Anti, la tendència dels qui volen sortir a la foto

D'un temps ençà ha aflorat un discurs que, tot i que ja havia estat enunciat d'una manera més abstracta fa molt de temps, entre d'altres pel filòsof alemany Walter Benjamin, va prenent força com més catastròfica es mostra la història. Aquest plantejament posa en entredit el mateix concepte d'història i ve reivindicat per aquelles que s'han vist expulsades dels discursos oficials o figurant en un petit requadre en el marge d'una pàgina. Es reclama la història de qui s'ha vist emmudit pels grans relats, la història dels vençuts.

Curiosament, però, al costat d'aquesta tendència, s'eleva una altra que pretén exactament el contrari: fer història a cop de martell, sense cap aportació -ni voluntària ni involuntària- a una millora de la humanitat, com si d'alguna manera, l'objectiu de qui en participa no fos un altre que aturar el temps, desmentir qualsevol qüestionament, esclafar, perquè una flor no fa estiu i un camp de flors, anima les abelles.

Darrerament, d'aquests n'hi ha per totes bandes, els seus discursos no han de per què agermanar-se, en principi, però els uneix la voluntat de no deixar fer. En alguns casos és fàcil d'identificar-los, en tenim clars exemples en una candidata a presidenta de la Generalitat que s'alimenta de la por i l'odi de molta gent que no se sap ben bé ni per què odien ni de què tenen por, en un grup de pensadors de gran bagatge intel·lectual que amenacen de mort una nena que fa d' enxeneta, canten himnes que ja fa molt de temps que ambienten tortures i assassinats i barregen lemes futbolístics amb d'altres bèl·lics perquè per a ells tot va en un mateix sentit: carregar-se algú o alguna cosa. Però deixant de banda aquests casos més generals i fàcilment reconeixibles per qualsevol que dediqui 15 centèssimes de segon a observar-los, n'hi ha d'altres que se'ns poden fer més subtils perquè sota un discurs aparentment elaborat s'observa que l'única voluntat que s'hi amaga és la de fer-se un lloc a la foto. Cal dir que aquesta és una tendència normal en l'era Twitter: si no parles, perds seguidors i això, a la llarga, vol dir desaparèixer. Així que es tracta de parlar, de sortir a la foto, de no caure en l'oblit.

N'hi ha que aconsegueixen sortir a la foto convertint el mer gest d'acomiadar-se en un fet històric mereixedor de grans titulars, són els mateixos que, en altres ocasions, s'han presentat com els màrtirs de les grans causes, els herois de la història. Superats per altres figures que n'ocupen el lloc i generen els mateixos sentiments públics, estan decidits a morir matant per sortir a la foto, invalidant si cal els discursos que, en un altre moment, els van portar a fer història.

Però jo avui no tinc ganes de parlar de l'Arrimadas, nid' un grup de fatxes de València ni de l'Artur Mas. Quin avorrimet, ja ho fa molta gent. Jo vull parlar de la Catherine Deneuve, que em va molt més, està ben plena de glamur i d'elegància, com la servidora. Vull parlar d'aquesta senyora actriu i unes quantes “artistes i intel·lectuals franceses” més que acaben de presentar-se, a cop de manifest, per tant, com déu mana, com les defensores d'en Harvey Weinstein i de la resta d'assetjadors sexuals de Hollywood. I aquesta és una gran causa. Afirmen, i cal llegir-ho amb molta atenció, perquè està parit des de la les entranyes més profundes de la lògica patriarcal, que “la violació és un crim, però que un flirteig tenaç o maldestre no és un delicte i una galanteria tampoc és una agressió masclista". Quanta raó tenen. És que, pobrets els homes, que només volen flirtejar i no se'n surten i insisteixen fins a l'últim sospir fins que no els queda més remei qe proferir amenaces sobre la vida professional de l'estirada i reprimida que els està fent patir. Corria fa un temps per les xarxes socials un text que oferia dos relats d'una mateixa situació, un des de la perspectiva d'un home, que fantasejava amb el que podia arribar a passar entre ell i una dona desconeguda a la qual portava una estona seguint, i l'altre des de la perspectiva d'aquella desconeguda que provava, aterrida, de fugir de l'home que portava una estona perseguint-la. Les fantasies que ell es narrava, completament fastigoses, no el portaven a percebre's a sí mateix com un home perillós. L'assetjador, pobret, mai no sap que ho és, ell simplement fa temptatives, ho intenta, ho ha d'intentar, i ho fa des d'un desig molt profund, desig que justifica tot un seguit de conductes que provoquen una angoixa emocional i física en la dona desitjada que, probablement, Catherine Deneuve, la bella Catherine Deneuve, no ha experimentat mai. Només així es podria entendre que una dona, que un grup de dones, hagin creat del no res un text que, com tots els textos germinats des del masclisme més ranci -tampoc n'hi ha un altre- només ofereix la visió dels fets que sustenta l'heroi popular de Hollywood, el malson personificat, que viu convençut que martiritzar una dona és una manera encantadora i, fins i tot humorísticament potent, de seduir-la, i el cert és que mai no fa gràcia, no li fa gràcia a ningú, ni tan sols als que riuen, que ho fan per costum, i tampoc no té res d'entranyable.

No hi ha, en la meva experiència com a dona, res que em pugui portar a compartir el que afirmen aquelles “intel·lectuals”. I aquell recurs fàcil que defensa que darrere de la recent revolta d'un nombrós grup d'actrius de Hollywood, no s'hi amaga una altra cosa que puritanisme, oblida que el desig en les dones, la nostra sexualitat, no està determinada per les expectatives dels homes. Fa més de cent anys, la sufragista Mary Richardson va apunyalar el cos perfecte de la Venus del mirall de Velázquez, avui restaurada -enfonsant en l'oblit aquell acte d'apropiació del cos femení-. Deu ser el que volen aquestes “intel·lectuals” franceses, restaurar l'establishment del Hollywood romàntic: que un acte d'apropiació del nostre cos resti enfonsat en l'oblit. Em preocupa molt que hi hagi dones, tantes dones, a les quals els importaimés estar en pau amb els homes que amb elles mateixes.

Costa més respectar la gent des que les hores del dia es mesuren per les novetats publicades. Tothom necessita dir la seva parida per poder continuar existint. Algunes de les “intel·lectuals” que han signat el text de què parlem, ja fa temps que s'havien declarat literalment “antifeministes”. Antifeminista no vol dir res, és un sinònim pretingudament intel·lectual de “masclista”. I prou. El que afirmen Deneuve i la resta no apunta a cap millora en cap sentit, no fa a les dones més lliures ni als homes més conscients, només serveix per mantenir ben sostingut el gran edifici “Hollywood” fornit de tòrrids idil·lis, tensions sexuals no resoltes, mítiques històries d'amor i de passió que, si freguéssim una mica, molt poc, desscobriríem que estan fetes de violència. Però que Déu ens planyi de destruir el Hollywood romàntic, cal tenir-ne cura, encara que això obligui els galans a posar-se una xapeta a la solapa, al cap i a la fi, per sortir a la foto.