Violència Física: cops, bufetades, esgarrapades, cremades, patacades, ...
Violència psicològica: insults, vexacions, burles, ús de paraulotes, ser exposada a menyspreus, fer veure’s a la víctima com a incapaç de portar a terme qualsevol mena de tasca o d’acció (pujar una persiana, fer una truita); tota mena d’amenaces i de xantatge, entre elles les que inclouen fer mal els fills o apartar-los de la víctima. L’abús dels fills és també violència psicològica vers la parella. Ignorar, no contestar i negar són també violència psicològica; culpar la víctima del cicle de violència, és a dir, fer-la responsable de la situació, confondre-la al voltant de què ha passat i què ha donat lloc a aquella situació de violència. Fer creure a la víctima que té un desequilibri mental que la porta a interpretar situacions normals com a situacions violentes. Fins i tot, negar a la víctima que aquella situació es produís. Causar por amb mirades, crits, accions o gestos.
En el cas de les parelles separades o divorciades, el règim de visites pot ser utilitzat per l’agressor per a fustigar la víctima
Violència sexual: violacions en l’interior de la parella, mantenir relacions sexuals sense desig, és a dir, per por - per “evitar problemes majors”- , ser obligada a veure pel·lícules pornogràfiques i a dur a terme pràctiques sexuals no desitjades. En definitiva, utilitzar la víctima com a objecte sexual.
Violència ambiental: trencament d’objectes estimats per la víctima, maltractament o destrucció d’elements de la llar –llençar objectes en mig d’un atac de ira – i/o maltractament dels animals de companyia.
Violència social: aïllament progressiu de la víctima respecte el seu entorn humà quotidià: família i amics. Sovint en aquests casos, l’agressor aprofita algun punt dèbil de la víctima per a justificar aquest aïllament forçat. La humiliació pública també és violència social. Controlar què llegeix la víctima , on va i amb qui.
L’aïllament és un mitjà per a l’agressor per tal que la víctima perdi els referents que indiquen que allò que està vivint no és el correcte.
Violència econòmica: De la mateixa manera que es produeix un aïllament dels familiars i amics, l’agressor assegura aquest aïllament convencent la víctima que abandoni el seu lloc de treball i, per tant, impedint-li, una autosuficiència econòmica. Obliga a la víctima a demanar diners, demanar caritat ; no compleix amb la responsabilitat econòmica de manutenció cap als fills. Robar a la víctima. No li permet l’accés als recursos econòmics de la família ni a la informació sobre aquests.
Determina quines són les tasques de l’home i de la dona i, a partir d’aquí, no es fa càrrec de les seves responsabilitats domèstiques. Considera que és ell qui ha de decidir qui fa què en la vida familiar i dirigeix el funcionament d’aquesta vida familiar.
dissabte, 15 d’octubre del 2011
La victimització secundària sobre víctimes de la violència masclista
Hi ha un segon tipus de violència que s’exerceix sobre les dones que pateixen violència en l’interior de la seva parella. Aquesta violència es funda en el tracte que aquestes dones reben tant per part de les persones que constitueixen el seu entorn social immediat, com per part d’aquelles que es troben en les institucions encarregades de castigar els agressors o reinserir les víctimes.
Aquest tipus de violència, que segueix al moment en què la víctima posa la denúncia pot prendre diferents aspectes: des de la falta de fiabilitat per part de l’entorn immediat davant del relat de la víctima o la negativa dels Mossos d’Esquadra de permetre-li efectuar la denúncia a una dona que acabava de passar per una situació de violència fins al tractament que jutge ofereix a la víctima quan abans de la declaració li adverteix de la possibilitat que la seva parella acabi essent engarjolat.
En el marc del curs d’estiu organitzat per la Fundació Universitat de Girona sota el títol “Violència Masclista: Conceptualització i Abordatge des dels diferents Serveis que Intervenen”, Nídia Camacho, advocada especialitzada en violència masclista, exposava una doble problemàtica. En primer lloc, amb relació als articles sobre els quals es fonamenten les sentències en els judicis entorn aquest tipus de violència; en segon lloc, en relació amb el tractament que funcionaris, advocats i jutges ofereixen a les víctimes. És aquesta segona qüestió en què ens voldríem centrar. Camacho explicava que els advocats i jutges especialitzats en violència de gènere, ho esdevenen després de realitzar una formació breu i que, tot i els seus coneixements, moltes vegades estan mancats de la sensibilitat que és necessària a l’hora de tractar amb dones que han patit maltractaments per part de les seves parelles.
Les seves crítiques també giraven al voltant del paper dels funcionaris dels jutjats i de les situacions per les quals han de passar les víctimes en els moments previs a la declaració, durant els que han de compartir un espai mínim amb els seus agressors sense cap mena de protecció. Camacho relatava el cas, per exemple, d’una dona senegalesa que s’esperava en una banqueta , mentre el seu marit, els seus fills i diversos membres de la seva comunitat la pressionaven, des de l’altra banda de la porta, per tal que no declarés mentre li recordaven que aquestes situacions s’han de tractar des de l’interior de la comunitat, amb les seves pròpies normes i no a través de l’allò judicial.
Respecte a l’actitud del funcionariat, Camacho va explicar com en una ocasió davant de la seva proposta de demanar l’endarreriment de la declaració de la seva clienta –per incompatibilitats amb el seu horari laboral- un funcionari va respondre-li que, si aquesta no hagués denunciat, ara no tindria problemes d’horaris. Concretament va dir alguna cosa com: “que se lo hubiera pensado antes de poner la denuncia”
Tot això constitueix la victimització secundària. Quan un advocat posa per davant la necessitat d’alliberar la seva agitada agenda està portant a terme aquesta victimització; quan davant dels crits que travessen les parets d’una llar no prenem una actitud responsable, no actuem, som tan autors d’aquella violència com qui l’exerceix des de l’interior d’aquelles parets, totes aquelles reflexions que justifiquen determinades dinàmiques en la parella, són violència. Com s’adverteix en el preàmbul de la Llei Integral Contra la Violència de Gènere, no es un problema que afecti l’àmbit privat, sinó que és una responsabilitat de tota la ciutadania que s’ha de combatre des de tots els àmbits que actuen en la construcció de l’imaginari social, entès aquest com el conjunt de concepcions i relats que funcionen com a models d’acció dels individus, la seva cultura. L’objectiu del proper 25 de novembre hauria de ser combatre les formes de legitimació de la violència masclista provinents de la nostra cultura i establertes en la nostra societat, que han quedat reflectides en dades com les que ens arribaven a través de la web crònica .cat, segons les quals: Un 8,7% dels ciutadans de l'Estat justifica la violència contra les dones. Un 7,3% considera que és "quelcom inevitable que ha existit sempre", mentre que un 1,4% creu que és "acceptable en algunes circumstàncies". A més, una gran majoria atribueix les agressions masclistes a problemes psicològics (72,5%).
Aquest tipus de violència, que segueix al moment en què la víctima posa la denúncia pot prendre diferents aspectes: des de la falta de fiabilitat per part de l’entorn immediat davant del relat de la víctima o la negativa dels Mossos d’Esquadra de permetre-li efectuar la denúncia a una dona que acabava de passar per una situació de violència fins al tractament que jutge ofereix a la víctima quan abans de la declaració li adverteix de la possibilitat que la seva parella acabi essent engarjolat.
En el marc del curs d’estiu organitzat per la Fundació Universitat de Girona sota el títol “Violència Masclista: Conceptualització i Abordatge des dels diferents Serveis que Intervenen”, Nídia Camacho, advocada especialitzada en violència masclista, exposava una doble problemàtica. En primer lloc, amb relació als articles sobre els quals es fonamenten les sentències en els judicis entorn aquest tipus de violència; en segon lloc, en relació amb el tractament que funcionaris, advocats i jutges ofereixen a les víctimes. És aquesta segona qüestió en què ens voldríem centrar. Camacho explicava que els advocats i jutges especialitzats en violència de gènere, ho esdevenen després de realitzar una formació breu i que, tot i els seus coneixements, moltes vegades estan mancats de la sensibilitat que és necessària a l’hora de tractar amb dones que han patit maltractaments per part de les seves parelles.
Les seves crítiques també giraven al voltant del paper dels funcionaris dels jutjats i de les situacions per les quals han de passar les víctimes en els moments previs a la declaració, durant els que han de compartir un espai mínim amb els seus agressors sense cap mena de protecció. Camacho relatava el cas, per exemple, d’una dona senegalesa que s’esperava en una banqueta , mentre el seu marit, els seus fills i diversos membres de la seva comunitat la pressionaven, des de l’altra banda de la porta, per tal que no declarés mentre li recordaven que aquestes situacions s’han de tractar des de l’interior de la comunitat, amb les seves pròpies normes i no a través de l’allò judicial.
Respecte a l’actitud del funcionariat, Camacho va explicar com en una ocasió davant de la seva proposta de demanar l’endarreriment de la declaració de la seva clienta –per incompatibilitats amb el seu horari laboral- un funcionari va respondre-li que, si aquesta no hagués denunciat, ara no tindria problemes d’horaris. Concretament va dir alguna cosa com: “que se lo hubiera pensado antes de poner la denuncia”
Tot això constitueix la victimització secundària. Quan un advocat posa per davant la necessitat d’alliberar la seva agitada agenda està portant a terme aquesta victimització; quan davant dels crits que travessen les parets d’una llar no prenem una actitud responsable, no actuem, som tan autors d’aquella violència com qui l’exerceix des de l’interior d’aquelles parets, totes aquelles reflexions que justifiquen determinades dinàmiques en la parella, són violència. Com s’adverteix en el preàmbul de la Llei Integral Contra la Violència de Gènere, no es un problema que afecti l’àmbit privat, sinó que és una responsabilitat de tota la ciutadania que s’ha de combatre des de tots els àmbits que actuen en la construcció de l’imaginari social, entès aquest com el conjunt de concepcions i relats que funcionen com a models d’acció dels individus, la seva cultura. L’objectiu del proper 25 de novembre hauria de ser combatre les formes de legitimació de la violència masclista provinents de la nostra cultura i establertes en la nostra societat, que han quedat reflectides en dades com les que ens arribaven a través de la web crònica .cat, segons les quals: Un 8,7% dels ciutadans de l'Estat justifica la violència contra les dones. Un 7,3% considera que és "quelcom inevitable que ha existit sempre", mentre que un 1,4% creu que és "acceptable en algunes circumstàncies". A més, una gran majoria atribueix les agressions masclistes a problemes psicològics (72,5%).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)