Veu de pito

Fa poc llegia un article de Pikara Magazín centrat en l'escriptora anglesa Caitlin Moran, en què l'autora deia que, malgrat el valor que té l'obra d'aquesta periodista britànica per trencar amb certs tòpics, en general no li agradava i el motiu pel qual no li agradava és perquè el que diu Moran, ella mateixa com a lloc comú dels seus relats, no és molesta, no incomoda al sistema; fa gràcia, però no fa ràbia, i, hi ha certa exigència -i ho poso en cursiva perquè a mi mai no m'agrada parlar d'exigències- certa exigència de la literatura feminista, ja sigui novel·la,  assaig, poesia  o el que sigui, de fer una, diguem, necessària i saludable ràbia, perquè el que s'ha de dir, el que una té la necessitat de dir des del primer moment en què comença a qüestionar-se'ho tot des de la seva pell, es fermenta amb indignació i la manera d'elaborar aquesta indignació per convertir-la en un text pot incloure i-fins i tot- hauria d'incloure l'humor, però, entenguem-nos, l'humor entre amigues, entre nosaltres, com ho fan per exemple les autores dels memes feministes, però sobretot ha de presentar el món,  -sí: "ha de"- com un lloc vertebrat pels conflictes, les tensions. El món no és un lloc bonic i, és curiós, però ser conscients d' això és l'únic que farà possible que algun dia  arribi a ser-ho. Ho dèiem, fa uns dies,  a propòsit de les reaccions que el feminisme genera entre la gent que creu que té una vida supersaludable i que ja s'ha qüestionat tot el que s'havia de qüestionar o la gent que creu que l'alliberament d'una mateixa passa per adoptar l'actitud de qui l'oprimeix, ho dèiem recollint les paraules de la Françoise Collin, que no es pot esperar de qui s'ha passat tota la història amb el cap cot que quan l'aixequi comenci a somriure a qui li feia mirar a terra. Que hi ha ràbia, molta ràbia i que quan en parlem, quan exposem els motius d'aquesta ràbia,  toquem el voraviu dels responsables d'aquells motius o dels qui se senten -absurdament- feliços enmig d'aquest sistema estúpid doncs és més que bo i saludable, natural. Així que, amb poques paraules estic d'acord amb la redactora de Píkara, les autores que escriuen sense molestar, sense incomodar, sobretot aquelles que tenen per alter ego una antiheroïna que malgrat la seva poca traça té potencialment totes les qualitats de les protagonistes dels relats tradicionals i només posen en perill el seu amor propi no poden canviar res. 

 Va d'això,  l'entrada d'avui, de l'amor propi, de la dignitat, d'estimar-se. És difícil estimar-se  quan creus que  el que et fa digne d'amor ho dicta un exterior que quan vas arribar ja estava organitzat i normativitzat , un exterior constituït per veus, les veus que et parlaven escrutant-te en l'interior del bressol, del carret, a l'escola, al parc, a la botiga de llaminadures, a la plaçoleta del barri,... Aquestes veus no s'han inventat res -o com a mínim no totes- però ho sostenen, mantenen l'equilibri d'un sistema ja per sí mateix desequilibrat. Recordeu aquelles veus? Les de parentes, veïnes, les mestres, l'avi de la plaçoleta,... Tant se val, a totes us vindran a la ment cares diferents, però segur que allà on coincidim és en el que deien, les frases, el to i la mirada a l'hora de parlar: 

- no corris!

- seu bé!

- tanca les cames!

- no cridis!

- has de ser més endreçada!

-amb aquests genolls plens de crostes sembles un nen!

- ets molt barroera !

- encara és una mica maldestra 

(aquestes dues últimes me les he tretes d'un butlletí de notes, de segon de primària, que encara conservo, gràcies senyoreta Fina).

Però no són només paraules és també un tractament, un tractament i la projecció d' unes expectatives que es delataven a cada conversa, cada consell, cada observació. Totes ho sabem, generalment quan els nois treuen males notes és perquè no estudien prou, els nois són tan moguts! I és com han de ser. Però quan les males notes les traiem nosaltres tot queda reduït a un problema d'habilitats intel·lectuals : "no ha anat gaire bé l'examen, ja veig que et costa". Això m'ho va dir el meu professor d'història de Primer de Batxillerat quan em va entregar corregit el primer examen del curs. Em va sentenciar. I aquí es va acabar tot perquè , des d'aquell dia a mi lahistòria em costava. Ell no sabia, ni li va interessar mai, que el dia anterior a l'examen, quan vaig decidir posar-me a estudiar, vaig tenir una baralla amb la mare que em va deixar emocionalment tan tocada que no vaig poder fer res. M'havia passat sempre, a mi no m'agradava l'escola, ni em va agradar l'institut i quan tornava a casa i acabava amb les obligacions de l'agenda, entrava en el meu món i no en sortia més. Però això no interessava al meu professor i a mi em va fer tanta ràbia que vaig fer el mateix que ell: vaig posar una creu al costat del seu nom i vaig arraconar a la seva sort la matèria d'història del món contemporani. 

Així que, a poc a poc em vaig anar trencant per tal de cabre en el món com el que era : una nena, una adolescent, una noia. És com una mena d'iniciació, perds el que forma part de tu per formar part dels altres, del món i al final de tot no et pertanys però tampoc no ets feliç perquè , naturalment, aquesta alienació passa factura. Algunes teòriques de la coeducació diuen que passem per un procés que fa que, d'una banda, siguem el que s'espera que sigui una nena -responsables, quietes, tranquil·les-, però, d'una altra, siguem al màxim de semblants possible als nens en determinats trets. Marcela Lagarde explica que això és el que significa viure en una societat androcèntrica: ocultar determinats trets, per exemple, treballar la veu perquè cada vegada sigui menys aguda, reduir l'expressivitat, per dir-ho d'alguna  manera. 

Jo des de petita he tingut una veu que, diguem-ho així, se sent sense esforç i una tendència a fer-la encara més fàcil de sentir. Durant vora 30 anys, algun avall tenint en compte que no em vaig posar a parlar de seguida de néixer, aquella meva veu es va convertir en un dels centres dels retrets que se'm feien -cal dir que no era l'únic, el meu talent per anar despentinada li feia una bona competència-. El cas és que, durant aquell temps, jo mateixa vaig treballar per fer-la cada cop menys meva, sobretot quan m'ho demanaven a la feina, a les escoles, com a base de la meva autoritat.   

Mirava de fer-la passar desapercebuda entre les altres veus, la baixava quan temia que sobresortís. Recordo que no em sentia a les manifestacions i em semblava millor sentir veus desconegudes que la meva. Amb el temps, vaig descobrir que allò era un enorme obstacle per a mi, perquè la meva veu, alta i expressiva, la necessitava per dir el que volia dir, la necessitava per explicar les coses com les volia explicar, per fer-me sentir enmig d'altres veus, per, en definitiva, dir la meva. Així que vaig començar a utilitzar-la de nou i , fins i tot a jugar amb ella, quan havia de fer alguna xerrada o cridar una consigna i em vaig adonar que quedava bé amb els manifestos que llegia i els parlaments que feia. D' això en  fa quatre dies, quan vaig descobrir que m'agraden moltes coses que hauria de trobar lletges. I m'agrada que se'm senti encara que estigui lluny del megàfon i m'encanta sentir l'eco de la meva veu quan llegeixo coses que m'emocionen o parlo amb persones o per a persones que m'estimo o que odio. 

És com una cura molt profunda i molt lenta, perquè hi ha molt a guarir: amb el feminisme arriba el final de l'autoodi, arriba el "calla tu" i el menyspreu a l'autoritat que només l'absurd i un odi recalcitrant pel que és diferent han posat allà. M'agrada la meva veu i el rebombori i dibuixar malament, però no perquè em facin entranyable pel fet de ser tan imperfecta, sinó perquè formen part de mi i perquè em fan imperfecta en un món on la perfecció és  barbàrie. Deixeu a les nenes en pau.