Jo no sóc massa partidària de glorificar
ningú, més aviat crec que fabricar ídols ens treu les ganes de pensar -en el
sentit que bloqueja el pensament que no és una cosa, sinó una acció-. Ara bé,
en les darreres setmanes s'han produït alguns fenòmens que, d'una manera o una
altra, ens porten a replantejar-nos el
concepte d'heroisme -que des de
la literatura, excepte en el cas de la gràfica, és clar, ja fa temps que es dóna per mort-. Parlaré concretament de tres casos, encara
que, en realitat, només parlaré de dos.
El primer fenomen al qual m'agradaria
fer referència és el que s'ha originat arran del cop de puny que l'egarenca
anònima Montserrat Puigbó va propinar a un egarenc no tan anònim, el senyor
Pere Navarro, just al davant de la Catedral de Terrassa, on aquest acudia a la
comunió d'una parenta. Puigbó va ser descrita en un primer moment com una
senyora normal,segons el sentit de normalitat que té la regidora Carme Labòria,
que va definir "senyora normal" com : aquella que no és "ni una indigent
ni una antisistema". Les altres senyores som, naturalment, anormals. Bé
doncs resulta que aquesta senyora normal abans d'agredir físicament Navarro el
va insultar i, a partir d'aquell moment, es va estendre la idea que l'agressió
en qüestió era fruit de la crispació que s'ha generat darrerament al país.
Alguns polítics amb nòmina- ho dic perquè, de fet, totes vivim a la polis- es van portar les mans al cap amb
l'esdeveniment i van aprofitar per inflar alguns discursos, el senyor Navarro
va fer carona de bon jan i es va penjar el sempre entranyable cartell de
víctima, d'altres van intentar treure-li ferro a la cosa. A alguns polítics
sense nòmina se'ls van dilatar les pupil·les en imaginar-se l'escena, d'altres
segur que la van condemnar i algunes es preguntaven sobre quants tipus de violència no s'ha dit encara
res, tot recordant aquell poema de Bertolt Brecht, "Hi ha moltes maneres
de matar". El cas és que, mentre Navarro plorava sobre la carta que
adreçava a la militància del PSC, la senyora Puigbó, des del seu anonimat,
començava a prendre la forma de fenomen social, en bona part gràcies a la
plorada de Navarro. Naturalment ningú no ha posat ni darrere ni davant del nom
de l'agressora les paraules "heroïna", "heroisme" o
"heroïcitat", però el que va fer va més enllà de les accions quotidianes d'aquesta senyora
normal, de les persones normals que van presenciar-ho, escoltar-ho, llegir-ho,
o de la indigent i antisistema servidora.
Ho va fer, això ja la converteix en un
fenomen. La segona part és el motiu que la va portar a actuar d'aquella manera
i, un cop sortida de l'anonimat, la seva reacció pública. Ho va fer, però per
què? Segons s'ha sabut, la ciutadana ja es va enfrontar fa uns anys amb Navarro
quan aquest encara era l'alcalde de Terrassa. La causa, en aquella ocasió és
que, farta de veure la senyera de l'ajuntament bruta, un bon dia ho va comunicar directament a Navarro
aprofitant que l'havia trobat. Es veu que Navarro va contestar-li que era una
mal educada per haver-ho fet. El cas que es va produir fa unes setmanes resulta
que és d'una naturalesa semblant al d'aquest. Ella volia parlar-li, ell,que
segurament temia que li digués que tenia el coll de la camisa brut, li va
contestar de mala manera -enviant- la a prendre la seva medicació- i aleshores
la senyora normal va decidir que aquella vegada no ho deixaria passar i
espontàniament li va clavar el cop de puny.
Això és el que va passar i això és el
que ha dut Navarro a cursar-hi una denúncia. Aquell cop de puny va ser un
moviment reflex, un moviment que potser no contenia la crispació de què tant es
parla, sinó el malestar d'una senyora normal pel fet que un senyor normal (
d'acord amb la definició que fèiem: Navarro no és ni un antisistema ni un
indigent) li hagués contestat malament. Aquí tindríem el per què. Encara ens
falta, però, resoldre la manera com aquella ciutadana ha decidit posar-se al
davant dels mitjans de comunicació i de
l'opinió pública com "la senyora que va clavar un cop de puny a Pere
Navarro".
Bé, després de protagonitzar un breu episodi
que podria fer-nos recordar, molt de lluny, el Harrisson Ford d' El fugitiu, la
identitat de la senyora va sortir a la llum i això l'ha dut a declarar que,
efectivament, el cas és de pati d'escola -res de res, per tant, de la famosa
crispació que se sospitava en un primer moment- , que tot plegat és més"
personal" que "polític" i que ha estat ell qui ha fet que sembli
més del que era. Així que, seguint amb la poètica del pati de l'escola, s'ha
ofert a fer-se un parell de petons a les galtes amb Navarro a la plaça més
popular de Terrassa -clar, si se sentís crispada políticament amb Navarro no
voldria petonejar-lo per res d'aquest món-.
Amb tot, resulta que ella ja està a punt
per fer les paus amb el líder socialista i ell ja pot deixar de parlar de
l'incident que, per ara, ens n'ha mostrat una faceta que, sumada al que en
sabíem, ens porta a concloure que: a Navarro no li agrada que li facin retrets,
s'altera amb facilitat i abans d'escoltar prefereix esbandir les coses ràpid i
amb dues paraules, si pot ser. Ai, però això, em sembla que ja ho sabíem. Ben
mirat, doncs, la senyora Puigbó és tota una heroïna, però no pels motius que la
van portar a actuar d'aquella manera, ni per la reacció que ha tingut en sortir
de l'anonimat, sinó perquè el que ha tret a la llum demostra que un petit
incident val més, com a forma de demostració, que tota la retòrica amb què s'escuda el
dogmatisme i la intolerància.
El segon cas de què volia parlar s'ha fet
famós, precisament, perquè se centra, o se suposa que se centra, en la qüestió
de la tolerància. La protagonista només pot ser una desconeguda per algú que
hagi passat les dues últimes setmanes a l'estació espacial internacional, i
encara així. Es tracta de la cantant austríaca Conchita Wurst, guanyadora de la
darrera edició del festival d' Eurovisió. Wurst és una dona per decisió i així
ho explicava a través de la cançó que la va portar al triomf. Vestida com una
autèntica diva volia fer explícita aquella decisió lluint una barba i un bigoti
molt ben pentinats. Jo de música no en sé gens, per tant no em pronunciaré
sobre la qualitat de la seva actuació. Tampoc puc jutjar-la en relació amb les
altres ja que es tracta d'estils diferents i, finalment, de gustos - a mi, que
sóc una mica cursi i força amiga dels barrets, em va agradar més la cançoneta
dels holandesos, que em feia pensar en les baladetes dels anys 70-.
Wurst, autora de la lletra de la cançó,
naturalment, la va cantar amb tota la passió del món i, un parell d'hores més
tard, emocionadíssima, va tornar a cantar-la, ja convertida en la gran
triomfadora de la nit. A mesura que els representants dels diferents països
anaven comunicant els seus vots, Conchita es desfeia en llàgrimes, mirava a la
càmera i donava les gràcies presa de la
sorpresa. Al dia següent, la notícia resava:
Europa aposta per la tolerància donant el triomf a l'austríaca Conchita Wurst.
Molt bonic. La vella Europa, vella i
adolorida amb els fenòmens bèl·lics que darrerament l'han sacsejada per la part
de l'est, per cert molt presents entre el públic de la gala, la vella Europa,
deia, va donar el triomf a Conchita en nom de la tolerància. La tolerància que
s'ha estès darrerament al continent tal com expressen els pronòstics de cara a
les pròximes eleccions al Parlament europeu. La vella Europa està bolcada en la
tolerància, aquest és, de fet, el lema de molts partits que hi aposten fins a
tal punt que estan disposats a tolerar que tots els immigrants tornin als seus
països d'origen i no es deixi veure per aquí mai més.
En un territori on revifa amb força el
vell fantasma del nazisme dir que la victòria de Wurst a Eurovisió és una prova
de tolerància és una neciesa. Els europeus van votar Conchita perquè la volen
tornar a veure, la volen veure per tot arreu, però no pas perquè admirin el seu
gest de desfer el gènere, aquesta no és la nostra societat, és una societat
imaginària. La nostra és aquella que s’escuda en gestos aparentment nobles per amagar el que
no li agrada en un calaix: la diferència de Wurst deixa de ser un problema si
se la converteix en un producte més de
l'espectacle, aleshores es fa inofensiva i el seu missatge s'escola entre els
aplaudiments d'aquells que li haurien donat la victòria encara que no
l'haguessin sentit cantar.
Així l'acte polític de Wurst, valuós per
ell mateix, acaba donant lloc al seu contrari: la gesta es personalitza per
despersonalitzar-se tot seguit. Wurst volia reivindicar- se per reivindicar tot
un col·lectiu o més d'un, el resultat últim de la seva actuació, però, ha estat
la constatació que el que interessa és
el personatge desprès de tot el contingut polític que pugui tenir, perquè com a
personatge, se li pot donar un contingut totalment nou i més adient per al
sistema que el "glorifica": la societat de l'espectacle, capaç de
convertir un missatge ple de decència en una caricatura d' ell mateix. El
sistema és qui consolida aquella figura per llençar-la, tot seguit, a les
masses, per convertir-la en carnassa.
Aleshores podríem preguntar-nos com hauria de
ser aquell acte per no acabar esdevenint aliment de la barbàrie. I potser la
resposta es troba, precisament, en aquelles figures les formes de les quals
poden despertar controvèrsies però que, en el fons, actuen mogudes per un
sentiment de justícia. Aquestes figures
han fracassat com a ciutadanes perquè, en un moment determinat, van decidir
emprendre camins que es trobaven al marge de la legalitat. La seva imatge és la
d'aquella que sap que, efectivament, ha fracassat
però que no troba en la seva imaginació una alternativa per als seus actes.
Això pot contemplar -se en les seves mirades, en els gestos, fins i tot en les
faccions, que semblen haver estat transformades per l'acte de delinqüència. El
primer cop que les veiem poden commoure'ns, les observem sobre un fons negre però
envoltades sovint d'un amor que no es deixa comprar. Parlo, és clar, per
dir.-ne d'alguna manera, de les antiheroïnes i els antiherois, aquelles que han
fet el mal pensant a fer el bé.
Parlo de personatges amb noms i cognoms molt corrents, noms com María del
Carmen o cognoms com García, gent enfadada que no va néixer enfadada, gent amb
qui la societat moltes vegades hi empatitza però que mai són exactament com
ells, els separa un acte que té valor per ell mateix i aquest valor és doble
perquè té a veure amb el bé i amb com de difícil és ser bo en un món on el mal
està per tot arreu. Gent a qui s’envia a la presó però que porten, des de fa
temps, la presó dins seu. Parlo, per exemple, d’una mare que no va poder suportar
el dolor de la seva filla.
