Fa unes setmanes dinant amb unes amigues va sorgir un d’aquells temes que acostumen a donar-se quan es reuneixen per plaer persones que acostumen a fer-ho per ofici. El de viatjar a l’estranger. Habitualment és un tema del qual a mi no m’agrada parlar perquè he viatjat poc i no precisament perquè me’n faltin ganes. Però , com acostuma a passar en aquestes situacions, sempre hi ha algú que acaba explicant una anècdota que condueix subtilment del tema inicial, més general, a un tema més abstracte. De l’anècdota a la categoria. Encara que això no vulgui dir, en la majoria dels casos, acabar establint cap teoria ni res que s’hi assembli.
Es parlava sobre els viatges a alguns països de l’Àfrica, països tan pobres que fan perdre a les seves gents l’esperança de prosperar si no en surten com més aviat millor. La noia que ens en parlava explicava que això porta en molts casos a buscar parella entre les turistes que visiten el país. Els joves els declaren el seu amor, un amor fervorós i impacient. En alguns casos aquest amor condueix al matrimoni i al retorn de la parella al país d’origen de la turista. La desesperació pot expressar-se de diverses formes. Algú que no té cap altra esperança que la que li pot oferir una altra terra no deu fer gaires cabòries sobre l’amor. Entre l’amor i la supervivència aquesta segona sempre ha tingut les de guanyar. Només un estúpid podria jutjar-lo. Però el que en aquell moment i ara em sorprèn més és l’actitud de la turista. Es creu aquest amor que li declara apassionadament un desconegut? El necessita com a garantia que la vida pot oferir-li alguna cosa més? S’enamora al mateix ritme espontani i atrafegat d’aquell home? Què espera d’aquell amor? D’aquella relació? Es planteja a sí mateixa en l’interior d’un conte de fades? Es deixa emportar per l’esperit d’aventura que marca el viatge o, simplement, aprofita l’avinentesa per evitar- se retrets absurds en propers àpats familiars.
Es tracta d’una dona soltera. Una dona jove però no prou jove. Una dona independent perquè viatja sola o amb amigues i amics però sempre pagant-s’ho ella mateixa. És autosuficient. Per alguna família i algunes conegudes això vol dir morir envoltada de gats, sola, amargada.Una que no s’ha casat amb el seu nòvio de l’institut, de la universitat o del tercer segona. És una dona sola. Viu sola, segur que esta trista. Pot tenir una vida sexual regular, o no tenir-la, però, en qualsevol cas, està sola. Mentre les altres es casen, pareixen i parlen de noms de nadó cursis i impronunciables, en tertúlies tedioses de mitja tarda. Ella roman sola i com que viu en un país on una dona sola no pot quedar-se embarassada a través de la inseminació in vitro, aquella soledat es converteix en una ombra allargassada que la perseguirà fins al dia de la seva mort.
Parlem d’aquesta dona, sí. De la dona que a les pel·lícules s’encanta a veure i a llegir El diari de Bridget Jones, que escolta música passada de moda i que creu en les pel·lícules de tarda. Parlem d’ ella i parlem de les seves amigues i dels seus marits, parlem fins i tot, si us sembla, d’aquela família digna d’una novel·la de la Jane Austen que creu que sola és desgraciada, acompanyada , afortunada i que utilitza expressions com “passar-se l’arròs” en tertúlies que no tenen res a veure amb la gastronomia.
Al cinema de la primera meitat del segle XX les històries sempre duien a l ’infortuni els enamorats. Com a mínim això és el que diu Theodor Adorno quan en parla fent referència a la manera com els productes de la indústria cultural criminalitzen l’amor perquè no fa funcionar l’engranatge. Els amants sempre són culpables i, al final de la pel·lícula, paguen pel seu delicte. Un autor actual, que es troba a les antípodes d’Adorno, Mario Vargas Llosa, parla també de la preocupació que li provoca la imatge d’allò eròtic en la societat present.
Els productes de la indústria cultural trivialitzen l’erotisme i ho fan de diverses maneres. Des del cinema fins a la televisió, la ràdio i la indústria musical, la publicitat i, naturalment, la literatura “romàntica” de diversos subestils, des de la intensa Danielle Steel fins a l’ insofrible Federico Moccia. Cal no oblidar, tampoc el boom de les novel·les amoroses de vampirs d’institut i la literatura eròtica, tant de moda darrerament a partir de la saga 50 ombres de Grey d’E.L. James.
Després estan la imatge que ens en donen, des de la infantesa, les persones que ens envolten. Les respostes a les preguntes què és l’amor i de què parlo quan parlo de sexe es troben al fons de tot el que hem vist, el que hem sentit, el que hem llegit. No dic res de nou quan dic que la construcció sentimental i sexual de qualsevol persona és cultural, és a dir es fa des d’un context cultural tan concret que seria impossible extrapolar-la. I tot té un significat molt concret. Agafar-se de la mà o anar abraçat? Puc dir això ara o no puc dir-ho? Si faig això m’ho puc carregar tot. I podeu afegir totes les convencions que vulgueu.
Després està el rol. M’he de transformar en una altra persona si vull ser feliç? Accepto allò i canvio això perquè la cosa funcioni. Escolta, finalment potser el millor és alienar- se per tenir una bona relació.
No.
Aleshores cal recuperar el moment immediatament anterior, aquell en què ens preguntàvem per què algú prendria una decisió com la de la turista. Cal passar revista a les relacions que ens envolten i que hem tingut.
I tothom coneix parelles estranyes. Persones que no lliguen per res però que semblen entendre’s a la perfecció. Acostumem a envoltar aquesta mena de parelles de tots els nostres prejudicis. Les sentenciem, com sentenciàvem fa un moment la turista. Però mentre fem tot això ens adonem que ella, com nosaltres, no fem res més que viure les conseqüències d’un imaginari que banalitza les relacions humanes, que ens les fa percebre d’una manera purament unilateral, com si la resta no fossin res més que objectes inanimats a través dels quals realitzem les nostres expectatives i és només quan ens adonem del contingut absurd de totes aquelles històries, de la inversemblança de les seves imatges, que comencem a percebre que nosaltres, com la turista que fracassa per evitar- se més safarejos , tenim un sentit de l’amor que té poc a veure amb una tendència natural improvisada i, aleshores, arriben els programes sobre vestits de núvia, les famoses que presumeixen de la masculinitat –com a sinònim de territorialitat i gelosia- dels seus marits i els reality on qui et busca és la sogra, banalitat màxima de la sorpresa del món, i descobrim que allà on impera la felicitat decretada la música de fons sona ratllada i retorna com un eco el so de l’oficina, el de l’autopista i el del centre comercial decorat de somriures impossibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada