Herois, heroïnes i heroisme social. Article en tres actes

Jo no sóc massa partidària de glorificar ningú, més aviat crec que fabricar ídols ens treu les ganes de pensar -en el sentit que bloqueja el pensament que no és una cosa, sinó una acció-. Ara bé, en les darreres setmanes s'han produït alguns fenòmens que, d'una manera o una altra, ens porten a replantejar-nos el  concepte d'heroisme -que  des de la literatura, excepte en el cas de la gràfica, és clar,  ja fa temps que es dóna per mort-.  Parlaré concretament de tres casos, encara que, en realitat, només parlaré de dos.

El primer fenomen al qual m'agradaria fer referència és el que s'ha originat arran del cop de puny que l'egarenca anònima Montserrat Puigbó va propinar a un egarenc no tan anònim, el senyor Pere Navarro, just al davant de la Catedral de Terrassa, on aquest acudia a la comunió d'una parenta. Puigbó va ser descrita en un primer moment com una senyora normal,segons el sentit de normalitat que té la regidora Carme Labòria, que va definir "senyora normal" com : aquella que no és "ni una indigent ni una antisistema". Les altres senyores som, naturalment, anormals. Bé doncs resulta que aquesta senyora normal abans d'agredir físicament Navarro el va insultar i, a partir d'aquell moment, es va estendre la idea que l'agressió en qüestió era fruit de la crispació que s'ha generat darrerament al país. Alguns polítics amb nòmina- ho dic perquè, de fet, totes vivim a la polis-  es van portar les mans al cap amb l'esdeveniment i van aprofitar per inflar alguns discursos, el senyor Navarro va fer carona de bon jan i es va penjar el sempre entranyable cartell de víctima, d'altres van intentar treure-li ferro a la cosa. A alguns polítics sense nòmina se'ls van dilatar les pupil·les en imaginar-se l'escena, d'altres segur que la van condemnar i algunes es preguntaven sobre  quants tipus de violència no s'ha dit encara res, tot recordant aquell poema de Bertolt Brecht, "Hi ha moltes maneres de matar". El cas és que, mentre Navarro plorava sobre la carta que adreçava a la militància del PSC, la senyora Puigbó, des del seu anonimat, començava a prendre la forma de fenomen social, en bona part gràcies a la plorada de Navarro. Naturalment ningú no ha posat ni darrere ni davant del nom de l'agressora les paraules "heroïna", "heroisme" o "heroïcitat", però el que va fer va més enllà  de les accions quotidianes d'aquesta senyora normal, de les persones normals que van presenciar-ho, escoltar-ho, llegir-ho, o de la indigent i antisistema servidora.

Ho va fer, això ja la converteix en un fenomen. La segona part és el motiu que la va portar a actuar d'aquella manera i, un cop sortida de l'anonimat, la seva reacció pública. Ho va fer, però per què? Segons s'ha sabut, la ciutadana ja es va enfrontar fa uns anys amb Navarro quan aquest encara era l'alcalde de Terrassa. La causa, en aquella ocasió és que, farta de veure la senyera de l'ajuntament bruta, un bon dia  ho va comunicar directament a Navarro aprofitant que l'havia trobat. Es veu que Navarro va contestar-li que era una mal educada per haver-ho fet. El cas que es va produir fa unes setmanes resulta que és d'una naturalesa semblant al d'aquest. Ella volia parlar-li, ell,que segurament temia que li digués que tenia el coll de la camisa brut, li va contestar de mala manera -enviant- la a prendre la seva medicació- i aleshores la senyora normal va decidir que aquella vegada no ho deixaria passar i espontàniament li va clavar el cop de puny.

Això és el que va passar i això és el que ha dut Navarro a cursar-hi una denúncia. Aquell cop de puny va ser un moviment reflex, un moviment que potser no contenia la crispació de què tant es parla, sinó el malestar d'una senyora normal pel fet que un senyor normal ( d'acord amb la definició que fèiem: Navarro no és ni un antisistema ni un indigent) li hagués contestat malament. Aquí tindríem el per què. Encara ens falta, però, resoldre la manera com aquella ciutadana ha decidit posar-se al davant  dels mitjans de comunicació i de l'opinió pública com "la senyora que va clavar un cop de puny a Pere Navarro".

  Bé, després de protagonitzar un breu episodi que podria fer-nos recordar, molt de lluny, el Harrisson Ford d' El fugitiu, la identitat de la senyora va sortir a la llum i això l'ha dut a declarar que, efectivament, el cas és de pati d'escola -res de res, per tant, de la famosa crispació que se sospitava en un primer moment- , que tot plegat és més" personal" que "polític" i que ha estat ell qui ha fet que sembli més del que era. Així que, seguint amb la poètica del pati de l'escola, s'ha ofert a fer-se un parell de petons a les galtes amb Navarro a la plaça més popular de Terrassa -clar, si se sentís crispada políticament amb Navarro no voldria petonejar-lo per res d'aquest món-.

Amb tot, resulta que ella ja està a punt per fer les paus amb el líder socialista i ell ja pot deixar de parlar de l'incident que, per ara, ens n'ha mostrat una faceta que, sumada al que en sabíem, ens porta a concloure que: a Navarro no li agrada que li facin retrets, s'altera amb facilitat i abans d'escoltar prefereix esbandir les coses ràpid i amb dues paraules, si pot ser. Ai, però això, em sembla que ja ho sabíem. Ben mirat, doncs, la senyora Puigbó és tota una heroïna, però no pels motius que la van portar a actuar d'aquella manera, ni per la reacció que ha tingut en sortir de l'anonimat, sinó perquè el que ha tret a la llum demostra que un petit incident val més, com a forma de demostració,  que tota la retòrica amb què s'escuda el dogmatisme i la intolerància.

El segon cas de què volia parlar s'ha fet famós, precisament, perquè se centra, o se suposa que se centra, en la qüestió de la tolerància. La protagonista només pot ser una desconeguda per algú que hagi passat les dues últimes setmanes a l'estació espacial internacional, i encara així. Es tracta de la cantant austríaca Conchita Wurst, guanyadora de la darrera edició del festival d' Eurovisió. Wurst és una dona per decisió i així ho explicava a través de la cançó que la va portar al triomf. Vestida com una autèntica diva volia fer explícita aquella decisió lluint una barba i un bigoti molt ben pentinats. Jo de música no en sé gens, per tant no em pronunciaré sobre la qualitat de la seva actuació. Tampoc puc jutjar-la en relació amb les altres ja que es tracta d'estils diferents i, finalment, de gustos - a mi, que sóc una mica cursi i força amiga dels barrets, em va agradar més la cançoneta dels holandesos, que em feia pensar en les baladetes dels anys 70-.

Wurst, autora de la lletra de la cançó, naturalment, la va cantar amb tota la passió del món i, un parell d'hores més tard, emocionadíssima, va tornar a cantar-la, ja convertida en la gran triomfadora de la nit. A mesura que els representants dels diferents països anaven comunicant els seus vots, Conchita es desfeia en llàgrimes, mirava a la càmera  i donava les gràcies presa de la sorpresa. Al dia següent,  la notícia resava: Europa aposta per la tolerància donant el triomf a l'austríaca Conchita Wurst. Molt bonic.   La vella Europa, vella i adolorida amb els fenòmens bèl·lics que darrerament l'han sacsejada per la part de l'est, per cert molt presents entre el públic de la gala, la vella Europa, deia, va donar el triomf a Conchita en nom de la tolerància. La tolerància que s'ha estès darrerament al continent tal com expressen els pronòstics de cara a les pròximes eleccions al Parlament europeu. La vella Europa està bolcada en la tolerància, aquest és, de fet, el lema de molts partits que hi aposten fins a tal punt que estan disposats a tolerar que tots els immigrants tornin als seus països d'origen i no es deixi veure per aquí mai més.

En un territori on revifa amb força el vell fantasma del nazisme dir que la victòria de Wurst a Eurovisió és una prova de tolerància és una neciesa. Els europeus van votar Conchita perquè la volen tornar a veure, la volen veure per tot arreu, però no pas perquè admirin el seu gest de desfer el gènere, aquesta no és la nostra societat, és una societat imaginària. La nostra és aquella que s’escuda  en gestos aparentment nobles per amagar el que no li agrada en un calaix: la diferència de Wurst deixa de ser un problema si se la  converteix en un producte més de l'espectacle, aleshores es fa inofensiva i el seu missatge s'escola entre els aplaudiments d'aquells que li haurien donat la victòria encara que no l'haguessin sentit cantar.

Així l'acte polític de Wurst, valuós per ell mateix, acaba donant lloc al seu contrari: la gesta es personalitza per despersonalitzar-se tot seguit. Wurst volia reivindicar- se per reivindicar tot un col·lectiu o més d'un, el resultat últim de la seva actuació, però, ha estat la constatació  que el que interessa és el personatge desprès de tot el contingut polític que pugui tenir, perquè com a personatge, se li pot donar un contingut totalment nou i més adient per al sistema que el "glorifica": la societat de l'espectacle, capaç de convertir un missatge ple de decència en una caricatura d' ell mateix. El sistema és qui consolida aquella figura per llençar-la, tot seguit, a les masses, per convertir-la en carnassa.

 Aleshores podríem preguntar-nos com hauria de ser aquell acte per no acabar esdevenint aliment de la barbàrie. I potser la resposta es troba, precisament, en aquelles figures les formes de les quals poden despertar controvèrsies però que, en el fons, actuen mogudes per un sentiment de justícia.  Aquestes figures han fracassat com a ciutadanes perquè, en un moment determinat, van decidir emprendre camins que es trobaven al marge de la legalitat. La seva imatge és la d'aquella que  sap que, efectivament, ha fracassat però que no troba en la seva imaginació una alternativa per als seus actes. Això pot contemplar -se en les seves mirades, en els gestos, fins i tot en les faccions, que semblen haver estat transformades per l'acte de delinqüència. El primer cop que les veiem poden commoure'ns, les observem sobre un fons negre però envoltades sovint d'un amor que no es deixa comprar. Parlo, és clar, per dir.-ne d'alguna manera, de les antiheroïnes i els antiherois, aquelles que han fet el mal pensant a fer el bé. Parlo de personatges amb noms i cognoms molt corrents, noms com María del Carmen o cognoms com García, gent enfadada que no va néixer enfadada, gent amb qui la societat moltes vegades hi empatitza però que mai són exactament com ells, els separa un acte que té valor per ell mateix i aquest valor és doble perquè té a veure amb el bé i amb com de difícil és ser bo en un món on el mal està per tot arreu. Gent a qui s’envia a la presó però que porten, des de fa temps, la presó dins seu. Parlo, per exemple, d’una mare que no va poder suportar el dolor de la seva filla.