Ella ja era morta quan jo la vaig llegir per primer cop i aquest fet
és important per dos motius: en primer lloc, perquè mentre ella
vivia jo no sabia que havia arribat a existir, perquè coneixia
altres noms- Hélène, Carol, María, Victoria i tantes altres,
d' aquí i d 'allà-, però d' ella no n'havia sentit a parlar mai i, a
més, la vaig conèixer sense voler, buscant-ne una altra, i perquè
em va cridar l'atenció el títol de l'únic llibre que hi havia al
prestatge de les feministes, dues sales més enllà dels prestatges
de les filòsofes, de les quatre filòsofes, que tot sovint ho estan
per ser esposes, alumnes o deixebles. Recordo que a Una cambra
pròpia, aquell llibre tan vell, Virginia Woolf, explicava que
per accedir a la biblioteca de la universitat, una dona havia d'anar
sempre acompanyada d'un home,encara avui a les biblioteques d'algunes
universitats les dones parlen des de la secció de filosofia amb
aquesta condició. Ella n'és una. Però ara parlava dels motius que
fan important el fet que la llegís per primer cop quan ja era morta i
el primer, com deia, és que no n'hagués sentit a parlar mai quan
vivia -i va morir fa un parell d'anys!-. L'altre, és que, en
paraules del marit d'una filòsofa -això és ofensiu?-, d' algú
només se'n pot parlar, només se'l pot definir, a partir del moment
en què ja no li és possible cap experiència, quan ha deixat
d'actuar per sempre, perquè fins aleshores la seva essència va
elaborant-se en cada moment i ara que ella era morta, llegia que
havia estat difamada, insultada, rebutjada i probablement per això
no n'havia sentit a parlar mai.
Hauria volgut llegir-la i rellegir-la més vegades, abans de començar
a escriure sobre ella, però les circumstàncies em menen a
posar-m'hi ara per poder dir alguna cosa abans que aquest desconcert
no acabi sumint-me en el silenci. Escric sobre ella perquè vull que
se la conegui, que la coneguin com a mínim les persones a qui pugui
arribar aquest text, però també escric sobre ella per nosaltres,
perquè crec que la seva lectura ens pot ajudar a seguir, pot fer més
productiva aquesta ràbia que, especialment des de fa uns dies, fa
que m'hagi adonat que visc en un món on allò que creia que m'era
més meu, el meu sentir, els meus sentiments, m'ha estat pres, que hi
ha qui em diu què tinc dret i què no tinc dret a sentir, per què
m'he d'ofendre i per què no. Hi ha qui creu que té autoritat sobre
els meus sentiments, més autoritat que jo. Que em vol fer sentir
dolenta, culpable, per sentir d'una manera o d'una altra, per dir en
veu alta què m'agrada i què em molesta. Que em diu que quan parlo
creo fractures, que les meves paraules només porten al malestar i a
la desavinença, i jo que les necessito tant, les meves paraules.
Escric per no separa-me'n, perquè és el que més m'agrada d'aquest
món i perquè, perquè em dóna la gana. Escric perquè el que he
llegit i sentit darrerament sobre feminisme per part de veus
autoritzades -autoritzades en moltes coses però en res que tingui a
veure amb els meus sentiments- em demostra que hi ha qui ni tan sols
s'esforça per conèixer una mica abans de posar-se a parlar i en
canvi parla des d'una esfera de superioritat, des d' on pretén
ridiculitzar la complexitat del meu sentir, que fa que, dit
honestament, la rabieta es barregi a torns amb la rialla i és que
sobre feminisme -de fet sobre tot, avui en dia- sembla que tothom en
sap una pila, o prou com per fer-ne un article- , en canvi ningú no em
discutirà que abans de posar-me a escriure sobre algun venerat autor
medieval, potser me n'hauria d'informar una mica. Escric, en
definitiva, perquè no tinc menys motius que la resta del món per no
fer-ho.
Avui
és 21 de març, primavera. En l'ambient encara hi suren les
valoracions dels actes commemoratius del 8 de març que es barregen
amb tota naturalitat amb la Vaga de Totes, que tanta força ens ha
donat, amb noves campanyes, nous projectes i amb el dia a dia del
feminisme de trinxera, que és el que fem en els moviments socials,
el de la constància perquè cada dia hi ha un front nou que ens
reclama. És 21 de març de 2015 i en alguns fanals dels carrers que
travessen el riu Güell hi trobareu, entre anuncis de persones que
s'ofereixen a pintar cases o a cuidar criatures, lluents adhesius que resen -resen- l'emblema: “Stop Feminazis”. Hi ha qui els veu
i se'ls mira, qui els mira però no els veu, però continuen allà,
els ulls dels transeünts s'hi troben , conscient o inconscientment,
cada dia.
Cada dia aquells adhesius exigeixen que s'aturi les feminazis.
La qüestió seria ara descobrir qui són aquestes tals feminazis:
femi vindria de femme, de femella:dona... la primera seria dona, això
ja ho tenim, ara falta nazi. Llegeixo que és la contracció de
National Sozialisme, un corrent de pensament polític sorgit a
Alemanya segons el qual, cito textualment el meu diccionari, “la
determinació biològica és un factor decisiu en la definició de
les funcions que ha de desenvolupar un individu”, diu que
“identifica l'home ari amb el concepte d'home creador, viril i
guerrer”, declara la superioritat de la raça blanca per sobre de
les altres i la primacia de l'estat per sobre de l'individu, defensa
la segregació social, l'eugenèsia i l'extermini de les races
inferiors, els pobles jueu i gitano, els defensors d'altres corrents
polítics, els homosexuals i altres col·lectius que trenquin amb el
seu principi d'ordre social.
De
manera que les feminazis són dones que creuen que la determinació
biològica és un factor decisiu a l'hora de definir què ha de fer
cada individu -jo, ara mateix, una dona així no la conec , d'homes
n'he conegut algun- , que, a més creu en la superioritat d'un home
ros i blanquet que assenyala com a creador -ros i blanquet em sona a
una nadala referida al nen Jesús, de manera que potser és a les
dones ultracatòliques a qui es refereix aquest concepte- , però
viril i guerrer, de manera que també hi hauríem d'incloure les
dones a les quals els agraden aquells homes tan i tan mascles que
surten en les novel·les que s'han posat de moda últimament, i
racistes, dones que són racistes i xenòfobes i que defensen la mort
de tothom a qui vegin inferior.
Buf,
m'acabo de treure un enorme pes de sobre, perquè darrerament, per
comentaris que havia llegit sobretot en les xarxes socials, havia
entrat com en una mena de paranoia molt perillosa i em pensava que
quan parlaven de feminazis es referien a algunes dones que conec i,
fins i tot, a mi mateixa, però com que ni aquestes dones ni jo
defensem que cada persona està limitada per les seves
característiques biològiques, ni som ultracatòliques, ni racistes
-perdó, encara hi ha qui parla de races?- ni ens molesten ni ens
espanten els homosexuals ni els jueus ni els gitanos i no volem la
mort de ningú a qui considerem inferior -inferior?-, concloc que
aquest concepte ni està ni ha estat mai referit a nosaltres.
Malgrat
tot han creat aquest concepte per referir-se a nosaltres. Ens diuen
així perquè senten que amb el que fem posem em perill el que és
desitjable o el que ja és correcte, ens veuen com a destructores en
aquest sentit, creuen que som violentes quan fem ús de l'acció
directa -quan portem segles empassant-los la violència que ens han
perpetrat-. Han inventat aquest concepte, lèxicament molt malaurat,
per insultar-nos i per això creia que avui era un bon dia per parlar
sobre una autora desconeguda a qui van difamar, insultar i rebutjar,
perquè ella en sabia algunes coses sobre aquest rebuig.
A
Françoise Collin el que li interessa és replantejar l'ètica
canviant-ne la perspectiva: escoltant a qui tradicionalment ha
escoltat, convertint la receptora en emissora. I, malgrat l'aparent
senzillesa d'aquesta proposta, dur-la a la pràctica fa tremolar per
força els ciments d' allò que tradicionalment s'ha observat com el
que és normal i acceptable pel fet de ser quotidià. Fent una
reflexió a través de la història de la filosofia, l'autora
assenyala que el cogito, el subjecte pensant, ha estat un home a la
recerca de l' Ésser, un orador que només calla per escoltar
l' Infinit i que ara ha de prendre la posició de receptor per
escoltar l'altre, per escoltar l'altra, malgrat que el que ella digui
sigui -no pot ser d'una altra manera- inesperat, estrany, segurament
molest, perquè qui històricament ha hagut de viure en els discursos
dels altres és molt probable que, quan pugui fer-ho, parli amb un
llenguatge nou, és com fer parlar un silenci obligat, ningú no
esperarà que quan deixi de ser silenci parli en nom dels qui l'han
relegat al mutisme. Si aquell emissor esdevingut receptor espera
trobar en les paraules de les altres “la confirmació de sí
mateix” el desengany serà aclaparador: “no sol sospitar-se que
el que prové d' elles mereixeria l'esforç de desxifrar-se, tan estès
en altres tipus de missatges”. El que demana aquí Françoise Collin
és que no se'ns escolti des dels prejudicis del qui està més
acostumat a parlar que a escoltar, que es busqui, com s'ha fet des de
sempre amb tants d'altres missatges, el sentit del que diem, que el
que es diu no s'interpreti com alguna cosa que cal rebatre des dels
discursos preestablerts, defensant el que hi ha perquè hi és, que
s'escolti amb voluntat de comprendre el que l'altra diu, el que
demana és el que encara no s'ha aconseguit: “ella mai no és la
que parla o de qui s'aprèn”, la tasca ètica de les dones es
troba, per tant, amb un problema de passivitat: “com construir
sentit topant amb la sordesa o el rebuig ?”.
La
sordesa, el rebuig, els insults. Parlar, escriure és, dirà més
endavant, molt més que anunciar-se: “és legitimar-se”, dir
alguna cosa que ningú no ha demanat que es digués perquè no
existia fins que no s'ha dit. Françoise Collin ens demana que fem el
pas de l'aparença a l'aparició perquè la Cultura segueix relegant
les dones a l'esfera de la imatge, des d' on alienades de sí mateixes
parlen en un llenguatge insuficient, el llenguatge de la societat que
les relega a l'esfera de la imatge. Amb aquell llenguatge no poden
travessar aquesta aparença, els cal un llenguatge propi, un
llenguatge que la Cultura desestima, que no parla i sobre el qual
no vol parlar, malgrat que la passa, de l'aparença a l'aparició, ja
s'hagi fet. El pas de l'aparença a l'aparició és el pas de
l'exigència de ser “digna” de ser estimada, d'elaborar-se a sí
mateixa com un objecte preciós, prou preciós per ser reclamat, a
aparèixer sense ser reclamada per dir el que mai no s'ha sentit: per
dir-se a ella mateixa.
Dir-se,
dir el que ningú no imagina i que no coincideix amb el que se
n'espera o amb el que se'n vol esperar, travessar amb la pròpia veu
l'esfera de la fantasia aliena per prendre les regnes de la pròpia
existència. Legitimar-se, sense esperar que la paraula de l'altre ho
faci, aparèixer sense demanar permís, perquè no cal el permís de
ningú. Revelar el propi sentir contra aquella deformada normalitat,
la pretesa pau i concòrdia, perquè no hi pot haver ni pau ni
concòrdia quan es menysprea el sentir de mig món.
