Esclavas hasta cuando? Text de Josefa Martín Luengo. Mujeres para la anarquía

ESCLAVAS, HASTA CUANDO????


En este caótico mundo en donde cada vez más los seres humanos nos vamos encontrando en las oscuras cavernas de un abismo insondable, las mujeres permanecemos encerradas en esas jaulas estrechas que son escaparates del mundo y noche de intimidad.

Desde que la humanidad fue consciente de sus deseos de poder, sus necesidades se convirtieron en una fiera hambrienta de insaciable voracidad que han ido destruyendo nuestra esencia racional y nuestras ansias de felicidad.

Tanto siglos de historia no nos han llevado más lejos que el de seguir mirándonos el ombligo redondo y estable de nuestro denodado egoísmo.

Debe ser que lo que verdaderamente nos gusta a los humanos es regodearnos en un sufrimiento continuado que, en definitiva, da sentido a nuestras vidas.

Verdaderamente, lo que sí debemos tener, tal vez muy en cuenta, es que todos los males del mundo se deducen de un único deseo incontrolado: El Poder.

Poder que se justifica por la existencia de una serie de necesidades; poder que se justifica por un proteccionismo hacia quienes se consideran “más débiles”; poder que se justifica porf un sin fin de infinitas diferencias. Poder, en definitiva, que lo justifica todo por el llamado “bien común”, cuando no es en realidad más que la satisfacción infinita del ejercicio del domino.

No existe pasión más potente, ni más sugestiva , que aquella que se regodea en el dominio y sometimiento de l@s. demás.

Cuando los hombres comenzaron a darse cuenta que podían dominar a la mitad de la humanidad, simplemente por haber nacido con un sexo diferente, comenzó la barbarie del poder,del dominio,de la esclavitud,de la prostitución,del machismo,del maltrato, la violación,y. todos los males posibles.

Querer considerar las lamentables situaciones existentes de una manera aislada, como si tuviese identidad en sí misma, independiente de una situación global que subyace a todas ellas, es además de simplista una tremenda estupidez.

Debemos intentar ser de una vez por todas, un poco sensat@s. y atajar los conflictos existentes en su núcleo .

Por ello, comencemos por desnudarnos de las capas de poder que nos arropan y tratar de afrontar la carga de dominio que poseemos, ejercemos y proyectamos,

A veces parece que existimos y mantenemos la vida, únicamente por esta pasión denodada.por esta pasión de sugestión hacia la muerte;porque resulta difícil comprender que si se ama la vida se ejerza una existencia de aniquilamiento y de dolor.Y esta humanidad evidencia claramente esta línea destructiva.

Cambiar esta cultura de poder-muerte, por otra de vida, supone concebir un mundo en donde se elimine de la estructura mental humana esta pasión.

Si hacemos un esfuerzo de imaginación y nos creamos un mundo en dónde las ansias más fuertes fueran las de construir la mayor felicidad posible,¿qué mundo nos sustentaría?
Si todas las energías se acumulasen en busca de este objetivo; ese concepto de igualdad, que únicamente mantenemos en el mundo de lo deseable, de lo onírico, sería una hermosa realidad.

Debemos dejarnos ya de zarandajas, de rizar el rizo, luchando y denunciando situaciones lamentables que padecemos las mujeres, afrontemos de una vez por todas el problema y eliminemos el poder.

Primeramente el poder que cada persona detenta, después el poder de los hombres sobre las mujeres y finalmente los poderes económicos y políticos nacionales e internacionales.

Si combatimos el poder en donde quiera que se encuentre, no sólo estaremos enfrentándonos a los conflictos femeninos actuales, sino que esteremos mejorando este oscuro mundo.

Pero,¿quiénes están dispuest@s. a erradicar “su poder”?

Parece que si éste se eliminase, la inseguridad asolaria a la persona, la razón de su vida se distorsionaría,su identidad se encontraría, tal vez, menos estable ; “datos” estos introyectados inconscientemente a través de la educación; y bajo esta construcción, eliminar el deseo y ejercicio del poder, hace temer a las personas la pérdida de sus estructuras fundamentales, esas que sustentan su existencia..

Pero, evidentemente, este es un camino difícil que a las mujeres nos cuesta afrontar-no digamos a los hombres-,y por ello, la vida no nos cambia y el mundo sigue cada vez peor.

Así que.O eliminamos todos los poderes o Nos conformamos con todo lo que tenemos.

Josefa Martín Luengo
Mujeres por la Anarquía

Manual de llenguatge no sexista de CGT

Aquí teniu el manual del llenguatge integrador no sexista elaborat per la Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT, inclou l'exposició d'exemples pràctics per evitar l'ús d'un llenguatge discriminatori:
Un llenguatge no sexista és aquell que no oculta, no subordina, no menysprea, no exclou

http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article6321

LA CGT COMMEMORA EL DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA AMB LA REPRESENTACIÓ DE QUATRE OBRES A FONTAJAU

Aquest dissabte 26 de novembre a partir de les 12 del migdia a l'explanada de Fontajau, la CGT organitza una sessió de teatre que, sota el títol, "Quatre històries de violència masclista"pretén denunciar un tipus de violència que continua fent estralls en la nostra societat i que aquest any ja ha costat la vida a més de 50 dones en el conjunt de l'estat espanyol.
L'acte s'iniciarà amb La violación, monòleg de Franca Rame, No digas mi nombre, Lento pero posible, d'Adriana Raices i Mujeres de arena, una breu obra de teatre de diversos autors i que gira al voltant del feminicidis a Ciudad Juárez.
Finalment intervindrà en l'acte Charo Luchena, militant de la CGT que fou acomiadada de manera improcedent de l'empresa en la qual treballava, Nidec Motors Actuators, i que ens explicarà la lluita que ha iniciat des d'aleshores.

Tipus de violència a partir de la ruleta del domini i el control

Violència Física: cops, bufetades, esgarrapades, cremades, patacades, ...

Violència psicològica: insults, vexacions, burles, ús de paraulotes, ser exposada a menyspreus, fer veure’s a la víctima com a incapaç de portar a terme qualsevol mena de tasca o d’acció (pujar una persiana, fer una truita); tota mena d’amenaces i de xantatge, entre elles les que inclouen fer mal els fills o apartar-los de la víctima. L’abús dels fills és també violència psicològica vers la parella. Ignorar, no contestar i negar són també violència psicològica; culpar la víctima del cicle de violència, és a dir, fer-la responsable de la situació, confondre-la al voltant de què ha passat i què ha donat lloc a aquella situació de violència. Fer creure a la víctima que té un desequilibri mental que la porta a interpretar situacions normals com a situacions violentes. Fins i tot, negar a la víctima que aquella situació es produís. Causar por amb mirades, crits, accions o gestos.
En el cas de les parelles separades o divorciades, el règim de visites pot ser utilitzat per l’agressor per a fustigar la víctima

Violència sexual: violacions en l’interior de la parella, mantenir relacions sexuals sense desig, és a dir, per por - per “evitar problemes majors”- , ser obligada a veure pel·lícules pornogràfiques i a dur a terme pràctiques sexuals no desitjades. En definitiva, utilitzar la víctima com a objecte sexual.

Violència ambiental: trencament d’objectes estimats per la víctima, maltractament o destrucció d’elements de la llar –llençar objectes en mig d’un atac de ira – i/o maltractament dels animals de companyia.

Violència social: aïllament progressiu de la víctima respecte el seu entorn humà quotidià: família i amics. Sovint en aquests casos, l’agressor aprofita algun punt dèbil de la víctima per a justificar aquest aïllament forçat. La humiliació pública també és violència social. Controlar què llegeix la víctima , on va i amb qui.
L’aïllament és un mitjà per a l’agressor per tal que la víctima perdi els referents que indiquen que allò que està vivint no és el correcte.

Violència econòmica: De la mateixa manera que es produeix un aïllament dels familiars i amics, l’agressor assegura aquest aïllament convencent la víctima que abandoni el seu lloc de treball i, per tant, impedint-li, una autosuficiència econòmica. Obliga a la víctima a demanar diners, demanar caritat ; no compleix amb la responsabilitat econòmica de manutenció cap als fills. Robar a la víctima. No li permet l’accés als recursos econòmics de la família ni a la informació sobre aquests.
Determina quines són les tasques de l’home i de la dona i, a partir d’aquí, no es fa càrrec de les seves responsabilitats domèstiques. Considera que és ell qui ha de decidir qui fa què en la vida familiar i dirigeix el funcionament d’aquesta vida familiar.

La victimització secundària sobre víctimes de la violència masclista

Hi ha un segon tipus de violència que s’exerceix sobre les dones que pateixen violència en l’interior de la seva parella. Aquesta violència es funda en el tracte que aquestes dones reben tant per part de les persones que constitueixen el seu entorn social immediat, com per part d’aquelles que es troben en les institucions encarregades de castigar els agressors o reinserir les víctimes.
Aquest tipus de violència, que segueix al moment en què la víctima posa la denúncia pot prendre diferents aspectes: des de la falta de fiabilitat per part de l’entorn immediat davant del relat de la víctima o la negativa dels Mossos d’Esquadra de permetre-li efectuar la denúncia a una dona que acabava de passar per una situació de violència fins al tractament que jutge ofereix a la víctima quan abans de la declaració li adverteix de la possibilitat que la seva parella acabi essent engarjolat.
En el marc del curs d’estiu organitzat per la Fundació Universitat de Girona sota el títol “Violència Masclista: Conceptualització i Abordatge des dels diferents Serveis que Intervenen”, Nídia Camacho, advocada especialitzada en violència masclista, exposava una doble problemàtica. En primer lloc, amb relació als articles sobre els quals es fonamenten les sentències en els judicis entorn aquest tipus de violència; en segon lloc, en relació amb el tractament que funcionaris, advocats i jutges ofereixen a les víctimes. És aquesta segona qüestió en què ens voldríem centrar. Camacho explicava que els advocats i jutges especialitzats en violència de gènere, ho esdevenen després de realitzar una formació breu i que, tot i els seus coneixements, moltes vegades estan mancats de la sensibilitat que és necessària a l’hora de tractar amb dones que han patit maltractaments per part de les seves parelles.
Les seves crítiques també giraven al voltant del paper dels funcionaris dels jutjats i de les situacions per les quals han de passar les víctimes en els moments previs a la declaració, durant els que han de compartir un espai mínim amb els seus agressors sense cap mena de protecció. Camacho relatava el cas, per exemple, d’una dona senegalesa que s’esperava en una banqueta , mentre el seu marit, els seus fills i diversos membres de la seva comunitat la pressionaven, des de l’altra banda de la porta, per tal que no declarés mentre li recordaven que aquestes situacions s’han de tractar des de l’interior de la comunitat, amb les seves pròpies normes i no a través de l’allò judicial.
Respecte a l’actitud del funcionariat, Camacho va explicar com en una ocasió davant de la seva proposta de demanar l’endarreriment de la declaració de la seva clienta –per incompatibilitats amb el seu horari laboral- un funcionari va respondre-li que, si aquesta no hagués denunciat, ara no tindria problemes d’horaris. Concretament va dir alguna cosa com: “que se lo hubiera pensado antes de poner la denuncia”
Tot això constitueix la victimització secundària. Quan un advocat posa per davant la necessitat d’alliberar la seva agitada agenda està portant a terme aquesta victimització; quan davant dels crits que travessen les parets d’una llar no prenem una actitud responsable, no actuem, som tan autors d’aquella violència com qui l’exerceix des de l’interior d’aquelles parets, totes aquelles reflexions que justifiquen determinades dinàmiques en la parella, són violència. Com s’adverteix en el preàmbul de la Llei Integral Contra la Violència de Gènere, no es un problema que afecti l’àmbit privat, sinó que és una responsabilitat de tota la ciutadania que s’ha de combatre des de tots els àmbits que actuen en la construcció de l’imaginari social, entès aquest com el conjunt de concepcions i relats que funcionen com a models d’acció dels individus, la seva cultura. L’objectiu del proper 25 de novembre hauria de ser combatre les formes de legitimació de la violència masclista provinents de la nostra cultura i establertes en la nostra societat, que han quedat reflectides en dades com les que ens arribaven a través de la web crònica .cat, segons les quals: Un 8,7% dels ciutadans de l'Estat justifica la violència contra les dones. Un 7,3% considera que és "quelcom inevitable que ha existit sempre", mentre que un 1,4% creu que és "acceptable en algunes circumstàncies". A més, una gran majoria atribueix les agressions masclistes a problemes psicològics (72,5%).

Ley Orgánica 1/2004, de 28 de diciembre, de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género.

CAPÍTULO II.EN EL ÁMBITO DE LA PUBLICIDAD Y DE LOS MEDIOS DE COMUNICACIÓN.
Artículo 10. Publicidad ilícita.
De acuerdo con lo establecido en la Ley 34/1988, de 11 de noviembre, General de Publicidad, se considerará ilícita la publicidad que utilice la imagen de la mujer con carácter vejatorio o discriminatorio.
Artículo 11.
El Ente público al que corresponda velar para que los medios audiovisuales cumplan sus obligaciones adoptará las medidas que procedan para asegurar un tratamiento de la mujer conforme con los principios y valores constitucionales, sin perjuicio de las posibles actuaciones por parte de otras entidades.
Artículo 12. Titulares de la acción de cesación y rectificación.
La Delegación Especial del Gobierno contra la Violencia sobre la Mujer , el Instituto de la Mujer u órgano equivalente de cada Comunidad Autónoma, el Ministerio Fiscal y las Asociaciones que tengan como objetivo único la defensa de los intereses de la mujer estarán legitimados para ejercitar ante losTribunales la acción de cesación de publicidad ilícita por utilizar en forma vejatoria la imagen de la mujer, en los términos de la Ley 34/1988, de 11 de noviembre, General de Publicidad.
Artículo 13. Medios de comunicación.
1. Las Administraciones Públicas velarán por el cumplimiento estricto de la legislación en lo relativo a la protección y salvaguarda de los derechos fundamentales, con especial atención a la erradicación de conductas favorecedoras de situaciones de desigualdad de las mujeres en todos los medios de comunicación social, de acuerdo con la legislación vigente.
2. La Administración pública promoverá acuerdos de autorregulación que, contando con mecanismos de control preventivo y de resolución extrajudicial de controversias eficaces, contribuyan al cumplimiento de la legislación publicitaria.
Artículo 14.
Los medios de comunicación fomentarán la protección y salvaguarda de la igualdad entre hombre y mujer, evitando toda discriminación entre ellos.
La difusión de informaciones relativas a la violencia sobre la mujer garantizará, con la correspondiente objetividad informativa, la defensa de los derechos humanos, la libertad y dignidad de las mujeres víctimas de violencia y de sus hijos. En particular, se tendrá especial cuidado en el tratamiento gráfico de las informaciones.

El cos del delicte

A Mireia, Sònia i Sandra

Per parlar avui de la situació de la dona en aquesta part del món que anomenem primer món on sembla que ens trobem en un oasi d’igualtat de drets i aspiracions, que s’hagi produït un gir de 360 graus en el rol que desenvolupa la dona sociolaboralment -que ha tingut unes conseqüències en termes culturals que fan impossible una involució en aquest rol- hem de partir dels conceptes que centren les nostres preocupacions en l’actualitat, hem de partir de qüestions institucionals, en el sentit que, ni les institucions( encara que darrerament han fet un exercici d’irresponsabilitat imperdonable)no poden obviar.
Aquests dos conceptes- que ens condueixen en diverses direccions- són :
- Violència de gènere- o violència masclista, expressió que reforça la naturalesa d’aquest tipus de violència i el que caracteritza els seus executors-
- El concepte abstracte i relativament problemàtic d’igualtat. Relativament problemàtic perquè té un sentit quan ens referim als drets, les oportunitats i les aspiracions i en té un altre quan ens centrem- com ho podem fer avui- en els valors, les tendències i les visions del món

Comencem pel concepte de violència masclista. La violència masclista és, per definició, tota aquella acció que es porta a terme contra una dona o un conjunt de dones pel fet de ser dones. El que passa és que, tal i com expliquen les autores d’Estat Wonderbra (Bárbara Biglia y Conchi San Martín), socialment tendim a considerar violència masclista només aquells casos on aquestes accions inclouen sang blaus i ferides amb l’anulació absoluta en termes físics o psicològics de la víctima de l’acte de violència. La violència masclista és molt més que això i és molt probable que si ho assumíssim aquests actes extrems es reduïssin, perquè aquests actes acostumen a ser conseqüència de no haver detectat la violència abans de que esdevingués catàstrofe. Davant de la catàstrofe hem d’interpretar tot els fets que la precedien com a violència.
Bé, com a fenomen, la violència masclista no sorgeix del no res. Té el seu origen en la visió dels rols que home i dona juguen en les seves relacions(sentimentals, laborals, socials,...), uns rols que es funda i difon en els relats propis de la cultura on aquella dona i aquell home es troben inserits. Aquests relats són totes aquelles històries que se’ns expliquen a través dels mitjans de comunicació amb diferents formes i extensions: la publicitat, la ficció televisiva(sèries, minisèries, telefilms) i el cinema. Aquests relats ens ofereixen models, icones, que el públic assimila inconscientment . El problema, o una de les qüestions centrals, està en la manera que tenen d’abordar la relació home- dona aquests relats. Perquè en ells aquesta relació se’ns presenta constituïda sobre la base de la violència, de diferents tipus de violència, una relació determinada per la dialèctica subjecte- objecte que condueix inevitablement a la desigualtat i abandona una de les parts a una situació de submissió.
El baròmetre per conèixer la situació d’un grup (o en aquest cas d’un gènere) en una societat és veure quina mena de relacions estableixen els seus membres amb els altres membres d’aquesta societat.

Comencem centrant-nos en un àmbit que tots coneixem, la publicitat. Des de l’arribada de l’electrodomèstic a les llars més populars, ben entrat el franquisme, la publicitat oferia un discurs – en la promoció de productes destinats a les dones- que gira al voltant de la satisfacció del mascle dominant. Es tracta d’una publicitat clarament defensora d’una suposada superioritat de l’home sobre la seva “parella” i que, en aquest sentit, accepta la violència física com a part natural de la relació. En aquest sentit no tenim més que veure l’anunci de “SOBERANO ....”. Trobem també eslògans com ara “La belleza de la mujer alegra el rostro del marido y aumenta el deseo de poseerla”; “la gracia de la mujer es el gozo de su marido”. Això no mereix ni comentaris interpretatius.
Bé, això predomina, direm, fins els anys 80, 90, a un nivell formal. En aquell moment es produeix el que podríem anomenar un “gir copernicà”. És a dir, passem del discurs que gira al voltant de la satisfacció del marit a un discurs on és la dona el subjecte de voluntat a qui va destinat el missatge que el relat vol transmetre. Dit de pressa i malament, on s’intenta transmetre el missatge “tu ho desitges”, “tu ho vols”, “ho fas per tu”. Aquest gir s’observa, a més, en la construcció d’un marc en el qual la dona és representada en la solitud, el marc on el no ser vista posa a prova la intencionalitat del missatge. El problema és que la imatge última que s’acaba presentant de la dona, en la seva solitud, en el seu marc d’acció personal provoca certa contradicció.
El que veiem és que la dona com a compradora potencial ha entrat en la publicitat a través de la seva relació amb l’home i que aquests relats continuen presentant-la a través d’aquesta relació.
Vegem, per exemple la promoció del darrer Nadal del perfum per a noies joves de Don Algodón. El personatge que hi apareix actua d’una manera que traeix una mirada masculina que el relat, en principi, no integra. Ella és per a ser vista, però no per a ser vista per la jove que pugui aspirar a consumir el producte sinó per aquell que ha de desitjar-la. La dona continua sent representada, per tant, en relació amb. Hi ha un altre anunci, curiosament anterior a a quest en el temps, que sense recórrer a rituals absurds, simplement a través de la música i d’una exposició ralentida de les imatges, aconsegueix transmetre una imatge de calma, naturalitat i bellesa sense caure en la vulgaritat(vegi’s anunci Agua Fresca de Adolfo Domínguez 1999) aconsegueix vendre el producte
A més, totes i cadascuna de les seves accions estan sexualitzades, en el sentit que totes semblen inserir- se en el marc d’un ritual d’aparellament sexual. Prenguem, per exemple, els anuncis d’aliments per a fer dieta o de productes de depilació, en els relats, la protagonista està acompanyada d’altres dones, les seves amigues, en molts d’aquests anuncis no hi apareixen homes, però les accions que porten a terme les protagonistes en un marc abstret de l’aparellament sexual com a tals no tenen cap sentit.
Amb tot, sembla que la publicitat de productes destinats a ser consumits per les dones han substituït el marit satisfet pel voyeur la presència del qual ha estat descoberta. Però hi ha una presència masculina potser no tan explícita com la del mascle dominant que vèiem. Els relats mostren relacions, un tipus de relacions marcades pel paternalisme en molts casos i per la violència sexual. La qüestió és que assumir la violència com a part integrada naturalment en la relació és quelcom que sorgeix i es fonamenta en la visió que el patriarcat ofereix d’aquesta. Per això quan aquests relats intenten presentar un intercanvi de rols s’equivoquen i quan les tres senyores burgeses abusen del majordom Ten s’explicita una violència que té a veure amb una necessitat de sotmetre que ve originada pel patriarcat.
Què es proposa. L’acceptació que en determinades situacions quotidianes no es dóna una sexualització de l’acció i que, per tant, el ritual que molts cops es du a terme en aquests relats acaricia l’absurd ensexualitzar activitats pròpies de la rutina diària que no tenen res a veure amb el sexe. En definitiva, es proposa excloure el mascle dominant d’aquells relats que presenten productes que de forma natural no precisen la seva presència.
Anem del relat més breu a un de més llarg. Continuem en el marc de la televisió per a parlar de la imatge que els programes de ficció televisiva- les sèries- ofereixen de les dones en aquest moment d’ autocomplagut alliberament sexual. Vivim en un moment en què es diu que la qualitat dels productes televisius és superior al del cinema, ens trobem davant d’una gran varietat de ficcions, amb arguments més o menys propers entre ells, on sembla que s’ha produït una evolució de les relacions que mantenen entre ells els personatges, marcada per desconfiança que confereix a cada trama un misteri i que sorgeix arran de la crisi moral generada en base als fets de l’11S del 2001.
Davant d’aquest collage de personatges ens hauríem de centrar en algun que representi aquell alliberament del qual parlàvem. Hauríem de buscar un personatge que no sols representi aquesta transformació en la pantalla sinó l’existència del qual hagi tingut conseqüències fora de la pantalla, una icona.

Carrie Bradshaw surt a la caça i alhora és la presa, la presa de la seva pròpia caça. El poder que demostra en cada una de les seves accions és una paròdia d’ ell mateix. Carrie es concep com l’objecte de desig i aquesta autoconcepció travessa qualsevol possibilitat d’intimitat amb el seu amant de torn. Que el gran amor de la seva vida sigui un home incapaç de respectar-la n’és la prova. Mr Big és superior: el que l’actor amb el seu físic expressa és el que l’espectador assumeix fins al final feliç dels protagonistes: que ell pot fer el que vulgui perquè la petita Carrie sempre tornarà als seus braços. La relació entre Carrie Bradshaw i Mister Big està marcada per la violència. Els guionistes, probablement conscients que la seva gran història d’amor era, en realitat, una història de maltractaments van intentar justificar el previsible final feliç creant un darrer personatge masculí que representés l’encara pitjor per a Carrie Bradshaw. El “rus” és dolent, és la màxima expressió del mascle dominant: és un artista egocèntric, incapaç d’estimar i amb una tendència espantosa a la violència física. El rus és pitjor. Tant és així que l’aparició de Mr Big a l’hotel on malviu Carrie a la ciutat de l’amor provoca en els espectadors una emoció intensíssima. La valoració que han de fer les espectadores és la mateixa que han fet les amigues de Carrie: com a mínim aquest ens la farà tornar a casa. Big és el príncep blau perquè no precisa de la violència física per a imposar el seu domini: quin home!
Encara cal anar més enllà. En cada relat es posa sobre la taula una tendència de Bradshaw digna de ser analitzada: que Carrie és incapaç d’estimar els homes que mostren un mínim de respecte cap a ella. Descrita així, la protagonista de Sexo en Nueva York representa l’afectada d’una malaltia mental: Carrie és masoquista i els seus amants, Big i “el rus” són dos sàdics.
Que Carrie es concep a ella mateixa com un objecte és present fins i tot en la manera com es va promocionar la sèrie durant la seva realització: Carrie és un producte de Consum, el relat ja no té més interès que el d’un espot publicitari. Carrie es disfraça i deambula una vegada rere l’altra per la gran passarel·la que és la ciutat de Nova York, inversemblantment vestida per a un dia de feina, per un dinar al Mc Donalds o per cuidar el fill d’una amiga. Vestida de les millors marques- que pot adquirir gràcies a la publicació d’un article per setmana- representa la dona que pot portar-les. Hi ha un capítol on Carrie, escriptora famosa, acompleix el seu somni de pujar literalment a una passarel·la. Se suposa que ha de lluir un preciós vestit de la marca Dolce And Gabbana, però finalment acaba travessant la passarel·la únicament amb unes calces d’aquella marca i una jaqueteta perquè el públic sàpiga on ha de centrar la mirada. Allà està Carrie Bradshaw, fent promoció de dos dissenyadors que –fet que només va transcendir a la nostra vora- es dediquen a publicitar la seva marca representant escenes de violació múltiple. Però Carrie, periodista, ni cap de les seves amigues sembla plantejar- se ni aquesta ni cap altra qüestió en relació a això, cosa que la mateixa protagonista subratlla. En una ocasió Carrie manté un idil·li inexplicable amb un aspirant a governador, mentre ho comenta a les seves amigues en una de les seves tertúlies de bar aquestes dones amb estudis superiors comencen a discutir sobre quins han estat els presidents dels EUA més atractius al seu parè i Carrie colofona el monòleg que emmarca el relat amb la frase: “I allà estàvem quatre noies parlant de política”, donant al contingut d’aquell enunciat el caràcter del que és miraculós.
Tot plegat té un únic origen que es troba en el concepte que té Carrie Bradshaw de la seva construcció com a dona lliure i moderna. Carrie considera que l’alliberament de la dona passa per assumir com a propis valors masculins que sacrifiquen un membre de la parella per a la realització de l’altre. Carrie confon amor i domini, se n’adona, intenta escapar del seu propi laberint però no ho aconsegueix mai. Carrie confon estimar amb sacrificar l’amor propi perquè en la seva entrega es perd no en l’amor sinó en la divinització de l’amant i aquesta pèrdua no és èpica sinó que la converteix en l’objecte del que se serveix ell per a obtenir el plaer sense donar-lo.
Carrie juga al joc del patriarcat que origina una dialèctica sotmetent- sotmès irreparable per a l’amor. En totes i cada una de les seves relacions es reprodueix aquesta dialèctica i Carrie sempre n’acaba sortint amb un profund sentiment de frustració que no la condueix, però, a modificar la seva manera de relacionar-se amb els homes.
El fet curiós és que aquestes experiències se’ns presenten en el marc de la comèdia sentimental, romàntica, sense que el romanticisme hagi fet acte de presència en cap moment. Aprofitant aquest apunt, anem a veure l’últim mitjà en què ens volíem centrar: el cinema. Per abordar la relació que s’estableix entre gèneres en el cinema res millor que situar-nos en aquells relats que s’hi dediquen a fons, aquesta mena de comèdies, que, d’altra banda, tampoc fan riure, estructurades la major part de les vegades sobre la base del desengany. Fa un temps vaig llegir un crític de cinema que explicava que les parelles que protagonitzen aquesta mena de relats són, en termes de versemblança, impossibles. Deia que es tracta de persones que, en el món real, probablement ni arribarien a conèixer-se o que si ho fessin no podrien suportar -se, en el relat, però, s’estimen. S’estimen al final, perquè en aquest final la seva concepció de l’amor s’ha transformat per complet i ara s’observen l’un a l’altre des del desengany que els ha servit la resta.
En el plantejament de la comèdia romàntica se’ns presenten dos personatges: una dona que, tot sovint, es troba en una situació de lluita constant per la seva independència personal i per l’acompliment de les seves aspiracions professionals i un home que irromp en el seu camí d’una manera tot sovint accidentada, no gaire agradable per cap dels dos, que representa totes les qualitats del que podríem anomenar el mascle dominant, motiu pel qual, en aquest inici, ella el detesta.
El relat narra el procés de desengany que pateix el personatge femení respecte la possibilitat d’estimar, un desengany tan profund que el porta a projectar l’amor sobre un home que, de forma natural, tendiria a detestar. La relació que uneix els dos personatges obligant-los a romandre junts o relativament a prop al llarg del relat s’explica perquè un dels dos té alguna cosa que l’altre necessita: en aquest sentit un membre de la parella té un poder que l’altre relaciona amb la llibertat. Per la resta, no hi ha res que els uneixi. Les seves concepcions de la realitat són totalment oposades i, en base a això la seva realització particular de la felicitat no convergeix. Però sobre aquell intercanvi es funda una relació que com a conseqüència de les vivències que han experimentat junts és més forta que els seus principis morals, que els separen i que expliquen que en el món real aquests dos personatges no es trobessin mai. Sovint aquests relats, per la seva naturalesa defectuosa, estan construïts sobre un guió amb molts forats narratius. Així, l’ordre de les escenes les posa en contradicció les unes amb les altres. Per això, quan els personatges cedeixen a un moment de desesperació passional, aquell moment dins del relat pot provocar certa estranyesa en l’espectadora o espectador de la pel·lícula. És com si hi hagués algun moment d’aquella història d’amor que no se’ns expliqués. A més, l’espectador no pot evitar pensar que hi ha alguns personatges que circulen pel relat que són més adequats per la felicitat de cada un dels dos personatges que ells mateixos. Però el guionista s’esforça per lligar els esdeveniments de manera que aquells dos individus esdevinguin als ulls de l’espectador una parella ideal(vegi’s: Gerard Butler i Katherine Heigl a La cruda realidad).
Al final les “qualitats” acaben articulant el discurs d’un happy end on la dignitat es veu posada en perill per la teatralització que la declaració d’amor precisa i que no pot produir-se sense un públic intern al relat que aprovant aquell amor impossible ens ha de dur a nosaltres, els espectadors, com ho feien les amigues de Carrie Bradshaw en el darrer capítol, a aquesta aprovació que d’una altra manera seria impossible.
Es tracta de pel·lícules que tenen com a protagonistes dones que es troben en una lluita diària per arribar a complir amb els seus objectius però que, curiosament, només són capaces d’estimar els homes que representen l’aspecte més tradicional del món en el que viuen. Finalment, aquests relats s’elaboren des d’una perspectiva profundament conservadora per la qual cada final feliç du els protagonistes a la repetició de les dinàmiques de parella que volien superar, una defensa aferrissada de la família com a garantia que cada un continuarà executant el rol que convé al patriarcat.

Recollint pensaments per al proper 25 de novembre

“El acto de violencia es muchas cosas a la vez. Es el hombre individual ejerciendo poder en relaciones sexuales y, al mismo tiempo, la violencia de una sociedad jerárquica, autoritaria, sexista, clasista, militarista, racista, impersonal e insensata proyectada a través de un hombre individual hacia una mujer individual... En suma, estos actos de violencia son una especie de expresión ritual de las relaciones de poder: dominante-dominado, poderoso-impotente,activo-pasivo, masculino-femenino".
Michael Kaufman, 1989

Els perills del mite de la mitja taronja. Relació simètrica/relació complementària

Una relació lliure de violència és aquella en la qual les dues persones es troben en una situació d’igualtat, és a dir, on cap dels dos ostenta el poder sobre l’altre. En una relació complementària, un individu omple el buit que existeix en l’altre, això automàticament li confereix poder. Aprofitant l’escletxa oberta en l’altre, per allò que li falta, que no té, té la capacitat d’objectivar la seva parella a partir d’aquells punts dèbils. És com en un trencaclosques, si cada peça per separat no té sentit, vol dir que existeix una relació de dependència entre elles per tal que, al final, la seva unió doni lloc a una imatge significativa. El problema, aplicant la idea a la relació de parella és que la manca d’autonomia m’impedeix exercir com a subjecte en la meva relació, em porta a tenir un paper passiu en aquesta, esdevinc objecte. Em converteixo en el mitjà a través del qual l’altre aconsegueix el seu fi d’obtenir plaer.

Será feminista de Belen Gopegui

Belén Gopegui

Rebelión

La historia se va sabiendo, es pequeña y es signficativa pero mucho más por su final que por su desencadenante. Alguien arrancó el jueves de cuajo una pancarta que decía "La revolución será feminista o no será". Es la única pancarta que se ha arrancado y el problema mayor fue que mientras el individuo se golpeaba el pecho a lo King Kong, un grupo grande de gente le aplaudió y abucheó a las mujeres. Cuando bajaron del andamio había debajo un grupo que insultó a quienes habían subido la pancarta.

La historia importa porque revela que Sol no es magia ni una ilusión pasajera sino un lugar hecho con nuestras vidas patriarcales y capitalistas que quieren vivir. La historia importa porque la reacción de la carpa feminista fue convocar un taller de feminismo para principiantes a donde asistieron muchas personas. Y allí se preguntó a quienes asistíamos qué entendíamos por feminismo. Y se dijo que era comprensible, lo cual no quiere decir justificable, que haya reacciones de miedo y prepotencia por parte de quienes han interiorizado sus privilegios machistas como si fueran naturales y ven que se ponen en cuestión. Fue un momento, uno más, de inteligencia colectiva en marcha.

Alguien contó cómo el feminismo no se oponía a ninguna libertad sino a la explotación y no de "la mujer" sino de las mujeres, de cada una de las mujeres. Dijo: lo contrario del machismo no es el feminismo sino el hembrismo, es decir, una supuesta ideología, inexistente que sepamos, en donde se reivindicaría la supremacía del sexo fememino. Entonces alguien que parecía de sexo masculino, pero qué saben las apariencias, preguntó: ¿si el hembrismo es lo contrario del machismo, qué es lo contrario del feminismo? De nuevo la inteligencia colectiva, la que no aparece en los debates de los grandes medios polarizados y tantas veces ridículos, respondió sin dejarse llevar por lo preestablecido, sin entrar al trapo, como les gusta a esos tertulianos hoy envejecidos de golpe y puestos por completo en evidencia. Esa inteligencia respondió con ganas de ampliar el conocimiento y la experiencia, y agradeciendo la pregunta por lo que tenía de reveladora: contó que no es necesario encontrar siempre contrarios, simetrías, hombre/mujer, etcétera, que el término hembrismo es sólo una forma de explicar, de hacer ver a quienes inevitablemente han vivido en una sociedad que ha demonizado el feminismo y lo atacan muchas veces sin saber por qué.

El taller continuó con intervenciones preciosas, mientras una mujer hablaba, otra mujer explicaba a veces con su cuerpo lo que la primera decía, cómo se ocupa el espacio público por un género y por otro, cómo nos sentamos en el metro, y había risa y cercanía entre todos los hombres y las mujeres que estaban en el taller. Una mujer mayor -de nuevo recordamos que Sol es intergeneracional aunque el impulso más grande y vital proceda de los hombres y mujeres jóvenes, son hombres y mujeres que argumentan, que escuchan, que acogen la experiencia de quien quiere darla- contó la historia del feminismo en cuatro trazos maestros, habló de Olympe de Gouges quien escribió la Declaración de los Derechos de la Mujer y de la Ciudadana en la Revolucón Francesa y entonces no fue comprendida. Ahora sabemos que esto no va a pasar, porque la historia no ocurre en vano, y porque Sol será feminista como será anticolonialista, como estará con las libertades de todos los oprimidos y las oprimidas, y no nos importará gastar a veces adjetivos -que no se acaban- para ayudar a la gramática a mostrar el rostro no de un oprimido abstracto sino de hombres y mujeres que no pueden despertar porque alguien se lo impide, y costará encontrar el camino, y habrá retrocesos y disensiones, y el que una pancarta se eche abajo por quienes han estado sometidos a una educación machista será un palanca, una forma de recordar que el camino es largo y vale la pena y hay que seguir aprendiendo. El taller continuó, se llegó a la teoría queer , la identidad sexual es el resultado de una construcción y seremos libres para construirla del modo mejor para cada persona con la única salvedad de que esa identidad no se apoye en explotar a otras ni a otros. Tuve que salir antes de que el taller acabase y me quedé pensando que Sol es también un movimiento queer, porque ha recogido aquello que se le arrojaba como insulto y lo ha transformado, convirtiéndolo en un gran comienzo.

Dia de l'Alliberament

El proper dimarts 28 se celebra el dia de l'Alliberament Homosexual, Lèsbic i Transexual amb una manifestació que recorrerà els carrers de Girona a partir de les 20.h i que sortirà del Pont de Pedra. Des de Violeta sobre Negre volem subratllar l'aspecte reivindicatiu d'aquesta jornada que queda manifestament explicitat en les reflexions fetes per les nostres companyes de la Plataforma Antipatriarcal de Girona i volem recordar a l'opinió pública els problemes socio-laborals amb els que encara avui es troben les protagonistes d'aquesta jornada. La lliure construcció de la identitat sexual i social és fonamental en qualsevol època i per a qualsevol persona, però més encara en una societat que es penja medalles mentre continua perllongant els vells tòpics que dificulten la construcció d'una societat realment lliure on el sistema no adapti les persones a les seves necesssitats ni als models preestablerts. Ens confon que l'estat entengui llibertat com a possibilitat de que totes ens adaptem a uns valors capitalistes que ni han dirigit ni dirigiran mai les nostres accions. Volem recordar, una vegada més, que el sistema capitalista és un sistema destructor de persones i que lluitar per la llibertat és lluitar contra aquest sistema que, a més, ha tipificat burlescament les protagonistes d'aquesta jornada; volem cridar contra les caricatures d'aquest estat burgès. La llibertat no té fronteres sinó horitzons.

Un petó a totes

Himne Mujeres Libres

Puño en alto mujeres del mundo
hacia horizontes preñados de luz
por rutas ardientes,
los pies en la tierra
la frente en lo azul.
Afirmando promesas de vida
desafiemos la tradición
modelemos la arcilla caliente
de un mundo que nace del dolor.
¡Qué el pasado se hunda en la nada!
¡qué nos importa el ayer!
Queremos escribir de nuevo
la palabra MUJER.
Puño en alto mujeres del mundo
hacia horizontes preñados de luz,
por rutas ardientes,
adelante, adelante,
de cara a la luz.

Les altres veus contra el silenci de la cultura patriarcal

Un fragment d'El riure de la medusa d'Hélène Cixous:

La dona no realitza en sí mateixa aquesta regionalització en profit de la parella cap-sexe que només s'inscriu en l'interior de les fronteres. La seva libido és còsmica, de la mateixa manera que el seu inconscient és mundial: la seva escriptura no pot sinó prosseguir , sense inscriure ni discernir límits, atrevint-se a aquelles vertiginoses travesseres d'altres, efímeres i apassionades estàncies en ell, ells, elles, que ella habita el temps suficient per mirar-los el més a prop possible de l'inconscient des de que s'aixequen, i estimar-los el més a prop possible de la pulsió, i acte seguit, més lluny, completament impregnada d'aquestes breus i dentificatòries abraçades, ella va i passa a l'infinit. Ella sola s'atreveix i vol conèixer des de dins, on ella, l'exclosa, no ha deixat de sentir l'eco del pre-llenguatge. Deixa parlar a l'altra llengua de les mil llengües que no coneix ni el mur ni la mort. No li nega res a la vida. La seva llengua (... ) no reté, fa possible.

Feminisme de classe

Des de l’ inici, la nostra societat s’ha construït sobre el principi de la violència, la violència institucionalitzada per l’estat. L’ organització política, econòmica i social es funden en aquest principi pel que la supervivència d’uns justifica que la majoria n’esdevingui el mitjà. La destrucció està així justificada i sota la roda del progrés romanen els silenciats, que només han aparegut en els grans relats com a instruments al servei d’aquest progrés, del progrés dels protagonistes d’aquells relats.
La violència batega, així, en l’ambient però només la detectem quan es presenta de la manera més explícita mentre subtilment travessa cada una de les estructures i cada una de les relacions que organitzen el món en què vivim.
Al llarg de la història, els diferents corrents ètics es van dedicar a trobar una resposta a la pregunta per la felicitat. Com ha d’actuar l’home per ser feliç? La felicitat de l’home- del gènere no de l’espècie, que no és l’espècie home sinó l’espècie humana- va centrar tots els discursos fins que les circumstàncies històriques, a les que havien conduït aquelles ètiques, van posar de manifest que hi ha una qüestió més urgent i que, a més, ens fa adonar-nos de tot el que té d’inapropiat aquella primera. Sense les víctimes del silenci històric no és possible la història, no és possible la terra , no és possible la vida. Garantir la supervivència d’uns quants a risc de la dels altres suposa, a més posar en perill el món i el principi de vida. La història ha estat dirigida, escrita i protagonitzada per aquells que no entenen que el món es funda, precisament, en la capacitat que tenim de fundar-lo, que la supervivència dels altres és bàsica per a la pròpia que, de mil maneres diferents, tots som dependents i, sent tots dependents, tots som responsables de nosaltres i dels altres.

És el consum excessiu d’allò de què ens proveeix el nostre entorn el que posa en perill les generacions futures i és, així mateix, l’abús el que ha posat en perill les passades i les presents, l’abús dels altres.
L’ètica de la cura
Enfront de la lògica de l’acumulació, cal reivindicar una lògica de la “sostenibilitat de la vida”(Amaia Pérez Orozco a “Amenaza tormenta:la crisis de los cuidados y la reorganización del sistema económico”), cal que les persones passin de ser concebudes com a mitjans per a “l’acumulació de capital” i que “el seu benestar” esdevingui el centre de l’acció. Del capital a la persona, com a centre del pensament econòmic i de l’acció.
L’ètica de la cura, posa sobre la taula la solidaritat, la cooperació, la compassió o l’altruisme, com a principis d’acció per a una societat que precisa plantejar els conflictes ètics “en termes relacionals”, valorar-los no des del conceptualisme de la moral patriarcal, sinó amb una veu diferent que abandoni el concepte per a obrir-se a la descripció i a la interpretació.
Per a plantejar aquesta qüestió podem començar analitzant el mateix fet d’estimar. L’amor no és quelcom que romangui en un interior mut i immòbil. L’amor és motor d’acció: s’expressa en tot allò que es du a terme per a l’altre, que n’absorbirà les conseqüències. Estimar és concebre l’altre com una finalitat en ell mateix i no com un mitjà. És posar l’altre com a subjecte –no objecte- en el centre de l’acció i, en termes socials, això, històricament ho han dut a terme les dones. En la societat del patriarcat l’home se n’ha beneficiat doblement. En primer lloc, històricament ha emergit en el subconscient de la nostra societat la idea que hi ha certes responsabilitats que només pertanyen a les dones; d’altra banda, la dona ha estat tractada com la terra de la qual sorgeix i per la que s’expandeix el poder de l’home i, tant en els relats infantils com en l’imaginari de la publicitat, ella és concebuda només en la mesura que es relaciona amb ell i forma part dels mitjans que l’han de dur a conquerir les seves fites. El mateix principi d’amor ha estat subjecte a la idea de submissió, a la dialèctica subjecte- objecte, que en Sartre el condemnava al fracàs. Com si l’amor ens deixés en una situació de feblesa amb la que els homes han justificat un tracte inherentment violent sobre les dones. A l’amor hi oposen el domini o la voluntat de dominar.
La història s’ha erigit com una cadena d’esdeveniments marcats per la destrucció com a signe del progrés en totes les esferes: la organitzativa, la científica i la lingüística.
Que el jo es constitueix en relació amb l’altre, que actuem dins d’un context de relacions amb persones fa immoral una actitud irresponsable amb el nostre entorn.
La reforma laboral i de les pensions i les retallades
Davant l’envelliment progressiu de la societat en el que s’han abocat els països del centre, l’estat ha actuat plantejant una reforma que té per objectiu retornar les dones a un rol tradicional, que empeny vers un regrés històric totes les dones i que es construeix sobre la base de l’explotació de les dones immigrants del que brolla la xenofòbia imminent en el sistema capitalista que troba les seves arrels en la noció de patriarcat.
La gran dicotomia del nostre sistema s’estableix sobre la base del concepte de treball, de la construcció econòmica d’aquest sistema. Aquesta dicotomia és la que mantenen com a centre del concepte de treball les persones respecte el mercat. En el centre dels nostres valors hi rau quelcom abstracta que condueix a l’oblit del que no ho és. La història de la filosofia neix com el triomf de la raó sobre l’amor i es precipita per aquests mateixos motius. Aquest triomf s’expressa en l’audàcia d’ Ulisses, l’heroi homèric, l’èpica del qual es redueix a tornar a casa sense haver perdut ni una engruna de la seva dignitat, exposant amb aquest objectiu tota forma de vida que troba pel camí, en el retorn d’ Ulisses a la llar se la juga un sistema de valors que s’acaba erigint triomfalment quan l’aventurer descriu a la seva dona el seu llit.
Situar al centre de l’economia el mercat inclou acceptar com una part natural del sistema econòmic la destrucció dels seus individus per a poder acomplir els objectius d’aquell sistema econòmic, el que és curiós és que en el centre de la vida s’hi troben aquells que es poden trobar en perill pel moviment del sistema.
Secretaria de Gènere

Què és la violència masclista?
Tota aquella acció que es porta a terme contra una dona o un conjunt de dones pel fet de ser dones-tal i com expliquen Barbara Biglia i Conchi San Martín a Estado Wonderbra-. El que passa és que generalment només concebem com a violència masclista aquells casos on aquestes accions inclouen sang, blaus i ferides, amb l’anulació absoluta en termes físics i/o psicològics de la víctima de l’acte de violència, la catàstrofe. Però cal assumir que aquesta catàstrofe és conseqüència de no haver interpretat els fets que la precedien com a violència, perquè aquesta catàstrofe no sorgeix del no res.
Per començar, cal analitzar els models relacionals que difonen els relats de la nostra cultura –des del cinema fins a la publicitat -. Cal veure com s’han construït les relacions entre els personatges que hi apareixen, perquè en aquesta construcció ja hi rau l’esquema del poder, del dolor com a marca determinant de l’amor, de l’abús com a element naturalitzat en el lloc de treball i en les relacions socials, del respecte i la dignitat com a obstacles per l’afectivitat, de la submissió com a norma de l’amor i la frustració que això provoca en prendre’n consciència.
En última instància, tot aquell acte que promou el dolor dels altres com element necessari per a la satisfacció de les necessitats pròpies i aquest dolor és el que han sentit dins seu tots aquells individus, tots aquells col•lectius que han patit emmudits pel sistema sota el silenci del cel.

Aquell masclisme nostre de cada dia
És els sistema el que ens recorda constantment el que som quan ens exclou o ens inclou sota criteris que ens observen com un tros de carn. Una mirada o unes paraules d’elogi que cal que contestem amb un somriure si no volem ser tractades d’histèriques, de rares, d’estúpides; una mirada que quasi penetra la carn i que vol ser percebuda com una lloança;unes paraules inapropiades en un moment de tensió que s’aixequen com una amenaça per a la professional que només espera fer tan bé com pugui la seva feina o una carícia que passa per un frec involuntari a la que s’ha assegut en el lloc equivocat on només esperava mantenir una bona conversa. Però a més som un problema per al bon progrés del capital per l’amenaça que la nostra carn pot obrir-se per donar lloc a més vida, vida que nosaltres gestem i de la que nosaltres ens hem de cuidar. Una futura empleada és concebuda sempre com una potencial mare i això és un problema contractual –un problema, en realitat, per a nosaltres -.
I enmig d’aquests estigmes que no ens han abandonat ni un sol moment, la desaparició d’allò públic dibuixa el camí de retorn de la dona cap a la llar i la torna a convertir en la cariàtide que històricament ha estat amb els braços drets per a sostenir un sistema que la maltracta.