Balanç feminista de l’any 2013, per una Malapècora

Apunt històric: una de les èpoques daurades de la història de la filosofia grega és la que coneixem com l’ Hel·lenisme(280 aC- 30aC), en què proliferen multitud  d’escoles filosòfiques adreçades a la recerca d’una existència feliç malgrat les circumstàncies polítiques i socials en què es troba submergida la pàtria del pensament. Nosaltres les feministes no busquem un consol mínim a l’exasperant situació per la qual ens està fent passar l’ordre totalitari del Partit Popular, el nostre objectiu és transformador i durant l’any que acaba hem volgut mostrar les nostres propostes, hem radiografiat una societat patriarcal que sembla haver perdut el sentit de l’autocrítica i que viu, ara mateix, un moviment de retrocés que es fa patent en totes les esferes de la vida quotidiana, social i cultural

Ara bé, si he pres com a punt de partida l'Hel·lenisme filosòfic és perquè mostra com en les pitjors circumstàncies el pensament no es degenera, sinó que sorgeix amb més força. .  

M’agradaria començar parlant d’un esdeveniment que es va produir  encara  l’any 2012, concretament el 25 de novembre, dia en què se’ns va intentar impedir, sense èxit, el nostre dret a manifestar-nos contra la violència masclista amb l’argument que la data coincidia amb la d’unes eleccions que havien de servir per augmentar l’ego del president de les llargues tisores, però que finalment el van fer caure del núvol narcisista  que l’encoixinava. Aquell 25 de novembre vam sortir al carrer i vam veure que érem moltes i que teníem moltes ganes de cridar, de queixar-nos.

 El feminisme sempre torna, torna en nom de la utopia, de la llibertat i de l’amor; torna perquè els seus enemics i les seves enemigues no se’n van.  Vigileu, per tant , amb els posts, perquè no pot haver un  post  d’ allò que encara és ben viu. El feminisme neix com un moviment que vol reivindicar que les dones som subjectes, no objectes i sembla que aquesta reivindicació –gràcies Ministre Gallardón- l’hem de tornar a fer. El feminisme es desenvolupa i en aquest camí acull i descarta. No ens agrada aquest sistema, aquest sistema que du immanent la marca del menyspreu, les relacions de submissió i la destrucció de les persones i de la terra. Allò que, enganyats, alguns han anomenat progrés és el camí dret cap a l’aniquilació de la humanitat. Totes aquelles paraules que els agraden tant a aquells que s’han deixat seduir per les regles del joc ens condemnen com a persones.

  El feminisme proposa, redefineix, debat, busca i troba. Ens vam trobar, un dia 2 de març a la llibreria Pròleg de Barcelona, va ser una trobada preciosa, va ser una trobada de veus, conversaven les militants dels anys 70 i les més joves de  nosaltres. Parlàvem amb les dones de la Sal, les escoltàvem, miràvem imatges de fa 35 anys i ens vèiem a nosaltres mateixes en aquells carrers. Hi són! Estan amb nosaltres, no han desaparegut, ens han donat espai, espai perquè fem nostra la lluita, hi són, ens fan costat, ens ensenyen, però des de l’acció.

 Un dia de primavera ens vam trobar unes quantes dones aclaparades per la llei Wert, la llei que pretén retornar la cultura als rics, expropiar a la classe obrera el coneixement, la filosofia, l’art, el treball com a instrument per a la realització personal. Ens ho volen treure tot. A les dones a finals d’any ens han expropiat els nostres cossos.

A això ens condemna el sistema capitalista, a l’alienació, aquesta petita constatació ja es trobava en els escrits més antics, però costa recordar-la quan triomfa el discurs que diu que ja no hi ha classes socials o que la classe obrera ha desaparegut i que el món es divideix entre classes altes, mitjanes i, diguem, “vagas y maleantes”, que devem ser nosaltres.

Quin plaer hauríem de trobar nosaltres, que ens hem passat tant de temps lluitant contra l’opressió, en un món que es funda en la dialèctica opressor- oprimit? Jo, que sempre he estat una ingènua de manual, mai no he entès que hi hagi qui es defineix com a feminista i posi totes les seves forces al servei de la defensa i el creixement d’un sistema injust. El feminisme té per a mi un lligam amb la llibertat i la responsabilitat que el converteix en enemic d’arrel de tota proposta que s’allunyi d’aquests valors.

I us he parlat de l’amor, amor és una paraula que m’agrada, té un sentit molt complex i tot sovint la fem servir malament. L’amor ens planteja un repte, la mesura de nosaltres mateixes en relació amb allò que anomenem humanitat. L’amor s’ha utilitzat com una marca de feblesa, per part d’aquells que el temen tant com temen  tot allò que no els confirma en la seva arrogància. Li hem de canviar el sentit i, amb un sentit nou, convertir-lo en eix d’acció. 16 de novembre, Primera Trobada Feminista dels Països Catalans. La primera cosa que em va cridar l’atenció va ser que, quan vam arribar, el panorama que hi vaig trobar no s’assemblava gens al que m’havia trobat en les dues trobades anteriors. Aquest cop hi havia moltes dones joves, sobretot universitàries, que formaven part de col·lectius feministes majoritàriament de l’esquerra independentista. N’hi havia que venien de ses Illes, algunes de València, estàvem nosaltres, les  Malespècores, una setmana abans de la nostra presentació oficial. Discutíem amb desconegudes, coincidíem amb elles, hi compartíem paraigües abans de saber-ne els noms. Per a mi això es troba en la base del feminisme. Compartir, confiar, treballar juntes. La solidaritat no en un sentit ètic, sinó en un sentit poètic, perquè hi ha tot un seguit de qüestions, de factors clau, un sentir, que supera allò ètic. La lluita feminista és una lluita personal i totes les relacions que es funden al seu voltant són personals. Una imatge: a la tarda continuava plovent, ho havia fet durant tot el dia i aquest hauria concorregut en incoherència si la pluja no hagués seguit. Vam arribar totes xopes al local de la CGT de Tarragona i ens vam dividir de pressa per començar a treballar el més aviat possible en els eixos de debat que havien establert les organitzadores. Recordo que les del grup de debat socioeconòmic   vam fer tres  rotllanes. De seguida em vaig adonar que la majoria de les meves companyes estaven descalces i escalfant-se com podien amb els seus abrics. Els mitjons penjaven de cadires i totes teníem els peus ben bruts. Ningú no va callar, cap de nosaltres perquè sempre hi ha alguna cosa a dir i mai podem reduir el nostre sentir i el nostre pensar al discurs d’ algú altre. S’ha de parlar, no n’hi ha prou amb assentir o dissentir amb un gest lleuger del cap. Totes parlàvem, N’hi havia que ho feien molt bé, noies a les quals espero veure novament aquest 2014. Algunes buscaven les paraules mentre les arrencaven dels seus pensaments i de les seves experiències. Totes deien coses que necessitàvem escoltar. I va ser allà, aquella tarda, que vaig descobrir en la veu d’aquelles noies que allò de l’amor, allò que us deia abans, no era només meu. Elles parlaven de la importància de posar-lo en el centre de    totes les relacions. Passa poc, que una troba la informe massa de les seves idees reflectides en unes paraules que no li pertanyen. Passa poc i és agradable, perquè és com resseguir amb un rastell el terra per traçar-hi els camins de la utopia i adonar-te que, al teu costat, una altra ressegueix el mateix camí. Una altra més jove i que hi ha arribat abans que tu i això m’esperança, perquè som moltes, ara som més.

Divendres 22 de novembre a l’Espai Marfà de Girona hi presentem Malapècora, el nostre nou projecte sorgit de la ràbia, de la memòria i, com sempre, de la utopia. Totes ens coneixem. Però el que passarà avui no té, en el meu sentir més personal, res a veure amb altres accions i actes anteriors. Això que acaba de néixer, el nostre col·lectiu té gust de nou però recull els coneixements de molts anys. Em costa recordar altres moments en la meva vida en què m’hagi sentit més feliç i més completa que aquella tarda, la tarda que va néixer oficialment Malapècora, el dia que les males pècores ens vam presentar i vam fer el nostre primer – i per ara únic, però per poc temps- taller. Va ser preciós perquè hi érem totes, ens enteníem i organitzàvem sense parlar.   Som un col·lectiu i n’hi ha –ho havíem vist una setmana abans – molts més, som noves i som les mateixes, som feministes i som antipatriarcals, volem ser molestes, volem problematitzar, volem trencar amb els mites i amb els déus. El que nosaltres reivindiquem  es troba fora dels esquemes espremuts per l’ordre patriarcal. Nosaltres reivindiquem el desordre en el seu sentit més profund, la llibertat i només la consciència que ara mateix no som lliures ens permetrà  encaminar-nos-hi. 

Protegir contra la llibertat: El llenguatge al servei del feixisme

La realitat és llenguatge, no hi ha res més. El que no troba el seu lloc en l’interior putrefacte d’un concepte no existeix. Cada concepte dóna un color especial a l’objecte o a la situació  als quals es refereix i, a partir d’aquest moment, el pensament se’n distancia per donar pas a la immediatesa de la mirada quotidiana. Les `paraules travessen les coses i es claven, així, en la realitat, cobreixen les  excepcions, arraconen a l’ombra de l’ontologia les tares, les anormalitats, els accidents, que en diria Aristòtil.

A  partir d’aquí, les paraules queden a les mans dels qui per témer la diferència, temen el pensament que la podria fer visible, el pensament que pensa, que va més enllà d’allò alienat per trobar la causa d’aquesta alienació i pensar la utopia.

El pensament recupera les paraules per alliberar tot allò que ha quedat subordinat a elles. Aleshores les paraules prenen formes noves, tornen velles paraules i n’arriben de noves. És com un carnaval, una festa de paraules que sonen més bé que unes altres, paraules que es criden, s’escriuen, es canten i així, aviat, tothom les coneix, tothom les fa seves i, finalment, sorgides o retornades  a  les mans dels qui les alliberen  cauen a les  d’aquells que les necessiten per reordenar-les. Un dia, la paraula revolució es va convertir en el mot clau de la publicitat d’un banc i, al següent, la paraula drets es va convertir   en el nom d’una llei per prohibir a les dones la gestió sobre el seu cos. N’hi ha prou amb canviar el mot que acompanya un altre per donar-li un sentit totalment diferent. El llenguatge fa que una dona, subjecte de pensament i acció, deixi de ser-ho per convertir-se en una embarassada, aleshores ja no és una dona, és qui carrega en el seu ventre els ous, qui porta en les seves entranyes la mà d’obra futura; una embarassada no és una dona,  se li designa un nom només  en  relació amb el que porta dins; no és vida, és portadora d’una vida futura que encara no s’intueix. La dona desapareix i el que en resta queda legalment sotmès al concebut, al fetus, a allò que encara no és. La vida amb majúscules no és la d’ ella, sinó una que està per esdevenir. La dona és l’objecte que porta en el seu interior el que ha d’arribar a ser, imperativament, mà d’obra, malalt, consumidor. 

Vocació. Rèquiem per una paraula

Als anys 80 es fa possible l’accés dels fills de famílies obreres a la universitat que donarà lloc a l’anomenada massificació de la institució. Durant prop de trenta anys els fills del proletariat  han tingut la oportunitat de construir les seves vides professionals al voltant dels seus gustos personals, els seus interessos i els seus anhels. Semblava que també per aquest sector de la joventut es feia possible accedir aquella part de la piràmide de necessitats que Maslow observava com a només realitzable per a un grup molt reduït de la societat: l’autorealització.  Amb la crisi, aquests vint anys de lliure professionalització semblen haver- se convertit en un miratge i el món laboral recupera per a les classes obreres aquell caràcter prosaic que sempre havia tingut, és el particular retorn de la joventut proletària a l’Antic Règim.

La situació econòmica actual i la legislació laboral  que l’  encoixina han dut a la precarietat del mercat laboral que torna a reduir el concepte de treball al seu valor salarial i a la seguretat que, en temps de misèria, aquest salari pugui reportar.

Així es transformen les expectatives laborals d’una societat que observa com, paradoxalment, els valors es mantenen impassibles davant l’inestable panorama que els abraça. Independència econòmica, autonomia o èxit continuen presents en l’imaginari social com si la seva realització no s’hagués convertit en tota una quimera i, d’aquesta manera, en nom seu  tots els camins són bons si ens poden allunyar del tema del nostre temps: la misèria.

Retrocedim i els carrers s’omplen del silenci dels maleïts assalariats que no esperen trobar en la fàbrica el seu lloc de realització personal i que desfan els seus somnis en les hores de lleure planificat i en l’esperança que, potser, els seus fills treballaran per vocació.

No a les relacions tòxiques. L’amor amb menys de 500 paraules

Patir i cedir, cedir i patir, plorar i implorar, aquestes són les normes de l’amant ideal establertes a través dels productes de la indústria cultural, edificades per la cultura popular. Necessitar, estimar fins a oblidar-se d’una, d’un mateix; emmalaltir, en definitiva, en nom de l’amor. Les millors històries d’amor prenen com a base aquella tendència que tan ben reflectida queda en l’expressió popular castellana “ni contigo ni sin tí”, per la qual l’amor a l’altre es mesura per la capacitat recíproca de fer-nos mal. Ho vam entendre malament, això de l’amor. L’amor és una tendència natural que aproxima, no allunya, i si ens allunyem, potser és que no ens estimem tant com crèiem. I amb allunyar-se, em refereixo als dos sentits. Ningú que de debò estimi i se senti estimat hauria de denigrar- se a sí mateix, ni de danyar l’altre, l’amor és, en el seu sentit saludable, per a mi l’únic sentit que té, un acte de simbiosi entre dues llibertats que es basa en la voluntat de descobrir, simpatitzar i tenir cura, de manera que, en aquelles relacions  on  les dues persones no es troben en una situació d’igualtat, on es dóna algun tipus de submissió, no hi ha lloc per a l’amor.

La tendència a creure que el sofriment es troba a la base de l’amor veritable o que de l’odi a l’amor només hi ha un pas, degeneren en dinàmiques agressives i malaltisses i ens porten a entregar-nos a la construcció de relats on ens posem al servei d’una història de destrucció i ressentiments. Aquest imaginari ens situa en fantasies que, quan es converteixen en el detonador de les nostres accions, poden no només  perjudicar els qui ens envolten , sinó, sobretot,  a nosaltres mateixes com a persones lliures i responsables de les nostres existències.

Les veus poètiques de la majoria de cançons, de molts poemes, la perspectiva que prenen gran part dels relats amorosos, ens porten a associar la passió sexual amb el dolor espiritual, res més lluny d’això, ningú no és més capaç de ser apassionat com quan és feliç i ningú no pot ser feliç si no ho és, en primer lloc, amb sí mateix.

  La tendència espontània de dues naturaleses a acostar-se no té res a veure amb els màrtirs i les verges, que són coses de l’església, enemiga brutal,  des dels seus inicis, de l’amor. Estimar fins a destruir-nos no ens fa santes ni sants, ens trenca el món, perquè ens impedeix descobrir  i acostar-nos a qui, de debò, ens pot proporcionar felicitat sense perdre-la com a moneda de canvi.

Allà on l’amor no és lliure no hi ha ,en realitat, amor. 

L'era dels bons professionals

“L’ art opta per una praxis alliberada de l’encís del treball”

Theodor W. Adorno

S’ha dit moltes vegades, a  partir de  l’11 de setembre de 2001 la ficció audiovisual va passar per una transformació centrada a expressar (i inculcar) la creixent desconfiança en els altres en  un entorn que es creia protegit, reproduint-la en les relacions   entre una colla d’individus atemorits, desorientats i amb el pes d’una història particular , que  descansa silenciada en el passat,  i que els fa a tots i cada un d’ells  culpables.

Les ficcions es construeixen sobre històries entrecreuades de personatges que alhora temen i son dignes de ser temuts, que passen de la nit al dia de delinqüents a víctimes, perquè sempre hi ha algú pitjor, tot sovint d’origen no humà –cal defensar que la humanitat encara és el més digne, encara que faci temps que se sospiti que és la més indigna de totes les formes de vida-. 

A partir d’aquí, els contextos en què es  mouen aquests personatges poden ser molt variats però no és un dels menys habituals el del  grup de professionals, els més talentosos de la seva espècie, amb una tasca de gran responsabilitat i que s’ho juguen tot en escenes d’alta tensió.

La ficció expressa els estats d’ànim de la cultura en què ha estat produïda però les narracions no sorgeixen, o com a mínim,  no només  amb una intenció mimètica, els relats tenen un paper fonamental en la construcció de la societat a la qual van dirigits. El discurs que descansa en aquestes narracions crea una cultura de la vida i de la construcció personal de l’individu.

El discurs polític que explica la crisi des del poder assenyala la ciutadania com a culpable de la fallida econòmica. Hem consumit massa, hem consumit més del que estava al nostre abast. Ens mereixem el que tenim i els qui estan pagant  la crisi amb més contundència – precàries, aturats, desnonades- són culpables de la misèria en la que s’enfonsen.

“Si estimes el que tens, tens tot el que vols” aquest és l’eslògan d’una coneguda marca de cervesa que cada estiu presenta espots on un grup de joves viuen un seguit d’experiències que avui dia pràcticament cap jove no es pot pagar. La geografia audiovisual és avui la dels llocs inhabitables, la dels espais que no es poden habitar perquè no es troben a l’abast de la mitjana dels espectadors.

L’eslògan té un sentit doble. D’ ell es desprèn la crida al  conformisme intrínsec a una situació de misèria, però també, que no hi ha res que no puguem aconseguir amb esforç i bon ànim. Aquest esperit  és el que funda l’anomenada literatura d’ autoajuda i la formació i les teràpies per a la superació  personal.  

Tot el que passa al nostre voltant és un efecte de la nostra actitud davant la vida i cada èxit i cada fracàs responen a la nostra capacitat per a identificar el que volem, en l’atenció que posem a la nostra brúixola interior.

L’expressió superació personal assenyala l’individu com a únic responsable de la seva felicitat, perquè l’univers es limita a retornar-nos en forma de bons o mals moments allò que nosaltres mateixes li enviem, la nostra energia.  

Els que tenen mereixen tenir, els que no tenen mereixen patir. En això consisteix la cultura dels bons professionals, dels experts, dels impecables afortunats, que són afortunats precisament perquè són impecables.

El context es difumina perquè tot destí està només en mans de l’individu i de les seves qualitats, que es poden reduir a una sola: la capacitat de suportar el que és insuportable, la capacitat de superar cada moment de tensió a través d’un llenguatge que provi de reduir l’agressivitat que continua estant present en els valors morals que funden una societat que només valora els individus per allò que són capaços de produir, per la seva capacitat de treball.

No hi ha cap crisi que dugui  algú amb les qualitats adequades al fracàs, perquè aquest, com l’èxit, només tenen l’origen en aquell que fracassa o aquell que triomfa, i les relacions de domini, esquema de la jerarquia del sistema, queden esborrades per la incipient cultura dels emprenedors que insta a tot ciutadà a convertir-se en empresari, a prendre les regnes d’un sistema els cavalls del qual ni tan sols s’intueixen en l’horitzó.

“Catifa vermella per als emprenedors”, per als valents, per als bons professionals, que només depenen d’ells mateixos en una societat que tracta els suposats dependents com a pàries, mentre els poderosos es mantenen en les altures sobre les espatlles dels mals professionals.

El projecte vital no troba els seus límits en qui se’l planteja, sinó  en el context que el fa irrealitzable.

Darian Leader escriu que els deprimits “es converteixen en “baixes” segons el punt de vista actual, que considera els éssers humans com a “recursos” i en el qual una persona és només una unitat energètica, un paquet d’habilitats i competències que poden ser comprades i venudes en el mercat. Si la vida humana s’ha convertit en això, és sorprenent que tantes persones escullin negar-se a aquest destí, perdent la seva energia i el seu potencial en el mercat en caure en la depressió i la misèria?”

Un malalt no és productiu i les recents reformes econòmiques i legals estableixen que només una part de la societat és digna de ser curada i que aquest mèrit té a veure amb criteris propis de l’antic règim. En canvi el context crea les condicions idònies per a contraure qualsevol malaltia. Tenir esperança forma part de la bona salut.

Sorgim d’una  civilització capaç de donar lloc a què generacions senceres siguin incapaces de concebre el temps com cap altra cosa que una successió de dies, una acumulació d’hores, sense  canvi, que no puguin plantejar- se el seu futur, la seva vida en general, com un procés , que  entén que la realitat present és l’única possible i que no hi ha cap futur per a projectar.

BRUIXA DE DOL. LA CONSTRUCCIÓ DEL DISCURS FEMINISTA A TRAVÉS DE LA POESIA.

En plantejar la poesia de Maria Mercè Marçal com a objecte d’estudi podem partir d’un concepte que queda  reflectit a través de dos aspectes expressats  d’una forma indiscutible en el poemari Bruixa de dol: tradició.
El primer aspecte  a través del qual queda reflectit aquest concepte té a veure amb la mateixa autora (1952) a la qual, des de la infantesa, es va voler inculcar un rol tradicional   -tal i com queda expressat en poemes com el sisè de  “Tombant”:
                                                              “De primer van foradar-me les orelles
                                                              I de llavors ençà duc arracades.
                                                              No prengueu aquest bosc per una alzina”-
La poetessa vol superar aquest rol a través de la seva escriptura, d’un feminisme cultural des del qual  projecta una nova manera de concebre la realitat i el paper de la dona dins d’aquesta.
El segon aspecte que relacionem amb el mot tradició té a veure amb la manera com pretén Marçal convertir la poesia en una eina per a la reivindicació feminista. Es tracta de  l’expressió, la forma.  Aquí s’observa una influència admesa del poeta J. V. Foix (Sol, i de dol) que l’autora lliga amb l’imaginari popular de les bruixes.

Així, Bruixa de dol empra recursos de l’imaginari popular i els passa pel sedàs de la història de les dones rebels- marcada per la repressió sobre qualsevol pràctica que transgredís la moral del patriarcat -:    la crema de bruixes durant l’edat mitjana queda, doncs,  integrada en la visió d’aquest personatge a Bruixa de dol. D’aquesta manera, Marçal presenta una bruixa que recull aspectes del personatge del relat infantil però també que recorda la injustícia infligida sobre les esotèriques en temps foscos, les protagonistes de la història negada. La bruixa és en el poemari, al cap i a la fi, això: la representació de la dona rebel, així és com a través dels recursos propis de la literatura popular construeix l’autora la imatge de la dona que es nega a reproduir el rol tradicional, que li ha estat assignat. Però aquesta rebel·lia és, com mostra el poemari, fruit d’una evolució, l’evolució de la veu poètica cap al feminisme entès com un moviment reivindicatiu constituït sobre la base de la solidaritat entre les dones, tal i com queda reflectit en el poema “Avui les fades i les bruixes s’estimen”, situat a la tercera part de l’obra.
L’evolució passa, a grans trets, per tres etapes –encara que al llarg de l’obra la distinció es faci menys nítida, menys taxativa -. El punt de partida és la construcció lírica del desig sexual i la posterior descripció simbòlica del plaer proporcionat per la relació carnal. Després de l’amor és el torn de la tristesa i l’enyorança d’aquest, propiciades per l’abandonament, una etapa dolorosíssima tal i com queda descrita- en la segona part -. Però aquesta experiència dolorosa pren un caràcter nou quan la solitud és descoberta per la veu poètica com una exigència per a la construcció de la pròpia identitat: la veu poètica assumeix que la solitud és un marc imprescindible per a poder escriure el propi nom.
Ara bé, aquesta identitat és doble: perquè es tracta de construir- se, d’una banda, com a dona en el sentit d’individu, però també com a Dona com un nom que aplega un conjunt.
Assumida l’exigència de solitud amorosa(sexual o, millor dit, heterosexual), doncs, la veu poètica es fon amb les altres bruixes i les fades (expressió de la dona que acompleix el rol que la tradició estableix) en una lluita comuna que tal i com expressava amb anterioritat en  el següent poema pertanyent a  la seva primera obra, publicada poc abans de Bruixa de dol,  Cau de llunes, (1977)    concep la lluita feminista en un marc d’amor i solidaritat fins que l’obra es converteix en una declaració d’amor a dones amb noms propis:
Hereves de les dones
 que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.

Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes les dues mans.

Vindicarem la nit i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
Cau de llunes

Integració de la dona en el món cultural català
 La integració de la dona en el món cultural català esdevé una lluita per part no sols de la Marçal poetessa sinó, també, de la Marçal traductora:
“És aquesta preocupació per integrar la veu femenina al món de la cultura el que l’empeny, d’una banda, a revisar les escriptores més clàssiques, tot descobrint-hi accents de rebel·lió i malestar on tradicionalment només es llegia conformisme i submissió; d’una altra, a traduir autores que «normalment» haurien d’esperar el seu torn, després dels escriptors, és clar. Pensem en l’antologia de poemes de Clementina Arderiu, Contraclaror, com també en les traduccions de Colette, Yourcenar, Akhmàtova i Tsvetàieva.”
Ana Montero i Bosch, L’espai d’una llengua abolida, gener 1995

Marçal fa la seva intervenció abocant sobre el paper una veu inconfusiblement femenina que travessa tota mena de pensaments i sentiments. Aquí s’inicia la reivindicació en la mena d’escriptura que s’empra per a construir-la. Que el marc cultural s’obri a les dones, que les dones en formin part és el motor del seu treball com a creadora i també com a  importadora de la lírica d’autores estrangeres.
Així queda plantejat el poemari ja des dels versos de “Divisa”:
“Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l’escric a sota”
El poema expressa la voluntat i la decisió de la veu poètica de fer-se un nom en aquell marc masculí, així s’inicia l’obra, amb una clara declaració d’intencions: escriure és ja agafar les regnes, suposa també plantejar- se a una mateixa com a contingut de la pròpia escriptura, plantejar l’experiència personal, l’experiència femenina en el seu vessant líric, com a material poètic. El poema és doncs,  una reivindicació col·lectiva i alhora personal, com  ho és tota l’obra. Deixant ben clara l’essència de la seva lírica: emmarcar un pany de cel  amb quatre fustes és convertir en art la pròpia visió del món essent precisament aquest lloc des d’ on pren valor: com a pròpia, fer de la pròpia experiència, personal i femenina, art, aquí rau la reivindicació dels seus versos.  
“Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena... Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma”.
Aquí la idea de la integració de la dona i el paper reivindicatiu de la poesia s’uneixen: “Potser sempre escriure té alguna cosa a veure amb la revolta” escriu l’autora, que segueix amb una cita de Blanchot on aquest defineix la literatura com la garantia d’una justícia allà on no hi ha llei. Compara l’escriptura amb una serp  que s’enfilava per veure quan era una criatura: “Temptació o repte, transgressió i mancança: l’escriptura”.

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida”
Són versos de la divisa de la primera obra de Marçal, cau de llunes. Així i tot, escrivia Marçal referint-se a aquests versos, “la pertinença de gènere se m’ha anat fent més central” perquè, continuava, en  la llengua catalana, en  la construcció lèxica, “el masculí priva sobre el femení”.
La lluita contra els mots, tal i com expressarà més endavant en el mateix text, la du a terme a través de la simbologia: tot un seguit d’imatges relacionades tradicionalment amb la feminitat cobren un sentit nou “a través de la meva lluita amb els mots”.
De fet, en el marc de les influències, segons explica l’autora,  abunden més els poetes que les poetesses, pel simple fet que són més(tendència, afirmava, que comença ara a canviar). D’aquí que la literatura popular esdevingui  una influència bàsica en la seva obra:
“L’única influència no directament masculina era la de la literatura popular, anònima, que a mi em venia per via materna” i aquesta és la que travessa l’escriptura de bruixa de dol, neta: sense “la interferència dels poetes cultes d’inspiració popular”.
 La figura de la bruixa pren en aquest context la funció de reivindicació de la feminitat en base a la reclamació del propi nom, que centra la Divisa amb què s’obre el poemari:
“...Jo tinc un nom
i amb  guix l’escric a sota”
La mudesa, la primacia del masculí sobre el femení en la llengua és  vençuda en l’obra de Marçal  pel símbol, però es venç també a través de la llengua – experiència que ha de travessar el mot, estigma de les limitacions del llenguatge verbal, per a poder construir- se.  Per això, la poesia de Marçal té aquest caràcter de primera pàgina, en la mesura que es posen sobre la taula totes les eines que s’escauen per a treure a la llum la qui s’ha mantingut a l’ombra, aquella mancada de veu literària i oculta en la història reconstruïda i recitada per homes. Això constitueix el caràcter reivindicatiu de Bruixa de dol i, en general, del gruix del poemari de Marçal. I d’aquí que en aquesta obra feminisme i feminitat quedin lligats indissolublement, perquè la reivindicació només es pot fer a través de la feminització de la forma: la lluita amb el mot, el símbol, la poesia popular com a influència primordial.  Però també es teixeix en base a allò que la configura: l’experiència, les experiències, experiències pròpiament femenines entre les quals rau la maternitat, biològicament sols vinculable a les dones, però també d’altres experimentades per la dona d’una manera diferent(amb aquest concepte de diferència horitzontal i no vertical del que parteix l’autora) l’amor i la vivència del desamor.

Un dia de Primavera

 

 Feia un matí preciós i els carrers s'omplien de gent disposada a gaudir-lo fins a les últimes conseqüències, mentre nosaltres buscàvem,entre carrerons, la drecera perfecta fins a Via Laietana 18, novè pis.

Les portes de l'ascensor estaven obertes de bat a bat, esperaven la nostra arribada i, en travessar el vestíbul, hem topat, de seguida, amb les primeres cares conegudes. A mida que arribaven les altres, algunes no tan conegudes, l'ambient s'anava fent, curiosament, cada cop més familiar. Acabaven de començar, sense que ningú no hagués fet cap presentació oficial, les Jornades de Primavera, les primeres jornades que hem organitzat nosaltres, amb alguns desajustos en el programa de ponències, amb certs temors per la participació, en un dissabte replet d'actes i accions per tot Catalunya, però, i això ha acabat resultant ser el més important, amb moltes ganes, per part de totes les que hi érem, de parlar, de comunicar-nos, d'explicar el nostre panorama de lluites.

  En aquell ambient ja s'intuïa que d'aquelles jornades en sortiria més d'una campanya i, sobretot, tal i com ha anat passant al llarg del matí, que es crearia aquell sentiment de cooperació, que es generaria aquella implicació espontània en la lluita de l'altra que, a mida que és narrada,  es converteix en lluita pròpia, perquè això són les jornades de primavera, entregar-se a un espai, pràcticament sense temps, sense el temps tal i com estem acostumades a viure'l, com un turment de la planificació que respon a raons alienes, on es produeix un contacte, una vivència, una relació que fora d'aquell espai sense temps es faria més difícil, potser impossible.

 La jornada venç de seguida allò establert pel programa i, a mida que transcorre el dia, es generen novell lluites i sorgeixen noves aliances. Dinem acompanyades d'aquestes lluites, descansem sota un sol de maig que ha decidit retirar-se al final de la terrassa, mentre repassem les pròpies batalles des del punt de vista de les companyes més pròximes.

 La tarda comença amb cafè i galetes mentre plantegem el tema que recull tots els altres, Dona i Sindicat, parlem del que hem fet, del que hem de fer i d'en quin ambient ho fem, de les lluites que tenim per ser dones, dels conflictes amb els companys, dels conflictes que es donen per ser una organització "heterogènia", de conflictes, de com es poden solucionar, on es troben els seus orígens, parlem. Hi ha moments de connexió,de replantejament i, sobretot, per a mi, una sensació que cada veu completa les altres, que cada part és fonamental, que totes les parts fan el tot, de la mateixa manera. Arriben les ponències de tarda. S'exposa històricament el pas d’un sistema assistencialista a  un sistema  de drets que, si no ha mort, agonitza, parlem de la curta vida del pas de la classe treballadora per les universitats i com, aviat, pot ser una història del passat. Això és el que ens espera, perdre-ho tot, ser excloses abans de començar, si no ho derrotem de seguida. La tarda es desfà i desapareix amb la constatació que a la lluita s’hi va, que s’ha de fer, per una i per totes, que no és una cosa aliena o que es pugui posposar, que no hi ha res més nostre perquè com a dones, com a obreres, el sistema és l’enemic més personal.