Sóc professora de filosofia, no he exercit com a tal mai a la pública, perquè vaig coincidir amb una època en què ja n'hi havia moltes, malgrat viure en una època que menysprea la filosofia, que menysprea la mateixa facultat de pensar més enllà de la utilitat que això pugui tenir per fer discursos complaents.
La meva supervivència al llarg d'aquests anys s'ha basat en suplències dins d'empreses privades, classes particulars i altres formes d'ensenyament molt diversos però poc lligats a la filosofia com a coneixement públic.
En la meva propietat, un pòster de Greta Garbo i una petita biblioteca que barreja lectures obligatòries amb lectures prohibides. És el que hi ha. Al meu voltant, el món s'articula entre, per una banda, l'exemplaritat d'aquells que porten a terme funcions molt concretes a canvi de poder desenvolupar-se amb certa seguretat enmig de la misèria, els assalariats, que en molts casos ni tan sols han estat conscients del procés pel qual el sistema els convertia en persones aptes, i per l'altra, el lament d'aquells que no saben què és exactament allò que han fet malament per no trobar-se en les mateixes circumstàncies que els altres.
Hipòcritament, els que mouen els fils ploren davant de micròfons oberts les penúries d'aquests últims. A mi que no em plorin. Tota la meva misèria no supera la de la seva mentalitat.
Després estan les lleis. Es fan perquè cadascú sàpiga quin lloc ha d'ocupar. "Tu pots robar perquè...", "Tu no pots tenir això si...". Et pots declarar culpable. Declarar-se innocent no serveix per a res. Les lleis folren d'autoritat el que per sí mateix és absurd.
És curiós perquè jo mai no he deixat de treballar. Ensenyo sense abusar dels pressupostos de les famílies que s'estimen prou els seus fills com per assegurar-se que algun dia podran viure per sí mateixos en les circumstàncies que desitgin. Investigo gratuïtament en les hores que em resten a cert senyor oblidat que deia que el sistema converteix les persones en coses, que capitalitza tot el que pot.
Treballar inclou tantes coses i el sistema de treball remunerat en recull tan poques, que una arriba a preguntar-se quina seria la relació justa amb allò que l'envolta i recorda aquella frase que Emma Goldman cridava en les manifestacions: "Demaneu feina, si no us en donen, demaneu pa, i si no us donen ni pa ni feina, agafeu el pa" perquè és vostre. Quina és la mà negra que decideix què és de qui és com preguntar-se qui decideix quantes peces té aquest trencaclosques o qui n'ha dibuixat sobre la base l'aspecte final. Si donéssim a cada cosa, a cada acció el valor que té i no el que li atribueix el servei final que fa al tot - al sistema- no existiria la caritat. La caritat només serveix per fer creure a qui no ho és que és culpable, però que , malgrat això, encara és a temps de salvar-se, que, si accepta, encara és a temps de formar part de l'ordre que l'ha exclòs. Això només ens condemna a prolongar el temps de la vida falsa, on els malalts gaudeixen d'una salut impecable, on la malaltia, com escrivia aquell autor passat de moda, és la normalitat.
No em doneu caritat. Doneu-me valor.
