Ho confesso: no
els trobo bonics, aquests cossos que desfilen exhibint tota la violència que
són capaços de fer sobre si mateixos.
Ventres planers que passen gana, braços incapaços d’aguantar el més mínim pes,
cames que no poden sostenir un cos vestit, carregat amb bijuteria o amb una
bossa penjada a l’espatlla. És evident que un cos així no podria sobreviure als
primers 30 segons d’una catàstrofe apocalíptica, encara que tampoc despertaria
l’apetit d’un mort vivent.
Després està la
roba: talles impossibles, formes i textures incòmodes; les sabates: tacons que
exigeixen les habilitats d’una equilibrista, puntes doloroses,ferides i
ampolles que generen nous productes i
enriqueixen els vells mercats cosmètic i farmacèutic. Les dones d’aquests
anuncis són una veritable ganga per al mercat. Es gasten un munt de diners en
pseudoaliments i productes sintètics per elaborar a la perfecció la seva vida sintètica
sobre una base de valors sintètics i metes superficials, la consumació de les
quals té com a efecte la vivència
d’emocions que s’assemblen més a crisis nervioses que a una altra cosa. Crisis expressades a
través de somriures impossibles que delaten la tristesa natural que els força.
Aquesta és la felicitat prevista per a les dones des de la publicitat i les
ficcions de la indústria cultural. Tot es redueix a la capacitat per fer-se
“digna” de ser vista, d’atraure la mirada, de convertir-se en la pura
realització d’un desig aliè, el d’ algú l’ideal del qual s’apropa més a la mort
que a la vida.
Són una
fantasia, una fantasia treta de context, no són per a elles, ni tan sols el seu
somriure els pertany, en la solitud de la seva habitació dediquen mirades lascives a estranys que les observen
ocults darrere de les parets.
Perfum,
sostenidors que piquen i provoquen favasses, rebuig a la naturalitat: a les
pròpies formes, als pèls, a menjar, a dormir
còmoda, a fer mala cara quan s’està cansada. Tot aquest rebuig,en definitiva,
el rebuig a una mateixa té com a origen la recerca d’un amor mecànic, d’un
desig sense plaer però amb grans dosis d’exercicis d’educció física.
El fons de totes
aquestes històries és buit, elles són pura aparença, creades per ser vistes.
Fins aquí res que no s’hagi dit i repetit unes cinc-centes vegades. Per què
parlo, per tant, sobre això avui? Pel mateix motiu que fa un temps parlava
sobre l’ús de determinades paraules en publicitat. Una marca d’aliments
dietètics ha batejat la seva última campanya amb l’eslògan “Visca la
revolució”. A l’anunci una colla
d’oficinistes altes, primes i
maquillades fins als peus protagonitzen una curiosa coreografia a l’hora
d’esmorzar, una coreografia que vol representar un “alliberament”. Respecte què? La feina? La rutina? No , espera, que
elles mengen coquetes de sabors. En això consisteix la seva revolució. Ja no
mengen les tradicionals de blat de moro i prou. Han decidit que, a partir d’ara,
es moriran de gana però que, com a mínim, ho faran amb un petit festí per al
seu paladar.
Quina revolució pot ser millor que aquesta? Ja no és que banalitzi
una paraula que recull accions, processos, ideals i utopies, una paraula que a
uns els espanta i a d’altres ens inspira, és que, a més, han fet seu, en nom de
la superficialitat, de l’ordre patriarcal, de la barbàrie, un lema que, precisament,
sorgeix de l’oposició a tot el que publicitat com aquesta inspira. Molts són els que volen fer seva la paraula
revolució, perquè ara està de moda o potser perquè fa por i només cal convertir
el que ens és estrany, allò que està fora del propi control, en alguna cosa pròpia per fer-ho totalment
inofensiu. És el que ha passat amb la imatge social de les dones i amb la personal, segrestada
pels qui ens volen veure com a font d’amor maternal i de plaer sexual , i és el que està passant amb la revolució. No
deixeu que desterrin els vostres desitjos, la utopia no es vesteix amb cotilles
i costures.
