Gerda

    Portava setmanes sentint que Alicia Vikander és una actriu captivadora i que, en aquest cas, el seu treball a La noia danesa, li ha valgut la nominació als premis més importants de la indústria cinematogràfica dels Estats Units que, per ara, però, no l'estan compensant. Potser és per això que la pel·lícula de Tom Hopper em va fer la sensació de, malgrat un metratge excessivament llarg per al meu gust, no estar acabada del tot. M'hi faltava alguna cosa, em faltava alguna escena o algunes escenes, vaig trobar-hi a faltar frases, frases dites per Gerda i frases dites per Lili o, millor, frases dites per Gerda Wegener i frases dites per Lili Elbe, per la dona i la pintora, per la dona i la musa.

Però va ser quan vaig arribar a casa i vaig buscar les frases i les escenes que em faltaven, quan vaig començar a mirar de debò la pel·lícula, sempre es veu una pel·lícula només després de mirar-la, quan, amb la darrerera escena, s'ha disposat una aurèola moral a allò que es narrava. Tom Hooper acaba la narració amb el mocador de Lily allunyant-se enlaire, en direcció contrària als fiords, i amb una Gerda Wegener que riu i plora alhora, allò que només saben fer les bones actrius, malgrat que Alicia Vikander no necessita fer-ho per ser meravellosa, i riu i plora alhora perquè observa en perdre el mocador, en veure com s'allunya, l'alliberament últim al qual Lili aspirava, la realització d'alguna cosa que Lili va percebre només un moment, just abans de morir, molt després de dir a la dona d' Einar "Deixa de preocupar-te per mi", "És el costum", li respon Gerda, i això és el que veiem al llarg del metratge, al cap i a la fi, el que Tom Hopper vol explicar és la història de Lili, com es descobreix a sí mateixa i tot el que fa per realitzar-se. Tom Hopper no vol palar-nos sobre Gerda, o ens vol parlar sobre la Gerda esposa i la Gerda amiga, i companya de pis. Probablement per això, quan ens parla sobre la Gerda pintora em fa la sensació que ho fa força malament, en tots els sentits. Jo no sóc cap especialista en art, ni en la història de Gerda Wegener, però el que ens en mostra Tom Hopper em sembla francament insuficient i amb una certa malícia, que no acaba de ser-ho perquè tampoc sé ben bé què es proposa quan mostra les escenes que mostra i segurament tot això m'hauria passat per alt si Alicia Vikander no fos una actriu tan captivadora, tan captivadora que fa que els d'Eddie Redmayne semblin moviments repetitius i que no m'acabi d'emocionar tot el que podria una història tan brutal com la que es vol narrar, perquè Lili Elbe inspira, però Leonardo DiCaprio no s'haurà de disculpar amb Redmayne quan s'emporti el premi de l'Acadèmia. Potser és, també, perquè la pel·lícula s'inicia amb un primer pla de Vikander, mentre Gerda observa un quadre del seu aclamat marit, i això és una mica com una metàfora, perquè els dibuixos i els quadres de Gerda que inspira Lili són una meravella i la interpretació de Vikander, que no és la d'una actriu protagonista, sinó secundària, pel rol que li dóna Hopper i perquè a Lili l'hauria hagut d'interpretar amb tota la justícia una actriu transsexual -diu Hopper que no n'hi ha gaires...- ,la interpretació de Vikander, deia, la inspira precisament la consciència que té del seu rol i de saber que està actuant al costat del darrer actor en guanyar l'Oscar a la millor interpretació masculina protagonista. Alicia Vikander ho sap i, conscient d'això, acaba menjant-se a Redmayne a la pantalla. Acaba provocant-nos sentiments i reflexions molt diverses. En primer lloc, ens hauria agradat saber més sobre com va viure que la fi del seu matrimoni fos l'inici de la seva projecció com a pintora, una projecció que la va portar a exposar a la capital artística del món en aquell moment. A París ella era la pintora i vivia amb la seva musa. Hi ha un moment en què Gerda li diu A Lili "va ser culpa meva", recordant que ella li va suggerir que es vestís de dona, primer per pintar-ne una part del cos, després per gaudir d'una festa avorridíssima. Lili li contesta que el que ella va treure a la llum havia viscut en el seu interior des de sempre. Més tard li dirà que és ella qui, a través dels seus retrats la va creant, que li dóna noves possibilitats i la fa més bonica del que és. Però Gerda viu malament, viu malament perquè sap que allò que més la inspira en el món és la imatge d'una dona que - agafant els versos de Freddie Mercury- ha mort el seu home, viu malament perquè sap que el seu marit ja no existeix, fins que assumeix que, de fet, no havia existit mai "jo em vaig casar amb tu, Lili", li diu mentre són al llit, separades per un vel que fa de cortina entre les dues dones. I mentre dibuixa amb tota l'energia del món, Vikander expressa amb el seu gest que Gerda està partida en dos, l'artista inspirada i l'esposa desfeta de dolor.

En segon lloc, l'espectadora -aquesta espectadora que escriu, vull dir- es passa bona part del metratge, com a mínim des de l'escena en què ell surt del pis després de la trobada amb Lili, esperant que Gerda faci l'amor amb el vell amic del seu marit, Hans, el marxant a qui Lili va besar per primer cop quan eren dues criatures a la cuina de casa. Una -jo- desitja que Gerda segueixi el consell que li dóna Lili quan li diu que ella ha de fer la seva vida i que totes dues haurien de començar una vida nova.

Gerda és una amiga meravellosa, no s'allunya mai de Lili, li fa costat en totes les seves decisions, s'enfronta al món per ella, en un context en què mai ningú no s'havia exposat a les operacions a les quals Lili Elbe es va exposar amb una eufòria, una esperança, inspiradores. Quan, en sortir del cinema, una es posa a fer recerca sobre totes dues -cosa que, per cert, és inevitable-, descobreix que Gerda Wegener que, segons s'explica abans dels crèdits finals de la pel·lícula, es va passar la resta de la seva vida, posterior a la mort de Lili, pintant la seva única musa, va morir 8 anys després que ella, només 8 anys després i potser és això el que em falta, Gerda, malgrat el seu amor incondicional per Einar i per Lili, no era un àngel, era una dona, i la veiem poc aquesta dona a la pel·lícula, a penes quan truca a Hans des de Dinamarca i quan l'abraça al vestíbul de l'hotel, la nit abans de la mort de Lili o quan plora davant de Lili en trobar-la de manera inesperada a l'estudi del pis que comparteix amb Einar. La trobem a faltar potser perquè sabem qui va ser Gerda, perquè reivindiquem la pintora Gerda Wegener, però també la trobem a faltar perquè Alicia Vikander ens dóna molt més que el que Tom Hopper li reclama.