I què si vaig sola?

Sortir sola és perillós des que una rossa amb caputxa – per cert d'un color que advertia que ja no era una nena- es va endinsar pel bosc per portar uns pastissets a la seva iaia. Més tard -molt més tard- dues pèlroges ens van advertir dels perills d'entrar en un bar de carretera, per, en el fons, dir-nos el mateix, que vivim en un món on una noia no pot sortir a passejar, no pot anar a veure món per la seva banda. Vivim en un món dissenyat perquè el transitin els altres. Davant de casa mateix, en una cantonada, hi tinc un bar els clients del qual envaeixen la vorera per fer saber que aquell espai els pertany. Com a drecera per arribar anar al centre de la ciutat és fabulós, però passar-hi vol dir haver de suportar uns dos minuts de mirades lascives, gemecs i algun desplaçament inapropiat. Si és de nit, en aquest, com en molts carrers de moltes ciutats, ser una dona vol dir, gairebé, haver de superar una gimcana d'obstacles fins arribar a casa.

Hi ha una fotografia de la Cindy Shermann que sempre m'ha agradat molt. Em fa pensar en aquelles heroïnes de què parlava abans que en el mateix moment en què enceten la llibertat es troben de cares amb la mort. En la fotografia, hi apareix una noia dreta en una corba d'una d'aquelles carreteres interminables dels Estats Units. Cindy Sherman, caracteritzada com una noia del camp, exagera amb el seu gest la innocència pròpia del personatge, una joveneta amb el cor ple d'il·lusions que espera que, ben aviat, algun cotxe la recollirà per portar-la fins a la gran ciutat. No cal ser una experta en res per saber que aquella història acabarà fatal i que la ingènua protagonista no arribarà a acomplir els seus desitjos, ni tan sols arribarà a trepitjar els carrers de la ciutat somiada.

Una noia que viatja ho ha de fer sempre amb el vistiplau de les autoritats pertinents i amb uns objectius molt clars per a la preservació de l'ordre establert, mireu si no quin drama la sortida amb

els oficials de la petita de les germanes Bennett, Lydia, que acaba de la forma més indigna possible: amb un mal casament. Elisabeth Bennett, l'heroïna de la història, en canvi, se'n va d'excursió amb els tiets i com a recompensa acaba retrobant l'home del qual, sense tenir-ne una consciència clara, està perdudament enamorada, un peix bullit, però que és ric i un bon home.

Viatjar és perillós i, si es fa, cal tenir molt clar el destí i no fer parades. Diu Virginia Woolf que, en el cas de les dones, el món no només ha manifestat indiferència, sinó també hostilitat. L'experiència del viatge ens arriba majoritàriament a través de veus masculines que de vegades ens expliquen històries de noies que viatgen i, naturalment, s'enamoren i aleshores comença la veritable acció del relat, perquè les noies que no s'enamoren ho tenen molt negre en la literatura. Només trobar l'enamorat, l'heroi romàntic de la història, dóna sentit a la seva experiència. A la Blancaneu li passava una cosa semblant, i no ho dic jo, ho diu l'Hèlène Cixous, el primer que veu quan obre els ulls és el príncep blau que l'ha retornat a la vida. Dret, davant seu, amb el cap encara abocat sobre els seus vermellosos llavis, oculta darrere seu el cel, el sol, les muntanyes i els ocells i les profunditats dels boscos pels quals ella no s'hauria d'haver endinsat mai. La moral del conte és, queda't amb la teva madrastra que si no et convertiràs en l'esclava de set ganduls i t'hauràs de casar amb el primer aventurat que et faci un petó mentre estàs inconscient (això ja no és de la Cixous).

El món es cobra amb interessos la gosadia d'aquelles que s'han atrevit a sortir sense permís i s'acaba convertint en el complement perfecte d'una violència molt més subtil, la de la seguretat que representa la llar i la família. Sortir de casa no és segur, s'ha demostrat que és perillós. Jo era petita a principis dels 90, no hi havia dia que no es parlés de noies desaparegudes a les quals trobaven, de vegades molts mesos després, en inhòspits descampats. En alguns casos, la desaparició es va produir molt a prop de casa, en altres, les distàncies que les noies havien de recórrer no representaven ni un carrer, malgrat tot en aquell petit espai ple d'aquella hostilitat que comentava Woolf, s'hi van trobar un monstre.

Demà, 25 de novembre, és el Dia Internacional contra la Violència Masclista, nosaltres diem Violències Masclistes. És un dia per reflexionar sobre com de perillós és ser una dona i sortiran molts homes a les notícies advertint dels perills de la violència domèstica (perquè demà es parlarà de violència domèstica, com si el que passa a casa no tingués res a veure amb com està formulada la nostra societat) . Sortiran dades oficials (de nou se seguirà sense parlar dels suïcidis de moltes dones assetjades), es farà un minutet de silenci i cap a casa. Una vegada més ens ho mirarem com un fenomen del qual la part domesticada de la societat hem de protegir les dones que hi viuen, com aquell estúpid anunci del ministeri en què es confabulen el farmacèutic i la flequera perquè la veïna maltractada denunciï el marit. La societat ens protegeix. La societat engega el crit d'alarma, dóna el vistiplau a relacions tòxiques, penja a Youtube escenes d'amor carregades de violència i fa jocs de paraules amb els noms de parelles que més que estimar-se s'esforcen per fer-se la vida impossible. Aquesta és la societat que ens domestica i aquesta és la societat que ens protegeix, aquesta és la societat dels crits d'alarma, no davant del cop de puny, al cap i a la fi, ho hem sentit milers de vegades, “semblaven una parella molt normal”. De vegades, tampoc no saben massa bé de què ens protegeixen.

Fa uns dies, Twitter bullia amb el cartell d'una noia desapareguda a Barcelona, tothom a qui li arribava el repiulava “evidentment” perquè la qüestió era trobar la noia -i se la va trobar, “sana i estàlvia”-. Era una qüestió moral i de convivència bàsica que aquella noia tornés a casa de seguida, localitzar-la i posar-la sota protecció. Fins que els pares van explicar que la noia havia deixat una nota a la bústia. Això no ha transcendit massa. Sí que ha transcendit el fet que a noia aparegués “sana i estàlvia”. El temor era que hagués estat segrestada, alguna periodista ha dit que, en realitat, només es va perdre. El fet, pel que sembla, i perdoneu-me l'arrogància, és que sembla que es va escapar, va marxar, sense el permís de ningú i, és clar, és una nena i és perillós però no hauria de ser-ho. Si va marxar tindria els seus motius, que no són menys bons pel fet que tingui 16 anys. Però el món és un lloc tan inhòspit que al final se l'acaba salvant a una de sí mateixa.

De vegades, aprofitem aquests dies, o els 8 de març, per posar als carrers els nostres noms. Per què no caminem per carrerons foscos i envaïm els carrers de matinada i passegem de dia, sense dir a ningú on anem o viatgem soles? Despistem el món i que ens senti hostils.

Què hauria passat si jo hagués estat la Sarah Connor

Sarah Connor entra en un bar. El nòvio l'ha deixat tirada i ha de marxar del seu pis perquè la seva companya té una cita. Miraculosament, malgrat el xivarri del local, és capaç de centrar la seva atenció la notícia que en aquell moment transmet el televisor, que hi ha un assassí en sèrie que s'està carregant totes les dones que es diuen com ella. Crec que hi ha una crítica de cuina a Madrid que es diu com jo, el meu Terminator tindria poca feina. Presa d'un pànic absolutament comprensible, Sarah Connor mira de posar-se en contacte amb la policia. Com que jo sóc més aviat  crítica amb les forces de seguretat, és probable que en una situació com aquesta m'adrecés directament a buscar l'ajuda de la gent del rotllo, però sigui com sigui, l'assassí acabaria trobant-me a Salvadora Catà i no puc posar en perill a més gent, de manera que no tinc gaires opcions, m'acabaré trobant amb l'home vingut del futur bo i potser pujaré al seu cotxe un cop m'hagi assegurat que no em vol matar i que no comença les seves frases amb "jo no sóc masclista, però...". Malgrat tot, a mi en Kyle mai no em va acabar de fer el pes, és un personatge de feedback inescrutable, en poques paraules, és tan inexpressiu com un titella i a mi m'agrada envoltar-me de gent expressiva i apassionada.

 En qualsevol cas, estic en un cotxe amb un home del futur amb un rictus indesxifrable, fugim, aleshores ha de conduir depressa, m'estic marejant, en un moment o un altre vomitaré i Déu sap com en sóc, d'escandalosa, quan vomito, ell s'espantarà i ens estavellarem. A més, em poso de molt mala llet quan em marejo, començarem a discutir i ens estavellarem. Ens detindrà la policia. Fugirem i, no sé com, acabarem en un motel de carretera, i això és el pitjor. La part de les manualitats la tinc més o menys controlada, tampoc em recordo ben bé del que feien. El problema és el que ve després. Estic en un motel amb un desconegut amb cara de peix bullit i he vomitat. He de dutxar-me. He de dutxar-me en un motel. No en sóc capaç, així que en un moment en què el meu col·lega es depista surto per darrere i em passo una manguera que penja d'una paret al costat d'una màquina de begudes. Miro al meu voltant. He estat imprudent, el Terminator podria estar per allà i m'hauria pogut veure. Torno a l'habitació.

Amb tot encara estic intentant pair que el motiu de tota aquesta persecució sigui evitar que tingui un fill que pugui destruir els robots assassins, no sé per què tota aquesta falera, ningú no està evitant que em quedi embarassada tan bé com jo mateixa. Deurien estar buscant la crítica de cuina. 

 Estic relativament neta i he de dormir en un llit de motel, quina angúnia, prefereixo conversar. Xerrem i ens posem tendres, ell es posa expressiu. Moment cuco. Sense adonar-me'n estic embolicant-me amb aquell home que encara no ha nascut - em censuro per dins-, però, on estic? Què s'ha incrustat a la meva esquena? Perdo el món de vista, el meu cos nu està fregant els llençols d'un llit de motel. Començo a respirar amb dificultat. El meu col·lega es pensa que és per l'emoció del moment fins que em veu la cara. S'aparta angoixat. Entre allò i l'escena del vòmit, el noi del futur es deu pennsar que s'està embolicant amb la nena de l'Exorcista. Li demano que em porti una bossa i li explico que tinc un TOC que, per bé o per mal, és un transtorn que en l'època de la qual ell prové ja no existeix, la gent no té temps per rituals mentre escapa de morir en mans de les màquines. 

Començo a respirar a dins de la bossa. Amb tot, he engegat el moment cuco a norris. Bé, si ha passat una vegada ho podem tornar a intentar. No?

He recuperat el control de la meva ansietat. Em giro per disculpar-me. Estic sola. M'adreço cap a la porta. Ni rastre d'ell ni del cotxe. Miro al meu voltant. Recullo les coses i me'n vaig a la recepció. El paio que em cobra en diu que no m'havia vist en tota la seva vida, malgrat això em cobra. Tampoc no li sona l'home que li descric ni la bèstia que ens persegueix. Surto. No sembla que em vigili ningú. Una mica més lluny, uns nens es banyen a la piscina del motel. Pobrets. Sona el meu telèfon, la emva companya de pis és viva. Res de tot allò no ha passat. No tinc cap fill. No puc fer l'amor en uns llençols bruts. 

Mudances

No som conscients de tot el que suposa una mudança fins que no la fem. Una mudança no és canviar les coses de lloc, desmuntar la casa per muntar-la en una altra banda, qualsevol canvi, un canvi de feina, és com tornar a néixer essent una altra. 

Darrerament m'he mudat, ara dormo a la ciutat on abans treballava per treballar en una altra ciutat, en una feina que m'exigeix unes destreses i uns coneixements que fins ara mai ningú m'havia exigit. Començar una vida nova té aspectes molt diversos, entre els agradables, hi ha descobrir que ets capaç de fer coses que no sabies que podies arribar a fer, aprendre coses noves, conèixer gent. També et dóna la oportunitat d'inventar-te a tu mateixa, crear-te una imatge diferent de la coneguda i avorrida. Quan ets la noia nova també comences a ser-ho per a tu. Amagues algunes coses, en mostres d'altres, pots aprofitar per fer un canvi d'imatge -encara que com que jo no tinc ni un duro, tampoc no he tingut la oportunitat-. 

Però començar de nou és sempre, per definició, acabar amb una altra cosa. És interrompre-la, A mi el meu món m'ha desaparegut i amb ell una part de mi mateixa. Ni tan sols he tingut temps de fer-me a la idea. Serà perquè jo  sempre he estat una noia molt melancòlica i que em costa molt d'abandonar les coses i a les persones, però per a mi en tot això hi ha com una mena de dol. Un dol estrany, és clar, les coses que he abandonat continuen estant al lloc on vaig deixar-les, però m'és impossible emportar-me-les a la nova vida. Les coses mai no queden igual quan les canvies de lloc, Enmig del canvi, la seva presència t'exigeix que les tornis al lloc del qual provenen. Tampoc no et pots emportar les persones ni les activitats. Els pensaments també són uns altres, les emocions i, fins i tot, les reaccions davant de les coses que passen. Ja ho he dit que és com néixer de nou. Néixer ja feta, Reubicar-se i ser una mica com el Quixot, part d'un món que ja no existeix, com a mínim per a tu. Hi ha un moment, potser només serà al principi, en què sents que no pertanys a cap dels dos mons, ni a l'antic ni al nou i és trist, potser perquè no et sents reivindicada, però també és preciós aquell moment en què no et pertanys ni a tu mateixa i et passes el temps d'un vagó a un altre, desprenent-te de tot perquè la rutina no tingui temps d'atrapar-te i fer-te seva,  si no fos per la companyia d'aquella noia nova que no et deixa mai i que se't comença a fer tan pesada. 

https://www.youtube.com/watch?v=cWpRY0flS2U

Tallers i Xerrades per a Dones de totes les edats

- “El millor que m’ha passat en la vida…” Històries de dones reals i transgressores.

Expliquem les vivències que dones molt conegudes i respectades de la nostra societat han fet del matrimoni, la maternitat, la família, etc, per tal que les participants s’adonin del valor i la importància de trencar amb estereotips i replantejar-se la seva pròpia història d’una manera diferent

- Dones i televisió més enllà de la recerca del Príncep Blau

En els darrers anys han aparegut noves ficcions televisives on les protagonistes són dones que estableixen entre elles relacions de complicitat i solidaritat, presentant-nos d’una manera molt diferent situacions que fins ara s’havien explicat des  de la perspectiva dels homes. Parlarem de com els vells formats també ens permeten explicar formes molt noves de relacionar-se

- Un peix sense bicicleta… Però amb una història pròpia

Aprofitant el conegut vers de Maria Mercè Marçal, convidarem a les participants a imaginar i descobrir històries de dones que van més enllà de les seves relacions   amb  els homes. Què motiva les protagonistes d’aquestes històries a fer el que fan? Quins objectius tenen? Ho fem tot per amor? I, per quin amor ho fem?

- Personatge secundari: Ella. Rols femenins i poder en l’actualitat televisiva.

Malgrat els enormes canvis que s’han produït a l’hora de mostrar a dones i a homes en la ficció, encara hi prevalen molts tòpics i idees preconcebudes. Veurem quines i quin pot ser el motiu d’aquesta tendència.

- El meu nom, la meva història

Pensar en el nostre nom, per què ens els van posar i, en definnitiva, com es va crear un món al voltant nostre abans que naixéssim ens permet empoderar-nos i donar un nou valor a allò que hem viscut, qui som i tot el que encara podem arribar a fer. Pensar en el nostre nom ens pot ajudar a emprendre nous camins.

- Porta’m una foto

Sovint, com explica Marcela Lagarde, coneixem molt bé la història dels nostres avantpassats, pares, avis, besavis,… Però, i elles? I nosaltres? Les fotografies ens permeten reconstruir relats que ens serveixen per conèixer-nos a nosaltres mateixes, per conèixer les nostres mares i àvies i… , per què no? per reinventar-nos!

- Narrem-nos

El diari personal, però també els mails que enviem a amistats, coneguts o a la família ens permeten escriure sobre nosaltres i la nostra vida. La teràpia a través de l’escriptura   fa que ens adonem del que desitgem, valorem i sentim, però també de les nostres frustracions i decepcions. Parlarem sobre escriptura autobiogràfica i descobrirem que totes portem una escriptora a dins.

- Les narradores salvatges

Com a professores, mestres, mares, … Com a narradores en general, tot sovint ens trobem amb històries explicades o protagonitzades per homes. Plantejarem maneres de transformar aquests relats i crear per a la nostra audiència històries que puguem explicar sense emportar-nos les mans al cap

- L’ Amor de la meva vida, els Amors de la meva Vida

Aquesta expressió ha anat sempre  lligada  a una visió poc saludable de les relacions. Què és l’amor? Què vol dir estimar?  Quan ens sentim estimades? Reflexionarem sobre totes aquestes qüestions i moltes altres per tal de redescobrir quants amors podem sentir i quantes vides hem viscut i podem viure.

- Això no s’ho creu ningú… O si?

Aquesta xerrada pretén oferir una mirada crítica sobre les decisions que prenen i les coses que fan i diuen les protagonistes d’algunes de les pel·lícules més emblemàtiques de la història del cinema.

- Una fotografia en moviment

Podem empoderar-nos a través d’experiències que ja hem tingut i que no van anar com ens hauria agradat que anessin? La resposta és sí, convé que ens plantegem el nostre passat des d’una perspectiva diferent, que canviem el final de les nostres històries i donem veu a les heroïnes que portem dins.

    

Primer de Maig

Corre, corre, desfés-te en l'aire. No deixis que res et consumeixi. Desfés -te de tot allò que no et faci més lliure, més íntegra, més coherent. No deixis que t'erosioni, que et degradi. Si cada experiència no fa que et pertanyis més a tu mateixa, no té cap valor. 

L’abril és un mes curt, a penes si té altra  presència que  les al·lèrgies i els llibres arrenglerats a les voreres d’uns carrers sense cultura. Però la seva mort dóna pas a un temps més desagradable, més intranquil, al temps sense temps, el mes sense nom, sense roses i sense estiu, mancat de poesia. Hem començat el maig amb una mort i amb una mort sempre arriba una història, el relat i el relat ha donat pas a una tarda de primavera, calorosa, amb l’energia de la reivindicació que ha davallat  a mida que els colors es desplegaven buscant una distància prou contundent per a no ser confosos. S’ha fet un forat enmig del carrer i ningú no podia apropar-s’hi. Al seu voltant les persones s’hi amuntegaven en grupuscles, fent tot el possible per a no tocar-se els uns als altres. Dues hores abans s’havia llegit la notícia de la mort d’un anarquista. Tothom callava i les qui ploràvem ho féiem en  silenci per no destorbar la veu que reproduïa el fragment del relat de la vida d’un home que havia nascut lluny i havia mort a prop,   dut per l’amor a la llibertat personal i col·lectiva.

La tarda s’havia emportat aquell relat, el crit que l’havia seguit i els aplaudiments amb què havia conclòs. 

A la notícia de la mort d’un home lliure,  l’havia seguit un afany quasi malaltís de distància, la distància d’uns cossos que arrossegaven impacientment les seves mentalitats lluny del forat. Aquells esperits que feia unes hores s’havien agermanat, havien trobat històries comunes al voltant de l’home mort, s’allunyaven,  ara, temorosament mentre es desfeia la tarda i, amb ella,  l’ oblidat dia de la lluita proletària. 

Gerda

    Portava setmanes sentint que Alicia Vikander és una actriu captivadora i que, en aquest cas, el seu treball a La noia danesa, li ha valgut la nominació als premis més importants de la indústria cinematogràfica dels Estats Units que, per ara, però, no l'estan compensant. Potser és per això que la pel·lícula de Tom Hopper em va fer la sensació de, malgrat un metratge excessivament llarg per al meu gust, no estar acabada del tot. M'hi faltava alguna cosa, em faltava alguna escena o algunes escenes, vaig trobar-hi a faltar frases, frases dites per Gerda i frases dites per Lili o, millor, frases dites per Gerda Wegener i frases dites per Lili Elbe, per la dona i la pintora, per la dona i la musa.

Però va ser quan vaig arribar a casa i vaig buscar les frases i les escenes que em faltaven, quan vaig començar a mirar de debò la pel·lícula, sempre es veu una pel·lícula només després de mirar-la, quan, amb la darrerera escena, s'ha disposat una aurèola moral a allò que es narrava. Tom Hooper acaba la narració amb el mocador de Lily allunyant-se enlaire, en direcció contrària als fiords, i amb una Gerda Wegener que riu i plora alhora, allò que només saben fer les bones actrius, malgrat que Alicia Vikander no necessita fer-ho per ser meravellosa, i riu i plora alhora perquè observa en perdre el mocador, en veure com s'allunya, l'alliberament últim al qual Lili aspirava, la realització d'alguna cosa que Lili va percebre només un moment, just abans de morir, molt després de dir a la dona d' Einar "Deixa de preocupar-te per mi", "És el costum", li respon Gerda, i això és el que veiem al llarg del metratge, al cap i a la fi, el que Tom Hopper vol explicar és la història de Lili, com es descobreix a sí mateixa i tot el que fa per realitzar-se. Tom Hopper no vol palar-nos sobre Gerda, o ens vol parlar sobre la Gerda esposa i la Gerda amiga, i companya de pis. Probablement per això, quan ens parla sobre la Gerda pintora em fa la sensació que ho fa força malament, en tots els sentits. Jo no sóc cap especialista en art, ni en la història de Gerda Wegener, però el que ens en mostra Tom Hopper em sembla francament insuficient i amb una certa malícia, que no acaba de ser-ho perquè tampoc sé ben bé què es proposa quan mostra les escenes que mostra i segurament tot això m'hauria passat per alt si Alicia Vikander no fos una actriu tan captivadora, tan captivadora que fa que els d'Eddie Redmayne semblin moviments repetitius i que no m'acabi d'emocionar tot el que podria una història tan brutal com la que es vol narrar, perquè Lili Elbe inspira, però Leonardo DiCaprio no s'haurà de disculpar amb Redmayne quan s'emporti el premi de l'Acadèmia. Potser és, també, perquè la pel·lícula s'inicia amb un primer pla de Vikander, mentre Gerda observa un quadre del seu aclamat marit, i això és una mica com una metàfora, perquè els dibuixos i els quadres de Gerda que inspira Lili són una meravella i la interpretació de Vikander, que no és la d'una actriu protagonista, sinó secundària, pel rol que li dóna Hopper i perquè a Lili l'hauria hagut d'interpretar amb tota la justícia una actriu transsexual -diu Hopper que no n'hi ha gaires...- ,la interpretació de Vikander, deia, la inspira precisament la consciència que té del seu rol i de saber que està actuant al costat del darrer actor en guanyar l'Oscar a la millor interpretació masculina protagonista. Alicia Vikander ho sap i, conscient d'això, acaba menjant-se a Redmayne a la pantalla. Acaba provocant-nos sentiments i reflexions molt diverses. En primer lloc, ens hauria agradat saber més sobre com va viure que la fi del seu matrimoni fos l'inici de la seva projecció com a pintora, una projecció que la va portar a exposar a la capital artística del món en aquell moment. A París ella era la pintora i vivia amb la seva musa. Hi ha un moment en què Gerda li diu A Lili "va ser culpa meva", recordant que ella li va suggerir que es vestís de dona, primer per pintar-ne una part del cos, després per gaudir d'una festa avorridíssima. Lili li contesta que el que ella va treure a la llum havia viscut en el seu interior des de sempre. Més tard li dirà que és ella qui, a través dels seus retrats la va creant, que li dóna noves possibilitats i la fa més bonica del que és. Però Gerda viu malament, viu malament perquè sap que allò que més la inspira en el món és la imatge d'una dona que - agafant els versos de Freddie Mercury- ha mort el seu home, viu malament perquè sap que el seu marit ja no existeix, fins que assumeix que, de fet, no havia existit mai "jo em vaig casar amb tu, Lili", li diu mentre són al llit, separades per un vel que fa de cortina entre les dues dones. I mentre dibuixa amb tota l'energia del món, Vikander expressa amb el seu gest que Gerda està partida en dos, l'artista inspirada i l'esposa desfeta de dolor.

En segon lloc, l'espectadora -aquesta espectadora que escriu, vull dir- es passa bona part del metratge, com a mínim des de l'escena en què ell surt del pis després de la trobada amb Lili, esperant que Gerda faci l'amor amb el vell amic del seu marit, Hans, el marxant a qui Lili va besar per primer cop quan eren dues criatures a la cuina de casa. Una -jo- desitja que Gerda segueixi el consell que li dóna Lili quan li diu que ella ha de fer la seva vida i que totes dues haurien de començar una vida nova.

Gerda és una amiga meravellosa, no s'allunya mai de Lili, li fa costat en totes les seves decisions, s'enfronta al món per ella, en un context en què mai ningú no s'havia exposat a les operacions a les quals Lili Elbe es va exposar amb una eufòria, una esperança, inspiradores. Quan, en sortir del cinema, una es posa a fer recerca sobre totes dues -cosa que, per cert, és inevitable-, descobreix que Gerda Wegener que, segons s'explica abans dels crèdits finals de la pel·lícula, es va passar la resta de la seva vida, posterior a la mort de Lili, pintant la seva única musa, va morir 8 anys després que ella, només 8 anys després i potser és això el que em falta, Gerda, malgrat el seu amor incondicional per Einar i per Lili, no era un àngel, era una dona, i la veiem poc aquesta dona a la pel·lícula, a penes quan truca a Hans des de Dinamarca i quan l'abraça al vestíbul de l'hotel, la nit abans de la mort de Lili o quan plora davant de Lili en trobar-la de manera inesperada a l'estudi del pis que comparteix amb Einar. La trobem a faltar potser perquè sabem qui va ser Gerda, perquè reivindiquem la pintora Gerda Wegener, però també la trobem a faltar perquè Alicia Vikander ens dóna molt més que el que Tom Hopper li reclama.  

  

 

El sexisme a l'escola

(extret de “La transmisión de los modelos sexistas” d'Emilia Moreno a El harén pedagógico)


El sistema sexe-gènere

 “El gènere es defineix com una construcció simbòlica que conté un conjunt d'atributs socioculturals assignats a les persones a partir del seu sexe”. Aquestes característiques es van assumint i incorporant en la pròpia identitat des del moment en què queda definit el sexe biològic i, per tant,moltes vegades fins i tot abans del naixement de l'individu, a través de mecanismes molt subtils. Primer la família i, més tard, els mitjans de comunicació i l'escola, ens donen les eines a través de les quals elaborem les nostres identitats de dones i d'homes. 

Família

En la família, s'adquireixen les pautes de comportament, els models i els valors de gènere en base, sobretot, a la mímesi de la conducta i les relacions entre els adults més pròxims. Així, ja abans d'iniciar una socialització activa, les criatures assumeixen, per norma general, que són les mares o altres dones de la família les responsables dels àmbits privat/domèstic i els homes els responsables d'allò públic -política, negocis, cultura, feines remunerades- . Aquestes diferències tenen entre les seves primeres manifestacions les preferències vocacionals que es demostren en l'adolescència i en l'elecció d'una carrera professional determinada. Així, encara en ple segle XXI, es continua parlant de professions feminitzades i masculimitzades, malgrat els canvis que s'han produït en els darrers anys, que constaten cert apropament de les noies a carreres científiques i tècniques, les professions relacionades amb la cura de persones segueixen associades a les dones. 

En el sí de les famílies encara sovinteja la idea que la feina fora de casa en el cas de les dones és complementària a la dels homes, és a dir que només es du a terme en cas de necessitat i que ha de combinar-se amb el desenvolupament de les tasques domèstiques. Les expectatives dels progenitors sobre les seves filles i fills són, per tant, molt diferents i tenen conseqüències sobre les decisions i actituds que unes i altres adoptaran tant en el terreny laboral com en el personal, en la seva identitat, en definitiva.

  Cal, per tant, trencar amb la visió tradicional que es té dels espais que homes i dones poden arribar a ocupar, que elles desenvolupin la seca capacitat per habitar el món i ells per compartir-lo. Aquí les famílies tenen un paper clau: educant les criatures en la corresponsabilitat, no fent distincions d'habilitats, tendències i deures segons el sexe biològic dels seus fills i filles. I cal insistir en l'aspecte fonamental del nucli familiar, perquè és en la vida privada on comença la construcció de la identitat personal i en l'esfera d'allò públic ens movem d'acord a normes i lleis que poden determinar la nostra conducta visible, però no la nostra consciència ni el nostre sentir. La coeducació passa per convertir aquells valors que, tradicionalment, s'han percebut com a femenins en els valors de tota la societat i no només del cinquanta per cent. Parlem de principis tan necessaris per a la vida de tots els individus com la solidaritat, la sensibiltat, l'empatia o la cura de les altres persones. Es tracta, per tant, del pas del foment de valors que se centren en la individualitat a d'altres que subratllen el caràcter social de l'existència humana i les capacitats que tenim tots els éssers humans per comunicar-nos, cooperar i estimar, valors que no han tingut el reconeixement que mereixen al llarg de la història de la humanitat.

Mitjans de comunicació

El paper de les dones en els mitjans de comunicació, malgrat els aparents canvis que s'han produït en els darrers anys, continua reduint-la a les tasques reproductives, presentant-la com un objecte sexual o associant el seu alliberament a l'assumpció d'un rol masculí. Aquí, a més dels convencionalismes lingüístics, s'han de tenir en compte els iconogràfics, la imatge física de les dones, els seus gestos, la manera presenta el cos femení és clau en “l'acció pedagògica visible” que fan els mitjans. S'ha analitzat molt àmpliament, i és un exercici molt recomanable a escoles i instituts, la imatge de les dones en la publicitat, el mini documental d'Isabel Coixet “La mujer, cosa de hombres” recull d'una manera alhora punyent i amena la relació entre el relat publicitari i la concepció social de la dona que condueix, indefectiblement, a la violència masclista, però les sèries de televisió i els programes, fins i tot els de caràcter informatiu, incorporen una imatge molt reductora de les dones. Si bé ha augmentat la presència i la participació de les dones en programes que generen opinió , això no sempre ha vingut acompanyat d'una transformació en la imatge de la dona, com algú capaç d'informar, investigar, debatre, etc. La majria de les tertúlies polítiques televisives, per exemple, continuen comptant amb un nombre major d'homes que de dones, que solen aparèixer en converses d'actualitat social, és a dir, encara molt lligades a la premsa rosa i als successos, cosa que enforteix el tòpic de la dona tafanera , criticaire i manefles.

 L'escola

El gran problema a l'hora de plantejar la igualtat entre noies i nois a l'escola ha consitit a interpretar la igualtat com l'hegemonia del model masculí, és a dir, entendre que la millor manera de generar igualtat és fent desaparèixer de les aules aquells aspectes que socialment es perceben com a femenins. La coeducació passa per la valoració social del que les investigadores en aquest camp han denominat com la “cultura de les dones”. D'altra banda, l'escola ha de prendre consciència del paper que juga en la construcció de la identitat sexual de l'alumnat.

 Socialització i estereotips de gènere

La construcció de la imatge de l'home i de la dona, tant en l'àmbit públic com en el personal i familiar, s'assenta sobre tres bases: el paradigma polític, el legal i, encara que pugui semblar anacrònic, el religiós. Així, els atributs d'una i altre varien segons el context cultural en què estigui inserida una persona. Malgrat aquestes diferències, en totes les societats “es potencien una sèrie de valors com a indicadors del grau de roconeixement que aquesta societat atribueix a les capacitats humanes”, la manera com es representen aquests valors n'és una prova, i els atributs més valorats en les societats d'arrreu en l'actualitat són els associats a la masculinitat. Són aquests valors els “rols assignats socialment a cada sexe, donant lloc als estereotips”. Un estereotip és una generalització, la reducció a l'absurd d'una persona a partir de les característiques que socialment s'espera que desenvolupi. Un estereotip no té cap valor científic i és un obstacle ètic per a les relacions interpersonals. El problema és que estan tan integrats en la nostra societat que basar-se en ells a l'hora de pensar els gèneres i les relacions entre homes i dones esdevé una drecera molt seductora. Però, com diem, el fet que es basin en “ idees preconcebudes, prejudiciso preconceptes” propis d'una societat fa que siguin tan fàcils d'assumir com perillosos. Els estereotips ofereixen “models socialment disponibles” a través dels quals cada individu elabora la seva identitat personal, aquest procés es du a terme, per tant, en base a les expectatives de comportament cada societat té respecte de dones i homes, per tal que cada individu arribi a identificar-se com a membre d'un o l'altre gènere. Però, a l'hora que marquen la seva construcció personal, aquests models també determinen els tipus de relacions que desenvolupem unes amb altres.

 Tot plegat constitueix el que s'ha anomenat el “complex de supremacia masculina(...) una organització social en la qual els llocs clau de poder són ocupats exclusivament o, en el millor dels casos, majoritàriament per homes”. El conjunt d'atributs i expectatives que determinen la construcció personal de cada individu d'acord amb el seu sexe l'impedeixen desenvolupar altres aspectes per no considerar-se propis del seu gènere. Gemma Lienas planteja aquesta qüestió en el relat infantil La meitat d'en Jan, on reflexiona sobre la importància de no desprendre's d'allò que se sent com a propi malgrat les sancions socials que això pugui comportar. Des de la infantesa, tant nois com noies, pateixen una amputació d'alguns aspectes emocionals i psicològics que seran substituïts per allò que s'espera d'ells per ser noies i d'elles per ser noies. Emilia Moreno detalla aquests aspectes que la criatura perd en la contrucció de la seva identitat de gènere: “Ells (els nois) sofreixen la inhibició de la seva sensibilitat i la seva humanitat i se'ls encamina cap a la reudesa, l'agressivitat i la insensibilitat(...). Els models que potencien la família , els mitjans de comunicació i que es reprodueixen a l'escola afavoreixen els estereotips que presenten a les nenes com a submisses, dependents, generoses, fràgils, etc. i els nens com a independents, poderoso i forts”. Una nena inquieta, barroera i eixalabrada és percebuda d'una manera molt més negativa que un nen amb aquestes mateixes característiques. Encara més, a l'hora d'explicar els mals resultats acadèmics, en el cas dels nois se sol parlar d'una falta d'atenció i d'interès, mentre que en les noies es parla directament d'un problema d'habilitats, ja que no se sol esperar d'una nena que actuï marcada per la falta d'atenció o la desmotivació.

La cultura de les dones aporta reflexions tan interessants com la que gira al voltant del concepte d'autoritat, per autores com Victòria Sau o Luisa Muraro, que se centra en les relacions entre els individus i no en l'autoritarisme i el poder, cosa que , per una banda, suposa un reconeixement per a les nenes i un procés de transformació per als nens.

 El sexisme a l'escola

Està molt estesa la idea que concep l'escola com un lloc sense gènere, un lloc neutral on tot el que es fa i les maneres com es fa estan determinades per l'objectivitat.Els continguts acadèmics, per exemple, reglats des per les institucions de cada territori, sembla que, per aquest motiu, hagin de respondre a la màxima objectivitat. Però no és i mai no ha sigut així, en aquest sentit Amparo Tomé i Xavier Bonal han elaborat un formulari que permet avaluar els llibres de text i altres materials que es puguin utilitzar a l'aula a fi d'observar l'absència o poca presència en aquests recursos d'allò que les dones han aportat al llarg de la història i la imatge distorsionada i poc activa que se n'ofereix. Però els materials didàctics només representen una part del sexisme que es dóna a l'escola. L'educació “ens forma en una determinada direcció i ens acostuma a considerar unes qualitats i unes capacitats com a socialment vàlides i interessants”, aquestes qualitats i capacitats són les que tradicionalment s'han associat als homes. L'alumnat continua essent educat en rols de gènere “arribant-se en alguns casos a un estat de subordinació que condueix habitualment a una falta de respecte cap a la dona i a la seva marginació en la cultura”. El sexisme es troba, per tant, en el currículum explícit, en allò que s'explica, però també en el que se sol anomenar el currículum ocult, que té a veure amb el tracte que reben les alumnes, les expectatives que el professorat té sobre elles i les seves decisions professionals. Així, segurament sense ser-ne conscient, tant des de l'escola com des de casa, es condueix a les noies cap a carreres professionals relacionades amb àrees assistencials, que no estan ni tan reconegudes ni tan valorades com les tècniques, majoritàriament desenvolupades per nois. Això determina la preferència d'unes i d'altres cap a determinades matèries: “les noies presenten una major valoració dels estudis i professions de dret, salut, ciències humanes i literàries. Els nois, per la seva banda, mostren preferència per la física i la química”.

 Tant el que es percep a casa com la visió del coneixement que nois i noies van elaborant al llarg de la seva vida acadèmica els porten a percebre de maneres molt diferents la seva formació. Per a la majoria dels nois, estudiar és “un mer tràmit per a la vida laboral. D'aquí que optin per branques amb més sortides professionals i que en la formació professional i en les carreres tècniques siguin majoria els nois. Ells tenen més clar que el seu futur és la feina fora de casa”, per altra banda “existeixen àrees on la major presència femenina, i uns continguts més propers al que ha estat l'experiència de les dones, facilita que elles, i no ells, es manifestin com a subjectes de coneixement”. En el fons de les tries professionals, però, també s'hi troben els valors que unes i altres han estat educats per raó de gènere. Així, les dones poden preferir feines menys competitives i d'asssistència a les persones perquè els valors que se'ls han donat les condueixen per aquest camí, mentre els seus companys i germans aprenen de seguida que la vida és una competició i han de ser els més forts, valents i agressius. Això, sumat a la reproducció de rols manifestament tradicionals a casa, “afavoreix la cessió de càrrecs i posicions de prestigi que, per altra banda, són generalment ofertes als homes”. Cosa que du a moltes dones a escollir projectes de vida “masculins” per poder desenvolupar la seva vida professional.

Com podem observar, per tant, en uns casos i en uns altres, no es tracta d'eleccions triades des de la llibertat. Dades d'aquest mateix 2015 reflecteixen que un dels motius pels quals els nois es preinscriuen menys a carreres assistencials, com ara l'Educació infantil, és que, a més de la pressió dels rols de gènere, el fet que el sou dels educadors infantils sigui el més baix de tota la comunitat docent també els desmotiva, ja que, com hem esmentat, tendeixen a relacionar formació, professionalització i una retribució econòmica que faciliti el manteniment de tot un nucli familiar. D'altra banda, la poca presència de noies en carreres tècniques s'explica, en primer lloc, per la manca de referents de científiques i enginyeres en els continguts curriculars, però també per la desmotivació, basada en la dificultat i durada d'aquests estudis, que ve alimentada tant per part de la família com de l'escola. De fet, el canvi de nom dels estudis d'informàtica sde “Llicenciatura en informàtica” a “Enginyeria informàtica” va dur als anys 90 a una reducció del nombre de dones que els cursen. Finalment, aquelles professions històricament dutes a terme per dones compten amb jornades, contractes i salaris poc atractius, cosa que també hauria de canviar si es vol acabar amb el sexisme en l'orientació professional i vocacional.

 El currículum

El llenguatge: Quan parlem de llenguatge sexista no ens referim només a aquells aspectes que acostumen a posar-se de manifest en els Manuals de llenguatge no sexista , dels quals, actualment, disposen la majoria de les empreses tant públiques com privades. Més enllà de les estructures gramaticals i de l'ús del genèric masculí com a universal -el femení només s'utilitza per referir-se a les noies i només molt excepcionalment al grup en general- hi ha altres aspectes lligats a la comunicació a l'aula que fomenten la discriminació de les noies. La veu és un d'aquests aspectes. Emilia Moreno explica que “es valoren més aquelles afirmacions fetes amb un timbre greu i les expressions o les formes de comunicar associades als homes. L'estil més intimista i personal de les noies i de les dones, s'arriba a considerar xafardeig”.De fet , professors i professores expressen aquesta tendència a través dels feedbacks que fan a l'alumnat. No es tracta de verbalitzar o no un menyspreu, fer un gest d'indiferència o no posar atenció a l'intent d'una alumna de comunicar-se són suficients perquè aquesta percebi la seva manera de fer com alguna cosa que ha de canviar, generant-li així importants complexes: “Les nenes són particularment sensibles als missatges mixtos, en què l'aprovació verbal està acompanyada de desaprovació subliminal”.

 Alguns estudis han demostrat que, en general, la comunitat docent acostuma a oferir més atenció i més temps als nois que a les noies. És probable que això vagi lligat a les expectatives que tenen d'uns i de les altres, ja que se sol esperar un comportament més ajustat a les normes de les noies que dels nois. Així, també se'ls elogia més a ells, probablement per motivar-los a seguir en una determinada línia de comportament, i també se'ls ofereix més suport instruccional. Tot plegat, genera en les noies un sentiment de marginació que, molt sovint, pot no ser percebut pel professorat.

I anima als nois a fer-se notar en totes les situacions i a participar més en les dinàmiques de l'aula, mentre les acostuma a elles a ser més discretes, introvertides i insegures. Això porta a unes i altres a desenvolupar estratègies ccomunicatives molt diferents. En el currículum explícit, com ja hem esmentat, les dones i les seves aportacions al coneixement, la ciència i el progrés s'invisibilitzen i matèries com la història i les seves etapes es plantegen d'acord amb les experiències masculines. Així, historiadores com Bonnie S. Anderson i Judith P. Zinsser , autores de l'obra Història de les dones. Una història pròpia expliquen que l'Edat Mitjana, coneguda com una etapa fosca per a la humanitat, va ser una època prolífica per a les dones, agents actives del coneixement, en canvi, l'etapa que la seguei, el Renaixement, amb l'aparició de les universitats, institucions on els estava vetat el pas, va significar un temps de retrocés per a la seva formació i la seva valoració social. Conclouen així que, la història que s'ha explicat i que es continua explicant en els llibres de text no és, com es vol fer creure, la història de la humanitat, sinó la història dels homes, sobretot perquè posa esment en aqueslls esdeveniments que tenen lloc en l'esfera pública quan la privada -habitada per les dones- és fonamental per a l'existència i la subsistència de la humanitat. L'esfera privada s'ha silenciat i ignorat, no en sabem res del que feien les nostres avantpassades. Aquest desconeixement es va intensificant a mesura que transcorren els cicles educatius: quant més tècnics i més científics es fan els textos, menys presència de dones hi trobem i quan apareixen, ho fan com “un afegit inconnex i puntual al text bàsic”.

 Excepte en aquells que ofereixen dades demogràfiques, en la majoria de textos només s'anomena als homes, sobretot quan es parla de professions, apareixent en femení tan sols aquelles feines tradicionalment portades a terme per dones Però aquesta no és l'única forma d'invisibilització de la cultura de les dones: “totes aquelles manifestacions o qualitats considerades com a pròpies de les dones com són la curiositat per les altres persones o el desig de cridar l'atenció” s'anul·len i es ridiculitzen en els contextos educatius, de manera que es menystenen “aquells comportaments que es basen en la relació personal, motiu pel qual les nenes encara que estiguin presents no tenen ni se'ls atorga significat”.

Ja hem fet menció amb anterioritat del problema que suposen els estereotips en la construcció de la identitat personal. Aquests models ofereixen una imatge distorsionada de dones i homes i arriben a través de conductes com el cinema o els mitjans de comunicació: “Els mitjans de comunicació, principalment la televisió, els retornen, generalment, (a les noies) imatges empobrides, reduccionistes i estereotipades que dificulten el desenvolupament d'altres dimensions de la personalitat i la percepció d'una posició final diferent” (Rubio, E: Género / sexo y currículo;1991). Les històries adreçades a elles giren sempre al voltant de la recerca de l'amor d'un home i acaben amb un compromís entès com la màxima felicitat a la qual aspiren, al llarg del relat queda constat que, tota la resta, la vida professional, el desig d'experiències en llocs estranys o les relacions d'amista, són només qüestions secundàries, complementàries a la felicitat que només pot proporcionar l'home amb el qual es compromet.

Els models de les professores i professors

Mestres, professores, professors, monitores,... Com els progenitors i les altres persones adultes de l'entorn dels nois i noies, la comunitat docent esdevé un model per a l'alumnat, un referent per a la construcció de la seva identitat personal. De manera que el seu paper no acaba en el tracte diferencial que donen a nois i noies, “amb els rols que reprodueixen i amb les assignatures que imparteixen també contribueixen a la transmissió de l'androcentrisme i del biaix sexista”. En aquest sentit, l'aspecte físic és clau, tant pel que transmetem com pel valor que li donem a l'hora de relacionar-nos amb l'alumnat. En un estudi elaborat per Moreno i dues professores més, es va posar de manifest que les alumnes havien percebut un tracte diferent entre elles i els nois i elles i altres noies amb un aspecte físic menys destacat i que les feia sentir ridícules. Moreno reprodueix les paraules d'una alumna: “Em vaig oferir delegada, ja que em creia capaç de fer-ho. Un noi també es va oferir. El professor va esvollir el noi perquè deia que en una junta o en una reunió, donava la impressió de tenir més valentia i se sentia millor, més segur si es presentava un noi” I continua: “En aquest sentit, (les noies) assenyalen que malgrat que el tracte als nois era sempre preferent, de vegades elles rebien un tracte destacat, que estava justificat en el seu aspecte físic i que suposava en sí mateix una ridiculització de les activitats i característiques que se suposaven pròpies del seu sexe”. Per això cal ser especialment sensible en el tracte que oferim a l'alumnat i dels casos de discriminació que es puguin produir, ja sigui a través de les bromes que es fan, de les activitats o dels materials didàctics, i prendre consciència de la nostra imatge i de les relacions que desenvolupem entre nosaltres com a refència per a les persones que estem formant.

  Però per aconseguir-ho, cal que nosaltres mateixes, les persones que constituim la comunitat docent “estiguem convençudes d'aquests valors”, perquè si no és així, la discriminació continuarà sorgint en altres formes i es perpetuarà en les nostres relacions amb l'alumnat.

L'escola com a espai de trobada i reconeixement de la diferència sexual 

Amb tot, ens adonem que tant les actituds com els continguts que s'imparteixen en els diferents cicles de l'educació obligatòria i el batxillerat tenen un paper fonamental en l'elaboració de la identutat sexual de cada individu i això, com apunta Moreno, exigeix un qüestionament i una revisió dels contnguts curriculars que es transmeten i avaluen, però també ens obliga a reflexionar sobre la relació entre aquests coneixements i les estructures de poder de la nostra societat, ja que, i aquest és un aspecte tan fonamental com conegut, existeix un lligam molt evident entre el funcionament d'una societat i els coneixements que els individus que la formen han d'adquirir per tal de garantir aquest funcionament. El que aporta el model d'escola coeducativa a l'escola mixta és la voluntat de prendre una distància crítica respecte els models funcionals de la nostra societat, problematitzar el món en què vivim i que és el context on es generen les desigualtats és bàsic per assolir una igualtat real entre dones i homes. Per tot això és fonamental “resituar a la dona en la societat, redescobrir la seva història, recuperar la veu perduda(...). Estudiar i comprendre els errors històrics és una bona vacuna per tal d'impedir que fenòmens de marginació com aquests se segueixin produint”(Torres, J: El currículum oculto; 1991) La clau, en el cas del personal docent, està en partir d'una mateixa, d'un mateix: “Les professores i els professors si volen desenvolupar una educació personalitzada, de subjectes reals han de partir de sí, de la seva diferència sexual, de la pròpia i de la de les seves i els seus alumnes”(Mañeru, Ana, Partir de la diferencia sexual en la educación).

Les nenes tenen dret a ser nenes

La pedagogia de la diferència, desenvolupada fonamentalment per mestres, professores i pedagogues italianes com Ana Maria Piussi té en compte les necessitats i els interessos de les nenes i tot allò que fa de la seva una experiència diferent, per això se centra en el que s'anomena l'educació en relació, que supera els estereotips i se situa al costat de l'alumna o l'alumne per convertir la seva experiència en font de coneixement i fer-li veure que com a persona és digna de confiança i capàç de dur a terme tasques importants i significatives. Amb tot, “suposa crear espais on les nenes estableixin les seves relacions partint de sí mateixes, sense necessitat d'haver de buscar referents masculins”. 

Les dones en les sèries de televisió

El paper que han desenvolupat les dones en la història de les sèries de televisió canvia si pensem en la televisió mundial, liderada per sèries nord-americanes, o parlem de sèries de factura espanyola o catalana. Mentre les televisions americanes emetien sèries com Murphy Brown o Cagney i Lacey, l'Espanya dels 80, amb dos únics canals televisius d'àmbit estatal, continuava presentant a la dona com l'àngel de la llar, amb molt d'amor per donar i sense una història pròpia.

Així, l'any 1990, Televisió Espanyola estrena “La mujer de tu vida”, una sèrie de capítols independents, tots ells dirigits i escrits per homes i centrats en els efectes que tenien sobre els protagonistes les relacions que establien amb les peculiars dones que coneixien en les diferenrts històries. Títols com “La mujer inesperadda” o “La mujer feliz”, no aportaven una mirada femenina sobre el món , sinó una mirada masculina sobre el món femení.

A Espanya, la història pròpia de les dones no començarà fins al naixement de les televisions privades. Amb elles sorgirà el concepte d'audiència i amb el d'audiència el de competència. L'audiència, el públic, té el poder, ja no ha de consumir l'únic que hi ha: pot triar. Per a la televisió pública estatal això significa que ja no n'hi ha prou amb oferir models per a una societat en transició -aquí el dret al divorci i el dret a l'avortament eren relativament recents-, ara cal adaptar-se a allò que la societat pot trobar atractiu: la televisió esdevé un mercat i, com tot mercat, es mou per la llei de la oferta i la demanada.

L'any 1990, inicia la seva emissió Antena 3 Televisión i el 1991, per primera vegada, Televisió Espanyola emet una sèrie de factura pròpia protagonitzada per dones, on s'abordaran qüestions com les aspiracions laborals, l'amistat femenina o la maternitat d'una dona soltera. Es tracta de Las chicas de hoy en día, protagonitzada per l'actriu catalana Carme Conesa, on dues noies aspirants a actriu comparteixen pis a Madrid mentre tenen les seves primeres experiències com a dones independents. Malgrat això, TVE continuarà apostant per arguments i situacions de l'estil del Destape amb produccions com la polèmica El sexólogo, que serà retirada per demanda de l'audiència.

De fora arriben sèries com Murphy Brown , que esdevindrà revolucionària per presentar una dona professional, independent i que atraurà una audiència formada per dones que, com la protagonista, viuen en la gran ciutat. Amb Murphy Brown s'abandona la casa adosada i se substitueix per l'apartament enmig de l'aldarull de la gran ciutat. Però aquest canvi simbòlic deixarà de ser-ho quan dones menys independents ocupin els apartaments de Manhattan.

En les sèries com Murphy Brown o La noia de la tele, les dones no seran només les protagonistes, sinó també, les guionistes, les directores i les productores. Amb això, la petita pantalla donarà accés al gran públic a la mirada femenina sobre el món, a un nou punt de vista a través del qual també es busca una nova audiència que faci augmentar les xifres d'espectadors de les diferents cadenes. Alhora, actrius que havien estat relegades per la indústria cinematogràfica, ja fos per la seva edat o per un aspecte físic que no coincidia amb els cànons, troben en la televisió un refugi on desenvolupar el seu talent, perquè a la televisió, com a la vida, hi ha dones de moltes edats i aspectes, i és que , a diferència del cinema, a la televisió es dóna un tractament realista de la dona.

Al llarg dels anys 90 les dones aniran conquistant diverses esferes abans només pròpies dels homes. L'any 1994 s'estrena als EUA Buffy Cazavampiros, una sèrie que al llarg de les diferents temporades esdevindrà tot un fenòmen d'audiència arreu del món. La protagonista és una adolescent amb un rol aparentment inofensiu, una guapa animadora que dedica les seves nits a carregar-se a bèsties del més enllà. Per primer cop, la televisió presentarà a una heroïna d'acció. Però Buffy no serà la primera pionera de la tele. Amb Murphy Brown, per primer cop a la història de la televisió, es plantejarà la maternitat d'una dona soltera, cosa que la opinió pública rebrà amb reticències suscitant una polèmica que condemnarà a la sèrie a posar fi a la seva emissió. A finals dels anys 90, el personatge d' Ellen Degeneres a la seva sèrie, Ellen, serà la primera dona en declarar-se lesbiana públicament en una sèrie televisiva, ho farà amb un petó a la seva parella d'aleshores, Anne Heche, en una escena de la qual es farien ressó, fins i tot, els Telenotícies de TV3.

A Espanya, als anys 90 ens trobarem amb les protagonistes de Canguros, a A3TV, un grup de noies amb ganes de tenir noves experiències a la ciutat. A Catalunya, TdeTeatre entraran a la televisió amb Jet Lag, centrada en una colla d'hostesses, la germana d'una d'elles i una peculiar veïna vídua, que ens permetrà conèixer la manera d'entendre la vida d'aquesta companyia de teatre feminista.

A principis del segle XXI es produïrà una aparent revolució enn la imatge de les dones en la televisió amb Sex and the City, aquí Sexo en Nueva York, protagonitzada per quatre dones aparentment alliberades sexualment però que acaben representant estereotips tradicionals.

L'any 2005 s'inicia l'era Shonda Rhimes, amb la sèrie Anatomía de Grey, sobre les aventures i desventures d'una metgessa en pràctiques i les seves amigues i amics. A ella la seguiran la no tan exitosa Private Practice, protagonitzada per una de les protagonistes de l'anterior, Scandal o Cómo defender a un asesino. La majoria de trames giren al voltant dels idil·lis entre els professionals que protagonitzen les sèries.

Mujeres desesperadas jugarà amb els estereotips de les dones casades que habiten el glamurós carrer Wisteria Lane. Televisó espanyola intentarà fer la seva pròpia adaptació de totes aquetes sèries amb Con dos tacones amb molt poc èxit d'audiència i oferint una mirada molt estereotipada i sexista de les dones protagonistes.

Però no serà fins ben entrat el segle XXI que arribaran a les televisions les antiheroïnes, un grup de personatges femenins que ni són ni poden ser la mare, esposa i treballadora ideal. Als EUA trobem l'exemple de Nursey Jackie, a Espanya, trobem Aída, sèrie sorgida d'una altra comèdia , 7 vidas, amb una mare soltera alcohòlica, sense èxit amb els homes i amb una deplorable situació econòmica i familiar per protagonista. Al final de la sèrie, Aida haurà passat per la presó convertida en tota una mare coratge i acabarà com una fugitiva de la justícia a Cuba.

Les antiheroïnes, les dones amb problemes inacabables, defectes i gens cool són les protagonistes de les sèries que m'agrada recomenar. I començo per dues sitcoms amb un metratge de només 20 minuts i que ens permeten riure'ns de coses que no fan cap gràcia i que, tradicionalment, s'han tractat des del drama. Parlo de dues sèries actualment emeses per A3 Neox i el canal TNT: Dos chicas sin blanca i Mom, se centren en els intents de sortir de la misèria de dues amigues que treballen de cambreres però lluiten per fer-se un nom propi en el mon de la hostaleria i una mare i una filla exalcohòliques i exdrogoadictes que no tenen més remei que aliar-se, després d'anys de mala relació, per tirar endavant les seves vides. Les relacions entre dones són en tots dos casos el centre de la trama, relacions profundament complexes, gens fàcils, on les dones trenquen amb mites relacionats amb la cura dels altres, l'amor romàntic i el sexe més enllà de l'amor. Dones reals i encara més imperfectes que les seves imperfectes espectadores, que ens permeten un moment de catarsi amb riures sobre temes que costen molt d'afrontar.

.