Balanç feminista de l’any 2013, per una Malapècora

Apunt històric: una de les èpoques daurades de la història de la filosofia grega és la que coneixem com l’ Hel·lenisme(280 aC- 30aC), en què proliferen multitud  d’escoles filosòfiques adreçades a la recerca d’una existència feliç malgrat les circumstàncies polítiques i socials en què es troba submergida la pàtria del pensament. Nosaltres les feministes no busquem un consol mínim a l’exasperant situació per la qual ens està fent passar l’ordre totalitari del Partit Popular, el nostre objectiu és transformador i durant l’any que acaba hem volgut mostrar les nostres propostes, hem radiografiat una societat patriarcal que sembla haver perdut el sentit de l’autocrítica i que viu, ara mateix, un moviment de retrocés que es fa patent en totes les esferes de la vida quotidiana, social i cultural

Ara bé, si he pres com a punt de partida l'Hel·lenisme filosòfic és perquè mostra com en les pitjors circumstàncies el pensament no es degenera, sinó que sorgeix amb més força. .  

M’agradaria començar parlant d’un esdeveniment que es va produir  encara  l’any 2012, concretament el 25 de novembre, dia en què se’ns va intentar impedir, sense èxit, el nostre dret a manifestar-nos contra la violència masclista amb l’argument que la data coincidia amb la d’unes eleccions que havien de servir per augmentar l’ego del president de les llargues tisores, però que finalment el van fer caure del núvol narcisista  que l’encoixinava. Aquell 25 de novembre vam sortir al carrer i vam veure que érem moltes i que teníem moltes ganes de cridar, de queixar-nos.

 El feminisme sempre torna, torna en nom de la utopia, de la llibertat i de l’amor; torna perquè els seus enemics i les seves enemigues no se’n van.  Vigileu, per tant , amb els posts, perquè no pot haver un  post  d’ allò que encara és ben viu. El feminisme neix com un moviment que vol reivindicar que les dones som subjectes, no objectes i sembla que aquesta reivindicació –gràcies Ministre Gallardón- l’hem de tornar a fer. El feminisme es desenvolupa i en aquest camí acull i descarta. No ens agrada aquest sistema, aquest sistema que du immanent la marca del menyspreu, les relacions de submissió i la destrucció de les persones i de la terra. Allò que, enganyats, alguns han anomenat progrés és el camí dret cap a l’aniquilació de la humanitat. Totes aquelles paraules que els agraden tant a aquells que s’han deixat seduir per les regles del joc ens condemnen com a persones.

  El feminisme proposa, redefineix, debat, busca i troba. Ens vam trobar, un dia 2 de març a la llibreria Pròleg de Barcelona, va ser una trobada preciosa, va ser una trobada de veus, conversaven les militants dels anys 70 i les més joves de  nosaltres. Parlàvem amb les dones de la Sal, les escoltàvem, miràvem imatges de fa 35 anys i ens vèiem a nosaltres mateixes en aquells carrers. Hi són! Estan amb nosaltres, no han desaparegut, ens han donat espai, espai perquè fem nostra la lluita, hi són, ens fan costat, ens ensenyen, però des de l’acció.

 Un dia de primavera ens vam trobar unes quantes dones aclaparades per la llei Wert, la llei que pretén retornar la cultura als rics, expropiar a la classe obrera el coneixement, la filosofia, l’art, el treball com a instrument per a la realització personal. Ens ho volen treure tot. A les dones a finals d’any ens han expropiat els nostres cossos.

A això ens condemna el sistema capitalista, a l’alienació, aquesta petita constatació ja es trobava en els escrits més antics, però costa recordar-la quan triomfa el discurs que diu que ja no hi ha classes socials o que la classe obrera ha desaparegut i que el món es divideix entre classes altes, mitjanes i, diguem, “vagas y maleantes”, que devem ser nosaltres.

Quin plaer hauríem de trobar nosaltres, que ens hem passat tant de temps lluitant contra l’opressió, en un món que es funda en la dialèctica opressor- oprimit? Jo, que sempre he estat una ingènua de manual, mai no he entès que hi hagi qui es defineix com a feminista i posi totes les seves forces al servei de la defensa i el creixement d’un sistema injust. El feminisme té per a mi un lligam amb la llibertat i la responsabilitat que el converteix en enemic d’arrel de tota proposta que s’allunyi d’aquests valors.

I us he parlat de l’amor, amor és una paraula que m’agrada, té un sentit molt complex i tot sovint la fem servir malament. L’amor ens planteja un repte, la mesura de nosaltres mateixes en relació amb allò que anomenem humanitat. L’amor s’ha utilitzat com una marca de feblesa, per part d’aquells que el temen tant com temen  tot allò que no els confirma en la seva arrogància. Li hem de canviar el sentit i, amb un sentit nou, convertir-lo en eix d’acció. 16 de novembre, Primera Trobada Feminista dels Països Catalans. La primera cosa que em va cridar l’atenció va ser que, quan vam arribar, el panorama que hi vaig trobar no s’assemblava gens al que m’havia trobat en les dues trobades anteriors. Aquest cop hi havia moltes dones joves, sobretot universitàries, que formaven part de col·lectius feministes majoritàriament de l’esquerra independentista. N’hi havia que venien de ses Illes, algunes de València, estàvem nosaltres, les  Malespècores, una setmana abans de la nostra presentació oficial. Discutíem amb desconegudes, coincidíem amb elles, hi compartíem paraigües abans de saber-ne els noms. Per a mi això es troba en la base del feminisme. Compartir, confiar, treballar juntes. La solidaritat no en un sentit ètic, sinó en un sentit poètic, perquè hi ha tot un seguit de qüestions, de factors clau, un sentir, que supera allò ètic. La lluita feminista és una lluita personal i totes les relacions que es funden al seu voltant són personals. Una imatge: a la tarda continuava plovent, ho havia fet durant tot el dia i aquest hauria concorregut en incoherència si la pluja no hagués seguit. Vam arribar totes xopes al local de la CGT de Tarragona i ens vam dividir de pressa per començar a treballar el més aviat possible en els eixos de debat que havien establert les organitzadores. Recordo que les del grup de debat socioeconòmic   vam fer tres  rotllanes. De seguida em vaig adonar que la majoria de les meves companyes estaven descalces i escalfant-se com podien amb els seus abrics. Els mitjons penjaven de cadires i totes teníem els peus ben bruts. Ningú no va callar, cap de nosaltres perquè sempre hi ha alguna cosa a dir i mai podem reduir el nostre sentir i el nostre pensar al discurs d’ algú altre. S’ha de parlar, no n’hi ha prou amb assentir o dissentir amb un gest lleuger del cap. Totes parlàvem, N’hi havia que ho feien molt bé, noies a les quals espero veure novament aquest 2014. Algunes buscaven les paraules mentre les arrencaven dels seus pensaments i de les seves experiències. Totes deien coses que necessitàvem escoltar. I va ser allà, aquella tarda, que vaig descobrir en la veu d’aquelles noies que allò de l’amor, allò que us deia abans, no era només meu. Elles parlaven de la importància de posar-lo en el centre de    totes les relacions. Passa poc, que una troba la informe massa de les seves idees reflectides en unes paraules que no li pertanyen. Passa poc i és agradable, perquè és com resseguir amb un rastell el terra per traçar-hi els camins de la utopia i adonar-te que, al teu costat, una altra ressegueix el mateix camí. Una altra més jove i que hi ha arribat abans que tu i això m’esperança, perquè som moltes, ara som més.

Divendres 22 de novembre a l’Espai Marfà de Girona hi presentem Malapècora, el nostre nou projecte sorgit de la ràbia, de la memòria i, com sempre, de la utopia. Totes ens coneixem. Però el que passarà avui no té, en el meu sentir més personal, res a veure amb altres accions i actes anteriors. Això que acaba de néixer, el nostre col·lectiu té gust de nou però recull els coneixements de molts anys. Em costa recordar altres moments en la meva vida en què m’hagi sentit més feliç i més completa que aquella tarda, la tarda que va néixer oficialment Malapècora, el dia que les males pècores ens vam presentar i vam fer el nostre primer – i per ara únic, però per poc temps- taller. Va ser preciós perquè hi érem totes, ens enteníem i organitzàvem sense parlar.   Som un col·lectiu i n’hi ha –ho havíem vist una setmana abans – molts més, som noves i som les mateixes, som feministes i som antipatriarcals, volem ser molestes, volem problematitzar, volem trencar amb els mites i amb els déus. El que nosaltres reivindiquem  es troba fora dels esquemes espremuts per l’ordre patriarcal. Nosaltres reivindiquem el desordre en el seu sentit més profund, la llibertat i només la consciència que ara mateix no som lliures ens permetrà  encaminar-nos-hi. 

Protegir contra la llibertat: El llenguatge al servei del feixisme

La realitat és llenguatge, no hi ha res més. El que no troba el seu lloc en l’interior putrefacte d’un concepte no existeix. Cada concepte dóna un color especial a l’objecte o a la situació  als quals es refereix i, a partir d’aquest moment, el pensament se’n distancia per donar pas a la immediatesa de la mirada quotidiana. Les `paraules travessen les coses i es claven, així, en la realitat, cobreixen les  excepcions, arraconen a l’ombra de l’ontologia les tares, les anormalitats, els accidents, que en diria Aristòtil.

A  partir d’aquí, les paraules queden a les mans dels qui per témer la diferència, temen el pensament que la podria fer visible, el pensament que pensa, que va més enllà d’allò alienat per trobar la causa d’aquesta alienació i pensar la utopia.

El pensament recupera les paraules per alliberar tot allò que ha quedat subordinat a elles. Aleshores les paraules prenen formes noves, tornen velles paraules i n’arriben de noves. És com un carnaval, una festa de paraules que sonen més bé que unes altres, paraules que es criden, s’escriuen, es canten i així, aviat, tothom les coneix, tothom les fa seves i, finalment, sorgides o retornades  a  les mans dels qui les alliberen  cauen a les  d’aquells que les necessiten per reordenar-les. Un dia, la paraula revolució es va convertir en el mot clau de la publicitat d’un banc i, al següent, la paraula drets es va convertir   en el nom d’una llei per prohibir a les dones la gestió sobre el seu cos. N’hi ha prou amb canviar el mot que acompanya un altre per donar-li un sentit totalment diferent. El llenguatge fa que una dona, subjecte de pensament i acció, deixi de ser-ho per convertir-se en una embarassada, aleshores ja no és una dona, és qui carrega en el seu ventre els ous, qui porta en les seves entranyes la mà d’obra futura; una embarassada no és una dona,  se li designa un nom només  en  relació amb el que porta dins; no és vida, és portadora d’una vida futura que encara no s’intueix. La dona desapareix i el que en resta queda legalment sotmès al concebut, al fetus, a allò que encara no és. La vida amb majúscules no és la d’ ella, sinó una que està per esdevenir. La dona és l’objecte que porta en el seu interior el que ha d’arribar a ser, imperativament, mà d’obra, malalt, consumidor. 

Vocació. Rèquiem per una paraula

Als anys 80 es fa possible l’accés dels fills de famílies obreres a la universitat que donarà lloc a l’anomenada massificació de la institució. Durant prop de trenta anys els fills del proletariat  han tingut la oportunitat de construir les seves vides professionals al voltant dels seus gustos personals, els seus interessos i els seus anhels. Semblava que també per aquest sector de la joventut es feia possible accedir aquella part de la piràmide de necessitats que Maslow observava com a només realitzable per a un grup molt reduït de la societat: l’autorealització.  Amb la crisi, aquests vint anys de lliure professionalització semblen haver- se convertit en un miratge i el món laboral recupera per a les classes obreres aquell caràcter prosaic que sempre havia tingut, és el particular retorn de la joventut proletària a l’Antic Règim.

La situació econòmica actual i la legislació laboral  que l’  encoixina han dut a la precarietat del mercat laboral que torna a reduir el concepte de treball al seu valor salarial i a la seguretat que, en temps de misèria, aquest salari pugui reportar.

Així es transformen les expectatives laborals d’una societat que observa com, paradoxalment, els valors es mantenen impassibles davant l’inestable panorama que els abraça. Independència econòmica, autonomia o èxit continuen presents en l’imaginari social com si la seva realització no s’hagués convertit en tota una quimera i, d’aquesta manera, en nom seu  tots els camins són bons si ens poden allunyar del tema del nostre temps: la misèria.

Retrocedim i els carrers s’omplen del silenci dels maleïts assalariats que no esperen trobar en la fàbrica el seu lloc de realització personal i que desfan els seus somnis en les hores de lleure planificat i en l’esperança que, potser, els seus fills treballaran per vocació.