“L’ art opta per una praxis alliberada de l’encís del treball”
Theodor W. Adorno
S’ha dit moltes vegades, a partir
de l’11 de setembre de 2001 la ficció
audiovisual va passar per una transformació centrada a expressar (i inculcar)
la creixent desconfiança en els altres en
un entorn que es creia protegit, reproduint-la en les relacions entre
una colla d’individus atemorits, desorientats i amb el pes d’una història
particular , que descansa silenciada en
el passat, i que els fa a tots i cada un
d’ells culpables.
Les ficcions es construeixen sobre històries entrecreuades de personatges
que alhora temen i son dignes de ser temuts, que passen de la nit al dia de
delinqüents a víctimes, perquè sempre hi ha algú pitjor, tot sovint d’origen no
humà –cal defensar que la humanitat encara és el més digne, encara que faci
temps que se sospiti que és la més indigna de totes les formes de vida-.
A partir d’aquí, els contextos en què es
mouen aquests personatges poden ser molt variats però no és un dels
menys habituals el del grup de
professionals, els més talentosos de la seva espècie, amb una tasca de gran
responsabilitat i que s’ho juguen tot en escenes d’alta tensió.
La ficció expressa els estats d’ànim de la cultura en què ha estat produïda
però les narracions no sorgeixen, o com a mínim, no només
amb una intenció mimètica, els relats tenen un paper fonamental en la
construcció de la societat a la qual van dirigits. El discurs que descansa en
aquestes narracions crea una cultura de la vida i de la construcció personal de
l’individu.
El discurs polític que explica la crisi des del poder assenyala la
ciutadania com a culpable de la fallida econòmica. Hem consumit massa, hem
consumit més del que estava al nostre abast. Ens mereixem el que tenim i els
qui estan pagant la crisi amb més
contundència – precàries, aturats, desnonades- són culpables de la misèria en
la que s’enfonsen.
“Si estimes el que tens, tens tot el que vols” aquest és l’eslògan d’una
coneguda marca de cervesa que cada estiu presenta espots on un grup de joves
viuen un seguit d’experiències que avui dia pràcticament cap jove no es pot
pagar. La geografia audiovisual és avui la dels llocs inhabitables, la dels
espais que no es poden habitar perquè no es troben a l’abast de la mitjana dels
espectadors.
L’eslògan té un sentit doble. D’ ell es desprèn la crida al conformisme intrínsec a una situació de
misèria, però també, que no hi ha res que no puguem aconseguir amb esforç i bon
ànim. Aquest esperit és el que funda
l’anomenada literatura d’ autoajuda i la formació i les teràpies per a la
superació personal.
Tot el que passa al nostre voltant és un efecte de la nostra actitud davant
la vida i cada èxit i cada fracàs responen a la nostra capacitat per a
identificar el que volem, en l’atenció que posem a la nostra brúixola interior.
L’expressió superació personal
assenyala l’individu com a únic responsable de la seva felicitat, perquè
l’univers es limita a retornar-nos en forma de bons o mals moments allò que
nosaltres mateixes li enviem, la nostra energia.
Els que tenen mereixen tenir, els que no tenen mereixen patir. En això
consisteix la cultura dels bons professionals, dels experts, dels impecables
afortunats, que són afortunats precisament perquè són impecables.
El context es difumina perquè tot destí està només en mans de l’individu i
de les seves qualitats, que es poden reduir a una sola: la capacitat de
suportar el que és insuportable, la capacitat de superar cada moment de tensió
a través d’un llenguatge que provi de reduir l’agressivitat que continua estant
present en els valors morals que funden una societat que només valora els
individus per allò que són capaços de produir, per la seva capacitat de
treball.
No hi ha cap crisi que dugui algú
amb les qualitats adequades al fracàs, perquè aquest, com l’èxit, només tenen
l’origen en aquell que fracassa o aquell que triomfa, i les relacions de
domini, esquema de la jerarquia del sistema, queden esborrades per la incipient
cultura dels emprenedors que insta a tot ciutadà a convertir-se en empresari, a
prendre les regnes d’un sistema els cavalls del qual ni tan sols s’intueixen en
l’horitzó.
“Catifa vermella per als emprenedors”, per als valents, per als bons
professionals, que només depenen d’ells mateixos en una societat que tracta els
suposats dependents com a pàries, mentre els poderosos es mantenen en les
altures sobre les espatlles dels mals
professionals.
El projecte vital no troba els seus límits en qui se’l planteja, sinó en el context que el fa irrealitzable.
Darian Leader escriu que els deprimits “es converteixen en “baixes” segons
el punt de vista actual, que considera els éssers humans com a “recursos” i en
el qual una persona és només una unitat energètica, un paquet d’habilitats i
competències que poden ser comprades i venudes en el mercat. Si la vida humana
s’ha convertit en això, és sorprenent que tantes persones escullin negar-se a
aquest destí, perdent la seva energia i el seu potencial en el mercat en caure
en la depressió i la misèria?”
Un malalt no és
productiu i les recents reformes econòmiques i legals estableixen que només una
part de la societat és digna de ser curada i que aquest mèrit té a veure amb
criteris propis de l’antic règim. En canvi el context crea les condicions
idònies per a contraure qualsevol malaltia. Tenir esperança forma part de la
bona salut.
Sorgim d’una civilització capaç de donar lloc a què generacions senceres siguin incapaces de concebre el temps com cap altra cosa
que una successió de dies, una acumulació d’hores, sense canvi, que no puguin plantejar- se el seu futur, la seva
vida en general, com un procés , que
entén que la realitat present és l’única possible i que no hi ha cap
futur per a projectar.
