L'era dels bons professionals

“L’ art opta per una praxis alliberada de l’encís del treball”

Theodor W. Adorno

S’ha dit moltes vegades, a  partir de  l’11 de setembre de 2001 la ficció audiovisual va passar per una transformació centrada a expressar (i inculcar) la creixent desconfiança en els altres en  un entorn que es creia protegit, reproduint-la en les relacions   entre una colla d’individus atemorits, desorientats i amb el pes d’una història particular , que  descansa silenciada en el passat,  i que els fa a tots i cada un d’ells  culpables.

Les ficcions es construeixen sobre històries entrecreuades de personatges que alhora temen i son dignes de ser temuts, que passen de la nit al dia de delinqüents a víctimes, perquè sempre hi ha algú pitjor, tot sovint d’origen no humà –cal defensar que la humanitat encara és el més digne, encara que faci temps que se sospiti que és la més indigna de totes les formes de vida-. 

A partir d’aquí, els contextos en què es  mouen aquests personatges poden ser molt variats però no és un dels menys habituals el del  grup de professionals, els més talentosos de la seva espècie, amb una tasca de gran responsabilitat i que s’ho juguen tot en escenes d’alta tensió.

La ficció expressa els estats d’ànim de la cultura en què ha estat produïda però les narracions no sorgeixen, o com a mínim,  no només  amb una intenció mimètica, els relats tenen un paper fonamental en la construcció de la societat a la qual van dirigits. El discurs que descansa en aquestes narracions crea una cultura de la vida i de la construcció personal de l’individu.

El discurs polític que explica la crisi des del poder assenyala la ciutadania com a culpable de la fallida econòmica. Hem consumit massa, hem consumit més del que estava al nostre abast. Ens mereixem el que tenim i els qui estan pagant  la crisi amb més contundència – precàries, aturats, desnonades- són culpables de la misèria en la que s’enfonsen.

“Si estimes el que tens, tens tot el que vols” aquest és l’eslògan d’una coneguda marca de cervesa que cada estiu presenta espots on un grup de joves viuen un seguit d’experiències que avui dia pràcticament cap jove no es pot pagar. La geografia audiovisual és avui la dels llocs inhabitables, la dels espais que no es poden habitar perquè no es troben a l’abast de la mitjana dels espectadors.

L’eslògan té un sentit doble. D’ ell es desprèn la crida al  conformisme intrínsec a una situació de misèria, però també, que no hi ha res que no puguem aconseguir amb esforç i bon ànim. Aquest esperit  és el que funda l’anomenada literatura d’ autoajuda i la formació i les teràpies per a la superació  personal.  

Tot el que passa al nostre voltant és un efecte de la nostra actitud davant la vida i cada èxit i cada fracàs responen a la nostra capacitat per a identificar el que volem, en l’atenció que posem a la nostra brúixola interior.

L’expressió superació personal assenyala l’individu com a únic responsable de la seva felicitat, perquè l’univers es limita a retornar-nos en forma de bons o mals moments allò que nosaltres mateixes li enviem, la nostra energia.  

Els que tenen mereixen tenir, els que no tenen mereixen patir. En això consisteix la cultura dels bons professionals, dels experts, dels impecables afortunats, que són afortunats precisament perquè són impecables.

El context es difumina perquè tot destí està només en mans de l’individu i de les seves qualitats, que es poden reduir a una sola: la capacitat de suportar el que és insuportable, la capacitat de superar cada moment de tensió a través d’un llenguatge que provi de reduir l’agressivitat que continua estant present en els valors morals que funden una societat que només valora els individus per allò que són capaços de produir, per la seva capacitat de treball.

No hi ha cap crisi que dugui  algú amb les qualitats adequades al fracàs, perquè aquest, com l’èxit, només tenen l’origen en aquell que fracassa o aquell que triomfa, i les relacions de domini, esquema de la jerarquia del sistema, queden esborrades per la incipient cultura dels emprenedors que insta a tot ciutadà a convertir-se en empresari, a prendre les regnes d’un sistema els cavalls del qual ni tan sols s’intueixen en l’horitzó.

“Catifa vermella per als emprenedors”, per als valents, per als bons professionals, que només depenen d’ells mateixos en una societat que tracta els suposats dependents com a pàries, mentre els poderosos es mantenen en les altures sobre les espatlles dels mals professionals.

El projecte vital no troba els seus límits en qui se’l planteja, sinó  en el context que el fa irrealitzable.

Darian Leader escriu que els deprimits “es converteixen en “baixes” segons el punt de vista actual, que considera els éssers humans com a “recursos” i en el qual una persona és només una unitat energètica, un paquet d’habilitats i competències que poden ser comprades i venudes en el mercat. Si la vida humana s’ha convertit en això, és sorprenent que tantes persones escullin negar-se a aquest destí, perdent la seva energia i el seu potencial en el mercat en caure en la depressió i la misèria?”

Un malalt no és productiu i les recents reformes econòmiques i legals estableixen que només una part de la societat és digna de ser curada i que aquest mèrit té a veure amb criteris propis de l’antic règim. En canvi el context crea les condicions idònies per a contraure qualsevol malaltia. Tenir esperança forma part de la bona salut.

Sorgim d’una  civilització capaç de donar lloc a què generacions senceres siguin incapaces de concebre el temps com cap altra cosa que una successió de dies, una acumulació d’hores, sense  canvi, que no puguin plantejar- se el seu futur, la seva vida en general, com un procés , que  entén que la realitat present és l’única possible i que no hi ha cap futur per a projectar.