La bruixa de les hores i el seu insòlit amor

Sabíeu que en aquest regne també hi ha bruixes? Segur que n'heu vist moltes vegades! Les podreu reconèixer fàcilment perquè la majoria de la gent les mira malament i diuen que són lletges, tot i que vosaltres segurament les trobareu molt boniques.

En aquest regne n'hi ha molta, de gent, però és difícil veure alguna cosa més enllà del rei, la seva família i la gent de la cort, el seu seguici. I si algun dia us atreviu a mirar des de dalt del castell veureu tota aquella gent de qui no parla ningú.

Doncs bé, d' entre tota aquesta gent i enmig de totes aquelles bruixes, n'hi havia una a la qual les altres, reunides en assemblea, havien batejat com la Reina de les Bruixes, una mica per riure's del rei, una mica perquè estava tan capficada amb començar les assemblees de manera puntual que la consideraven una mica manaire. El cert és, però, que aquella bruixa tenia un poder molt especial. No era casualitat que la obsessionés el temps és que tots els seus encanteris giraven al voltant d'aturar-lo o fer-lo anar més de pressa. Una de les seves pocions era suficient per convertir una hora en un minut i un minut en una hora!

Per això, el rei (vull dir, aquell que vivia a palau) va demanar a una bruixa que ja feia temps que havia abandonat la màgia que li fes un encanteri perquè perdés tots els seus poders i aquella antiga bruixa, que ja sabia que la Reina era molt enamoradissa però que els seus amors només li duraven un segon, de vegades, fins i tot, una mil·lèsima de segon, li va llençar un encanteri que la condemnava a estimar PER SEMPRE MÉS el bufó del castell.

La resta de les bruixes, que no sabien d' on venia aquell amor, no entenien què li trobava la Reina al jove arlequí, però per a ella era l'home més preciós del món i cada cop que el veia el temps s'aturava i el rebuig del pallasso anava afeblint a la Reina de manera que, en molt poc temps, va perdre tots els seus poders, es va oblidar de les hores i el seu dolor era tan immens que ni tan sols podia agafar l'escombra per anar a les assemblees. Anés on anés, l'únic que sentia eren els acudits d'aquell còmic sense gràcia. La seva veu es va apoderar dels seus pensaments i, fins i tot quan era lluny del palau, la sentia com si la portés dins. No va servir de res que es traslladés d'un cop d'aspiradora (que les altres bruixes li havien regalat perquè ja no era capaç de mantenir l'equilibri a sobre de l'escombra) fins a la ciutat més llunyana del món. El seu amor absurd no la deixava fer res.

Un dia, cansada d'aquell amor no correspost que li havia fet perdre tots els seus poders i, sobretot el més important, el de la noció del temps, la Reina va decidir que cada cop que comencés escoltar aquella veu la callaria recitant versos, qualssevol versos, els primers versos que li vinguessin al cap. És clar, al principi tots els que cantava tenien a veure amb aquell amor, però tenia tanta feina mirant de fer-los rimar que, poc a poc, es va oblidar del que deien i es va començar a fixar més en com sonaven i, aleshores, va adonar-se de com de bonica era aquella veu que rimava aquells versos tan tristos i de quantes certeses sorgien d'aquells poemes tan desanimats i, d' entre aquelles certeses, va arrencar algunes paraules i algunes expressions i les va posar en altres versos, alguns sense aparent significat, que van acabar convertint-se en un poema d' allò més estrany. Si s'hi va estar dies mirant de fer rimar aquell poema! 

Fins que, en un d'aquells recitals que es feia en veu alta per a sí mateixa com qui rumia buscant-se un sentit, li va sortir tot d'un sol cop i amb molta gràcia i, el més curiós de tot és que, en sentir-se'l dir li va semblar que en un sol segon havia passat molt de temps i aquell amor absurd se li va fer una cosa molt antiga, en dues mil·lèsimes -dues de comptades- va recuperar els seus poders i si ara li demaneu us dirà que, d' entre mil, ja no és capaç de reconèixer la cara del pallasso del regne i, el que és millor, enlloc de la veu d'ell, ara sent la seva.