Por de les parets V

Si no es vol discutir sobre alguna cosa o es prefereix eludir un conflicte, la millor manera de fer-ho és atribuir a l'objecte de la polèmica les característiques de la "naturalitat" o  la "normalitat", qui no ho accepti peca d'immaduresa o de manca de realisme o poc sentit comú. Però el fet és que,  encara avui, es considera que una de les millors veus -si no la millor- de la narrativa univeral és la d'aquell que va trobar la veritat quan va recuperar la mirada de nen, l'orgullós de tots els seus defectes, Marcel Proust.

Por de les parets IV

L'humor ens permet acceptar allò que, presentat sota qualsevol altra forma, no tolerem. Ens fa igualment culpables, però és més agradable assumir la culpa amb una rialla.

Por de les parets III

Des del moment que es constata que el simple acte de pensar ens trauria de l'engany, qui rebutja el pensament en nom d'argumentacions alienes demostra la satisfacció que li provoca viure en la farsa

Por de les parets II

Tan desitjable és que els éssers humans trobin el millor camí per a la realització de la humanitat -o el que és el mateix, per abandonar la barbàrie- com que cada individu arribi a pensar aquell camí per sí mateix, sense adoctrinaments, que mai ens trauran de la barbàrie

Si dieu llibertat

Si dieu llibertat

que no sigui l'enemic

qui us la prengui

per la por

Penseu-la

amb les formes

i els revolts

d'un camí

salvatge

i viu

Preneu-la

sense límits

ni parets,

travessant els horitzons

dels contraris i els majors

Gaudiu-la

fent caure els falsos amors

dels qui us volen com a esclaus

Si dieu llibertat,

creieu-ho,

i

que ningú no

us la prengui

prometent-vos

llibertat

Por de les parets I

Jo crec que els intel·lectuals no han de ser comerciants d'idees i facilitadors de grans frases fàcils de memoritzar perquè no haguem de pensar; amb les seves argumentacions ens han d'ensenyar a argumentar, no adoctrinar-nos en el seu pensament

L'amor, una accepció semàntica

 L'amor es diu de moltes maneres i ens cal una reflexió profunda sobre tot el que significa. Però tot sovint, d'entre la multitud d'accepcions que recull, ens quedem amb una o amb un parell, que acostumen a ser d'un ús més ambigu. No tot el que anomenem amor és amor, no tot el que inclou imatges d'unió entre dos éssers és semànticament acceptable com a amor. En aquest sentit, els cossos acostumen a donar-nos molta informació sobre l'amor. Davant de la imatge d'una passejada de tarda de diumenge s'hi obre, sense recels, tot un abecedari que comença en la mirada i acaba en la posició dels braços. Observant breument ens adonarem que aquella escena pot recollir una gran quantitat de metàfores que tenen poc a veure amb l'amor o més a veure amb un tipus d'amor que comença i acaba en un mateix. Si l'amor és veure en la figura de l'altre no un mitjà per a la satisfacció -de qualsevol mena, en un sentit de realització personal- o el plaer propis, sinó com un fi en ell mateix, aleshores s'allunya molt de les accepcions que li donem habitualment i, sobretot, d'aquelles establertes per la literatura de moda i la indústria audiovisual. Penso en aquelles relacions que sovint ens poden resultar més fàcils d'expressar, encara que el seu fons estigui enverinat. Per començar, ens costa pensar la relació entre un home i una dona sense que hi hagi sexe pel mig. Encara si la parella en qüestió són parents polítics, ni més ni menys que cunyats, aleshores la imaginació ens arrossega a figurar-nos un triangle amorós realment incòmode -això tenint en compte que en la nostra cultura l'expressió triangle amorós sempre ha incorporat un principi d'incomoditat-. Però si se'ns revela que aquella relació no està marcada per una atracció sexual continguda, aleshores és que ens trobem davant d'una accepció desconeguda o poc habitual en el nostre imaginari.

Gent corrent, retula el diari la secció en què apareix un home d'uns cinquanta llargs sostenent una edició anterior per mostrar-ne la contraportada, el mateix lloc que li ha tocat a ell. A l'home en qüestó, casat, amb filles, a l'atur des del tancament de la fàbrica on treballava, l'entrevisten en relació a una altra persona, la d'aquella contraportada més antiga. Es tracta de la seva cunyada, afectada d'ELA, de qui va tenir cura durant els darrers anys, des del moment que se li va fer el diagnòstic. Ell ho explica amb una naturalitat notable, parla de la decadència a la qual la malaltia va sotmetre aquella noia, parla del que ell feia per tenir-ne cura, del que va aprendre per poder fer-ho, però ho fa breument, perquè en l'entrevista vol constatar, sense cap gest d' heroicitat, com la va viure ella, des de la perspectiva de qui hi estava al costat. Parla de la família i de com va ser ell, perquè era qui tenia temps per fer-ho, qui va estar al costat de la noia mentre ella , d'una manera dolorosament conscient, s'adonava que poc a poc el seu cos era incapaç de resoldre's per la pròpia voluntat enmig d'un món que, abans, li feia l'efecte de ser un lloc accessible i fàcil. Parla d'ell mateix com el testimoni d'una vivència terrible de decadència i frustració.

Però el que llegim, des de la distància, des de casa, amb altres històries i la possibilitat d'escapar-ne amb molta més facilitat, és la història d'una relació entre dues persones marcada per la cura però que va més enllà de la cura, la història d'algú que no ha perdut de vista qui era per entregar-se a una situació que el reclamava, d'algú que fuig del protagonisme i que, amb aquesta fugida, constata que al centre s'hi troba la relació. Amb un gran dolor deu haver viscut aquesta experiència l'home que l'explica, però d'això només en parla a estones. Explicant el que ara mateix qui ho va viure ja no pot explicar, ens ofereix una petita lliçó d'humanitat. Que l'amor és una cosa que només es pot explicar des de la relació, que és moviment, que no s'articula des de la soledat o l'egoisme, que no culmina amb una possessió, és una empatia que no sap el seu nom. Com el final de l'estiu, quan retrobes a gent a qui no has vist durant un temps i t'hi acostes per celebrar que, per fi, sigueu al mateix lloc i n'escoltes les experiències com si fossin les teves, com quan es llegeix un llibre, sent alhora l'altre i una mateixa.