Corre, corre, desfés-te en l'aire. No deixis que res et consumeixi. Desfés -te de tot allò que no et faci més lliure, més íntegra, més coherent. No deixis que t'erosioni, que et degradi. Si cada experiència no fa que et pertanyis més a tu mateixa, no té cap valor.
L’abril és un mes curt, a penes si té altra presència que les al·lèrgies i els llibres arrenglerats a les voreres d’uns carrers sense cultura. Però la seva mort dóna pas a un temps més desagradable, més intranquil, al temps sense temps, el mes sense nom, sense roses i sense estiu, mancat de poesia. Hem començat el maig amb una mort i amb una mort sempre arriba una història, el relat i el relat ha donat pas a una tarda de primavera, calorosa, amb l’energia de la reivindicació que ha davallat a mida que els colors es desplegaven buscant una distància prou contundent per a no ser confosos. S’ha fet un forat enmig del carrer i ningú no podia apropar-s’hi. Al seu voltant les persones s’hi amuntegaven en grupuscles, fent tot el possible per a no tocar-se els uns als altres. Dues hores abans s’havia llegit la notícia de la mort d’un anarquista. Tothom callava i les qui ploràvem ho féiem en silenci per no destorbar la veu que reproduïa el fragment del relat de la vida d’un home que havia nascut lluny i havia mort a prop, dut per l’amor a la llibertat personal i col·lectiva.
La tarda s’havia emportat aquell relat, el crit que l’havia seguit i els aplaudiments amb què havia conclòs.
A la notícia de la mort d’un home lliure, l’havia seguit un afany quasi malaltís de distància, la distància d’uns cossos que arrossegaven impacientment les seves mentalitats lluny del forat. Aquells esperits que feia unes hores s’havien agermanat, havien trobat històries comunes al voltant de l’home mort, s’allunyaven, ara, temorosament mentre es desfeia la tarda i, amb ella, l’ oblidat dia de la lluita proletària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada