aquests models també determinen els tipus de relacions que desenvolupem unes amb
altres.
Tot plegat constitueix el que s'ha anomenat el “complex de supremacia masculina(...) una
organització social en la qual els llocs clau de poder són ocupats exclusivament o, en el millor dels
casos, majoritàriament per homes”.
El conjunt d'atributs i expectatives que determinen la construcció personal de cada individu d'acord
amb el seu sexe l'impedeixen desenvolupar altres aspectes per no considerar-se propis del seu
gènere. Gemma Lienas planteja aquesta qüestió en el relat infantil La meitat d'en Jan, on reflexiona
sobre la importància de no desprendre's d'allò que se sent com a propi malgrat les sancions socials
que això pugui comportar.
Des de la infantesa, tant nois com noies, pateixen una amputació d'alguns aspectes emocionals i
psicològics que seran substituïts per allò que s'espera d'ells per ser noies i d'elles per ser noies.
Emilia Moreno detalla aquests aspectes que la criatura perd en la contrucció de la seva identitat de
gènere: “Ells (els nois) sofreixen la inhibició de la seva sensibilitat i la seva humanitat i se'ls
encamina cap a la reudesa, l'agressivitat i la insensibilitat(...). Els models que potencien la família ,
els mitjans de comunicació i que es reprodueixen a l'escola afavoreixen els estereotips que
presenten a les nenes com a submisses, dependents, generoses, fràgils, etc. i els nens com a
independents, poderoso i forts”. Una nena inquieta, barroera i eixalabrada és percebuda d'una
manera molt més negativa que un nen amb aquestes mateixes característiques.
Encara més, a l'hora d'explicar els mals resultats acadèmics, en el cas dels nois se sol parlar d'una
falta d'atenció i d'interès, mentre que en les noies es parla directament d'un problema d'habilitats, ja
que no se sol esperar d'una nena que actuï marcada per la falta d'atenció o la desmotivació.
La cultura de les dones aporta reflexions tan interessants com la que gira al voltant del concepte
d'autoritat, per autores com Victòria Sau o Luisa Muraro, que se centra en les relacions entre els
individus i no en l'autoritarisme i el poder, cosa que , per una banda, suposa un reconeixement per a
les nenes i un procés de transformació per als nens.
El sexisme a l'escola
Està molt estesa la idea que concep l'escola com un lloc sense gènere, un lloc neutral on tot el que
es fa i les maneres com es fa estan determinades per l'objectivitat.Els continguts acadèmics, per
exemple, reglats des per les institucions de cada territori, sembla que, per aquest motiu, hagin de
respondre a la màxima objectivitat. Però no és i mai no ha sigut així, en aquest sentit Amparo Tomé
i Xavier Bonal han elaborat un formulari que permet avaluar els llibres de text i altres materials que
es puguin utilitzar a l'aula a fi d'observar l'absència o poca presència en aquests recursos d'allò que
les dones han aportat al llarg de la història i la imatge distorsionada i poc activa que se n'ofereix.
Però els materials didàctics només representen una part del sexisme que es dóna a l'escola.
L'educació “ens forma en una determinada direcció i ens acostuma a considerar unes qualitats i unes
capacitats com a socialment vàlides i interessants”, aquestes qualitats i capacitats són les que
tradicionalment s'han associat als homes. L'alumnat continua essent educat en rols de gènere
“arribant-se en alguns casos a un estat de subordinació que condueix habitualment a una falta de
respecte cap a la dona i a la seva marginació en la cultura”.
El sexisme es troba, per tant, en el currículum explícit, en allò que s'explica, però també en el que se
sol anomenar el currículum ocult, que té a veure amb el tracte que reben les alumnes, les
expectatives que el professorat té sobre elles i les seves decisions professionals. Així, segurament
sense ser-ne conscient, tant des de l'escola com des de casa, es condueix a les noies cap a carreres
professionals relacionades amb àrees assistencials, que no estan ni tan reconegudes ni tan valorades
com les tècniques, majoritàriament desenvolupades per nois. Això determina la preferència d'unes i
d'altres cap a determinades matèries: “les noies presenten una major valoració dels estudis i
professions de dret, salut, ciències humanes i literàries. Els nois, per la seva banda, mostren
preferència per la física i la química”.
Tant el que es percep a casa com la visió del coneixement que nois i noies van elaborant al llarg de
la seva vida acadèmica els porten a percebre de maneres molt diferents la seva formació. Per a la
majoria dels nois, estudiar és “un mer tràmit per a la vida laboral. D'aquí que optin per branques
amb més sortides professionals i que en la formació professional i en les carreres tècniques siguin
majoria els nois. Ells tenen més clar que el seu futur és la feina fora de casa”, per altra banda
“existeixen àrees on la major presència femenina, i uns continguts més propers al que ha estat
l'experiència de les dones, facilita que elles, i no ells, es manifestin com a subjectes de
coneixement”.
En el fons de les tries professionals, però, també s'hi troben els valors que unes i altres han estat
educats per raó de gènere. Així, les dones poden preferir feines menys competitives i d'asssistència
a les persones perquè els valors que se'ls han donat les condueixen per aquest camí, mentre els seus
companys i germans aprenen de seguida que la vida és una competició i han de ser els més forts,
valents i agressius. Això, sumat a la reproducció de rols manifestament tradicionals a casa,
“afavoreix la cessió de càrrecs i posicions de prestigi que, per altra banda, són generalment ofertes
als homes”. Cosa que du a moltes dones a escollir projectes de vida “masculins” per poder
desenvolupar la seva vida professional.
Com podem observar, per tant, en uns casos i en uns altres, no es tracta d'eleccions triades des de la
llibertat. Dades d'aquest mateix 2015 reflecteixen que un dels motius pels quals els nois es
preinscriuen menys a carreres assistencials, com ara l'Educació infantil, és que, a més de la pressió
dels rols de gènere, el fet que el sou dels educadors infantils sigui el més baix de tota la comunitat
docent també els desmotiva, ja que, com hem esmentat, tendeixen a relacionar formació,
professionalització i una retribució econòmica que faciliti el manteniment de tot un nucli familiar.
D'altra banda, la poca presència de noies en carreres tècniques s'explica, en primer lloc, per la
manca de referents de científiques i enginyeres en els continguts curriculars, però també per la
desmotivació, basada en la dificultat i durada d'aquests estudis, que ve alimentada tant per part de la
família com de l'escola. De fet, el canvi de nom dels estudis d'informàtica sde “Llicenciatura en
informàtica” a “Enginyeria informàtica” va dur als anys 90 a una reducció del nombre de dones que
els cursen.
Finalment, aquelles professions històricament dutes a terme per dones compten amb jornades,
contractes i salaris poc atractius, cosa que també hauria de canviar si es vol acabar amb el sexisme
en l'orientació professional i vocacional.
El currículum
El llenguatge: Quan parlem de llenguatge sexista no ens referim només a aquells aspectes que
acostumen a posar-se de manifest en els Manuals de llenguatge no sexista , dels quals, actualment,
disposen la majoria de les empreses tant públiques com privades. Més enllà de les estructures
gramaticals i de l'ús del genèric masculí com a universal -el femení només s'utilitza per referir-se a
les noies i només molt excepcionalment al grup en general- hi ha altres aspectes lligats a la
comunicació a l'aula que fomenten la discriminació de les noies. La veu és un d'aquests aspectes.
Emilia Moreno explica que “es valoren més aquelles afirmacions fetes amb un timbre greu i les
expressions o les formes de comunicar associades als homes. L'estil més intimista i personal de les
noies i de les dones, s'arriba a considerar xafardeig”.De fet , professors i professores expressen
aquesta tendència a través dels feedbacks que fan a l'alumnat. No es tracta de verbalitzar o no un
menyspreu, fer un gest d'indiferència o no posar atenció a l'intent d'una alumna de comunicar-se són
suficients perquè aquesta percebi la seva manera de fer com alguna cosa que ha de canviar,
generant-li així importants complexes: “Les nenes són particularment sensibles als missatges
mixtos, en què l'aprovació verbal està acompanyada de desaprovació subliminal”.
Alguns estudis han demostrat que, en general, la comunitat docent acostuma a oferir més atenció i
més temps als nois que a les noies. És probable que això vagi lligat a les expectatives que tenen
d'uns i de les altres, ja que se sol esperar un comportament més ajustat a les normes de les noies que
dels nois. Així, també se'ls elogia més a ells, probablement per motivar-los a seguir en una
determinada línia de comportament, i també se'ls ofereix més suport instruccional. Tot plegat,
genera en les noies un sentiment de marginació que, molt sovint, pot no ser percebut pel
professorat.
I anima als nois a fer-se notar en totes les situacions i a participar més en les dinàmiques de l'aula,
mentre les acostuma a elles a ser més discretes, introvertides i insegures. Això porta a unes i altres a
desenvolupar estratègies ccomunicatives molt diferents.
En el currículum explícit, com ja hem esmentat, les dones i les seves aportacions al coneixement, la
ciència i el progrés s'invisibilitzen i matèries com la història i les seves etapes es plantegen d'acord
amb les experiències masculines. Així, historiadores com Bonnie S. Anderson i Judith P.
Zinsser , autores de l'obra Història de les dones. Una història pròpia expliquen que l'Edat Mitjana,
coneguda com una etapa fosca per a la humanitat, va ser una època prolífica per a les dones, agents
actives del coneixement, en canvi, l'etapa que la seguei, el Renaixement, amb l'aparició de les
universitats, institucions on els estava vetat el pas, va significar un temps de retrocés per a la seva
formació i la seva valoració social. Conclouen així que, la història que s'ha explicat i que es
continua explicant en els llibres de text no és, com es vol fer creure, la història de la humanitat, sinó
la història dels homes, sobretot perquè posa esment en aqueslls esdeveniments que tenen lloc en
l'esfera pública quan la privada -habitada per les dones- és fonamental per a l'existència i la
subsistència de la humanitat. L'esfera privada s'ha silenciat i ignorat, no en sabem res del que feien
les nostres avantpassades. Aquest desconeixement es va intensificant a mesura que transcorren els
cicles educatius: quant més tècnics i més científics es fan els textos, menys presència de dones hi
trobem i quan apareixen, ho fan com “un afegit inconnex i puntual al text bàsic”.
Excepte en aquells que ofereixen dades demogràfiques, en la majoria de textos només s'anomena als
homes, sobretot quan es parla de professions, apareixent en femení tan sols aquelles feines
tradicionalment portades a terme per dones
Però aquesta no és l'única forma d'invisibilització de la cultura de les dones: “totes aquelles
manifestacions o qualitats considerades com a pròpies de les dones com són la curiositat per les
altres persones o el desig de cridar l'atenció” s'anul·len i es ridiculitzen en els contextos educatius,
de manera que es menystenen “aquells comportaments que es basen en la relació personal, motiu
pel qual les nenes encara que estiguin presents no tenen ni se'ls atorga significat”.
Ja hem fet menció amb anterioritat del problema que suposen els estereotips en la construcció de la
identitat personal. Aquests models ofereixen una imatge distorsionada de dones i homes i arriben a
través de conductes com el cinema o els mitjans de comunicació: “Els mitjans de comunicació,
principalment la televisió, els retornen, generalment, (a les noies) imatges empobrides,
reduccionistes i estereotipades que dificulten el desenvolupament d'altres dimensions de la
personalitat i la percepció d'una posició final diferent” (Rubio, E: Género / sexo y currículo;1991).
Les històries adreçades a elles giren sempre al voltant de la recerca de l'amor d'un home i acaben
amb un compromís entès com la màxima felicitat a la qual aspiren, al llarg del relat queda constat
que, tota la resta, la vida professional, el desig d'experiències en llocs estranys o les relacions
d'amista, són només qüestions secundàries, complementàries a la felicitat que només pot
proporcionar l'home amb el qual es compromet.
Els models de les professores i professors
Mestres, professores, professors, monitores,... Com els progenitors i les altres persones adultes de
l'entorn dels nois i noies, la comunitat docent esdevé un model per a l'alumnat, un referent per a la
construcció de la seva identitat personal. De manera que el seu paper no acaba en el tracte
diferencial que donen a nois i noies, “amb els rols que reprodueixen i amb les assignatures que
imparteixen també contribueixen a la transmissió de l'androcentrisme i del biaix sexista”.
En aquest sentit, l'aspecte físic és clau, tant pel que transmetem com pel valor que li donem a l'hora
de relacionar-nos amb l'alumnat. En un estudi elaborat per Moreno i dues professores més, es va
posar de manifest que les alumnes havien percebut un tracte diferent entre elles i els nois i elles i
altres noies amb un aspecte físic menys destacat i que les feia sentir ridícules. Moreno reprodueix
les paraules d'una alumna:
“Em vaig oferir delegada, ja que em creia capaç de fer-ho. Un noi també es va oferir. El professor
va esvollir el noi perquè deia que en una junta o en una reunió, donava la impressió de tenir més
valentia i se sentia millor, més segur si es presentava un noi”
I continua:
“En aquest sentit, (les noies) assenyalen que malgrat que el tracte als nois era sempre preferent, de
vegades elles rebien un tracte destacat, que estava justificat en el seu aspecte físic i que suposava en
sí mateix una ridiculització de les activitats i característiques que se suposaven pròpies del seu
sexe”.
Per això cal ser especialment sensible en el tracte que oferim a l'alumnat i dels casos de
discriminació que es puguin produir, ja sigui a través de les bromes que es fan, de les activitats o
dels materials didàctics, i prendre consciència de la nostra imatge i de les relacions que
desenvolupem entre nosaltres com a refència per a les persones que estem formant.
Però per aconseguir-ho, cal que nosaltres mateixes, les persones que constituim la comunitat docent
“estiguem convençudes d'aquests valors”, perquè si no és així, la discriminació continuarà sorgint
en altres formes i es perpetuarà en les nostres relacions amb l'alumnat.
L'escola com a espai de trobada i reconeixement de la diferència sexual
Amb tot, ens adonem que tant les actituds com els continguts que s'imparteixen en els diferents
cicles de l'educació obligatòria i el batxillerat tenen un paper fonamental en l'elaboració de la
identutat sexual de cada individu i això, com apunta Moreno, exigeix un qüestionament i una
revisió dels contnguts curriculars que es transmeten i avaluen, però també ens obliga a reflexionar
sobre la relació entre aquests coneixements i les estructures de poder de la nostra societat, ja que, i
aquest és un aspecte tan fonamental com conegut, existeix un lligam molt evident entre el
funcionament d'una societat i els coneixements que els individus que la formen han d'adquirir per
tal de garantir aquest funcionament. El que aporta el model d'escola coeducativa a l'escola mixta és
la voluntat de prendre una distància crítica respecte els models funcionals de la nostra societat,
problematitzar el món en què vivim i que és el context on es generen les desigualtats és bàsic per
assolir una igualtat real entre dones i homes.
Per tot això és fonamental “resituar a la dona en la societat, redescobrir la seva història, recuperar la
veu perduda(...). Estudiar i comprendre els errors històrics és una bona vacuna per tal d'impedir que
fenòmens de marginació com aquests se segueixin produint”(Torres, J: El currículum oculto; 1991)
La clau, en el cas del personal docent, està en partir d'una mateixa, d'un mateix: “Les professores i
els professors si volen desenvolupar una educació personalitzada, de subjectes reals han de partir de
sí, de la seva diferència sexual, de la pròpia i de la de les seves i els seus alumnes”(Mañeru, Ana,
Partir de la diferencia sexual en la educación).
Les nenes tenen dret a ser nenes
La pedagogia de la diferència, desenvolupada fonamentalment per mestres, professores i
pedagogues italianes com Ana Maria Piussi té en compte les necessitats i els interessos de les nenes
i tot allò que fa de la seva una experiència diferent, per això se centra en el que s'anomena
l'educació en relació, que supera els estereotips i se situa al costat de l'alumna o l'alumne per
convertir la seva experiència en font de coneixement i fer-li veure que com a persona és digna de
confiança i capàç de dur a terme tasques importants i significatives. Amb tot, “suposa crear espais on
les nenes estableixin les seves relacions partint de sí mateixes, sense necessitat d'haver de buscar
referents masculins”.
