BRUIXA DE DOL. LA CONSTRUCCIÓ DEL DISCURS FEMINISTA A TRAVÉS DE LA POESIA.

En plantejar la poesia de Maria Mercè Marçal com a objecte d’estudi podem partir d’un concepte que queda  reflectit a través de dos aspectes expressats  d’una forma indiscutible en el poemari Bruixa de dol: tradició.
El primer aspecte  a través del qual queda reflectit aquest concepte té a veure amb la mateixa autora (1952) a la qual, des de la infantesa, es va voler inculcar un rol tradicional   -tal i com queda expressat en poemes com el sisè de  “Tombant”:
                                                              “De primer van foradar-me les orelles
                                                              I de llavors ençà duc arracades.
                                                              No prengueu aquest bosc per una alzina”-
La poetessa vol superar aquest rol a través de la seva escriptura, d’un feminisme cultural des del qual  projecta una nova manera de concebre la realitat i el paper de la dona dins d’aquesta.
El segon aspecte que relacionem amb el mot tradició té a veure amb la manera com pretén Marçal convertir la poesia en una eina per a la reivindicació feminista. Es tracta de  l’expressió, la forma.  Aquí s’observa una influència admesa del poeta J. V. Foix (Sol, i de dol) que l’autora lliga amb l’imaginari popular de les bruixes.

Així, Bruixa de dol empra recursos de l’imaginari popular i els passa pel sedàs de la història de les dones rebels- marcada per la repressió sobre qualsevol pràctica que transgredís la moral del patriarcat -:    la crema de bruixes durant l’edat mitjana queda, doncs,  integrada en la visió d’aquest personatge a Bruixa de dol. D’aquesta manera, Marçal presenta una bruixa que recull aspectes del personatge del relat infantil però també que recorda la injustícia infligida sobre les esotèriques en temps foscos, les protagonistes de la història negada. La bruixa és en el poemari, al cap i a la fi, això: la representació de la dona rebel, així és com a través dels recursos propis de la literatura popular construeix l’autora la imatge de la dona que es nega a reproduir el rol tradicional, que li ha estat assignat. Però aquesta rebel·lia és, com mostra el poemari, fruit d’una evolució, l’evolució de la veu poètica cap al feminisme entès com un moviment reivindicatiu constituït sobre la base de la solidaritat entre les dones, tal i com queda reflectit en el poema “Avui les fades i les bruixes s’estimen”, situat a la tercera part de l’obra.
L’evolució passa, a grans trets, per tres etapes –encara que al llarg de l’obra la distinció es faci menys nítida, menys taxativa -. El punt de partida és la construcció lírica del desig sexual i la posterior descripció simbòlica del plaer proporcionat per la relació carnal. Després de l’amor és el torn de la tristesa i l’enyorança d’aquest, propiciades per l’abandonament, una etapa dolorosíssima tal i com queda descrita- en la segona part -. Però aquesta experiència dolorosa pren un caràcter nou quan la solitud és descoberta per la veu poètica com una exigència per a la construcció de la pròpia identitat: la veu poètica assumeix que la solitud és un marc imprescindible per a poder escriure el propi nom.
Ara bé, aquesta identitat és doble: perquè es tracta de construir- se, d’una banda, com a dona en el sentit d’individu, però també com a Dona com un nom que aplega un conjunt.
Assumida l’exigència de solitud amorosa(sexual o, millor dit, heterosexual), doncs, la veu poètica es fon amb les altres bruixes i les fades (expressió de la dona que acompleix el rol que la tradició estableix) en una lluita comuna que tal i com expressava amb anterioritat en  el següent poema pertanyent a  la seva primera obra, publicada poc abans de Bruixa de dol,  Cau de llunes, (1977)    concep la lluita feminista en un marc d’amor i solidaritat fins que l’obra es converteix en una declaració d’amor a dones amb noms propis:
Hereves de les dones
 que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.

Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes les dues mans.

Vindicarem la nit i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
Cau de llunes

Integració de la dona en el món cultural català
 La integració de la dona en el món cultural català esdevé una lluita per part no sols de la Marçal poetessa sinó, també, de la Marçal traductora:
“És aquesta preocupació per integrar la veu femenina al món de la cultura el que l’empeny, d’una banda, a revisar les escriptores més clàssiques, tot descobrint-hi accents de rebel·lió i malestar on tradicionalment només es llegia conformisme i submissió; d’una altra, a traduir autores que «normalment» haurien d’esperar el seu torn, després dels escriptors, és clar. Pensem en l’antologia de poemes de Clementina Arderiu, Contraclaror, com també en les traduccions de Colette, Yourcenar, Akhmàtova i Tsvetàieva.”
Ana Montero i Bosch, L’espai d’una llengua abolida, gener 1995

Marçal fa la seva intervenció abocant sobre el paper una veu inconfusiblement femenina que travessa tota mena de pensaments i sentiments. Aquí s’inicia la reivindicació en la mena d’escriptura que s’empra per a construir-la. Que el marc cultural s’obri a les dones, que les dones en formin part és el motor del seu treball com a creadora i també com a  importadora de la lírica d’autores estrangeres.
Així queda plantejat el poemari ja des dels versos de “Divisa”:
“Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l’escric a sota”
El poema expressa la voluntat i la decisió de la veu poètica de fer-se un nom en aquell marc masculí, així s’inicia l’obra, amb una clara declaració d’intencions: escriure és ja agafar les regnes, suposa també plantejar- se a una mateixa com a contingut de la pròpia escriptura, plantejar l’experiència personal, l’experiència femenina en el seu vessant líric, com a material poètic. El poema és doncs,  una reivindicació col·lectiva i alhora personal, com  ho és tota l’obra. Deixant ben clara l’essència de la seva lírica: emmarcar un pany de cel  amb quatre fustes és convertir en art la pròpia visió del món essent precisament aquest lloc des d’ on pren valor: com a pròpia, fer de la pròpia experiència, personal i femenina, art, aquí rau la reivindicació dels seus versos.  
“Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena... Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma”.
Aquí la idea de la integració de la dona i el paper reivindicatiu de la poesia s’uneixen: “Potser sempre escriure té alguna cosa a veure amb la revolta” escriu l’autora, que segueix amb una cita de Blanchot on aquest defineix la literatura com la garantia d’una justícia allà on no hi ha llei. Compara l’escriptura amb una serp  que s’enfilava per veure quan era una criatura: “Temptació o repte, transgressió i mancança: l’escriptura”.

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida”
Són versos de la divisa de la primera obra de Marçal, cau de llunes. Així i tot, escrivia Marçal referint-se a aquests versos, “la pertinença de gènere se m’ha anat fent més central” perquè, continuava, en  la llengua catalana, en  la construcció lèxica, “el masculí priva sobre el femení”.
La lluita contra els mots, tal i com expressarà més endavant en el mateix text, la du a terme a través de la simbologia: tot un seguit d’imatges relacionades tradicionalment amb la feminitat cobren un sentit nou “a través de la meva lluita amb els mots”.
De fet, en el marc de les influències, segons explica l’autora,  abunden més els poetes que les poetesses, pel simple fet que són més(tendència, afirmava, que comença ara a canviar). D’aquí que la literatura popular esdevingui  una influència bàsica en la seva obra:
“L’única influència no directament masculina era la de la literatura popular, anònima, que a mi em venia per via materna” i aquesta és la que travessa l’escriptura de bruixa de dol, neta: sense “la interferència dels poetes cultes d’inspiració popular”.
 La figura de la bruixa pren en aquest context la funció de reivindicació de la feminitat en base a la reclamació del propi nom, que centra la Divisa amb què s’obre el poemari:
“...Jo tinc un nom
i amb  guix l’escric a sota”
La mudesa, la primacia del masculí sobre el femení en la llengua és  vençuda en l’obra de Marçal  pel símbol, però es venç també a través de la llengua – experiència que ha de travessar el mot, estigma de les limitacions del llenguatge verbal, per a poder construir- se.  Per això, la poesia de Marçal té aquest caràcter de primera pàgina, en la mesura que es posen sobre la taula totes les eines que s’escauen per a treure a la llum la qui s’ha mantingut a l’ombra, aquella mancada de veu literària i oculta en la història reconstruïda i recitada per homes. Això constitueix el caràcter reivindicatiu de Bruixa de dol i, en general, del gruix del poemari de Marçal. I d’aquí que en aquesta obra feminisme i feminitat quedin lligats indissolublement, perquè la reivindicació només es pot fer a través de la feminització de la forma: la lluita amb el mot, el símbol, la poesia popular com a influència primordial.  Però també es teixeix en base a allò que la configura: l’experiència, les experiències, experiències pròpiament femenines entre les quals rau la maternitat, biològicament sols vinculable a les dones, però també d’altres experimentades per la dona d’una manera diferent(amb aquest concepte de diferència horitzontal i no vertical del que parteix l’autora) l’amor i la vivència del desamor.