L' edatisme és la tendència a valorar a una persona o a un grup de persones en relació amb el que es considera propi de la seva edat, és a dir, considerar-la per la seva pertinença a un grup d'edat concret i concloure, a partir d' això, que la seva forma de vida, gustos i tendències personals coincideixen amb les de les altres persones que van néixer en una època i context similar basant-se únicament en aquesta coincidència temporal. L' edatisme és, en definitiva, una forma de discriminació que, partint del model classificador de l'edat social, vol garantir que cadascú farà allò que el sistema n'espera i res més. Però, com el racisme o el masclisme, està tan inserit en la nostra societat que, quan es presenta de manera subtil, resulta difícil detectar-lo o, si més no, assenyalar-lo com un prejudici. A més , el fet que en cada etapa de la vida es produeixen canvis fisiològics en el nostre organisme permet que els prejudicis per edat es justifiquin amb base a la biologia i totes sabem que quan parla la ciència ho fa enmig d'un silenci de veneració.
Generalment, quan es parla de l' edatisme com una forma d'exclusió que cal combatre, es fa, sobretot, posant la mirada en els efectes que aquesta tendència té sobre les persones de més edat. L'edatisme, per exemple, és el que ens porta a concloure sense complexos que la gent de determinada edat ni té ni necessita mantenir relacions sexuals, cosa que la gerontologia ja fa un temps que ha desmentit (aplaudiments entusiastes). Però el cert és que l' edatisme no afecta només aquest grup d'edat, sinó, d'una manera o una altra, a tota la societat, de la mateixa manera que ens afecten totes les expectatives que es generen sobre nosaltres com si estiguéssim condemnades a repetir models que, tot sovint, tampoc no ens agraden. Ara, quan l' edatisme i el masclisme -que, de fet, són dues expressions d'una mateixa cosa: el control social necessari per garantir el funcionament del sistema- , quan l' edatisme i el masclisme, deia, s'uneixen les senyores de més de trenta ens convertim , alhora, en la diana de les crítiques i en la imatge d'un odi interioritzat que ens pot fer perdre el nord i, precisament, per frenar aquesta tendència, m'agradaria parlar-ne una mica des d' aquest racó.
Totes les noies es volen casar. Totes les dones, arribat un moment de la seva vida, volen tenir fills. Se't passarà l'arròs. Encara(?) no tens nòvio? Sentències tan entranyables com aquestes les hem sentit totes alguna vegada. A mi, l'últim cop, em va passar a l'habitació de la clínica on una estimada amiga meva acabava de parir. Enmig de l'enrenou de les entrades i sortides de la cambra, la mare de la meva amiga agafa i em diu "I tu, estàs casada?" i jo, que sempre he estat orgullosa del meu estat civil, li contesto amb un somriure "No" i aleshores la seva cara es transforma, de manera que dubto del que li he dit, perquè per la cara que fa qualsevol diria que li acabo de dir "Avui m'han donat el diagnòstic, no em queden més de tres mesos de vida" i, segurament li dec haver dit alguna cosa així perquè tot seguit respon: "ai, perdona, ho sento". I jo també, perquè acabo de descobrir que m'estic morint o, encara més, que ja estic morta. Sóc una dona de trenta quatre anys sense marit ni descendència, he fracassat. A més, tampoc faig gaires coses de dona de la meva edat i, malgrat que m'agraden els nadons, no tinc ni un gram d'instint maternal i, a sobre, quan els agafo, ploren, de fet ploren en el moment en què em veuen venir. Tampoc tinc gaires amigues de la meva generació (potser un parell) i darrerament passo moltes hores amb dones que van néixer a finals dels anys 80. Alguna cosa dec haver fet malament perquè, amb la meva edat , hauria de passar la tarda de diumenge de passeig amb un home i un parell de criatures - i jo alguns diumenges a la tarda surto a passejar sola, cosa que per alguns homes és com veure un flam gegant caminar-.
D'una dona de la meva edat se n'esperen moltes coses que tenen a veure amb què pugui demostrar que no generarà cap problema, que contribuirà positivament en la societat i aquest és un ideal estúpid perquè els problemes, molt sovint, no són les persones sinó, precisament, allò que s'espera d' elles, aquells patrons que fan que unes tinguin vides exemplars i d'altres no. Una dona, posem per exemple, divorciada amb un o un parell d'infants al seu càrrec que ha d'abandonar casa seva, perquè no la pot seguir pagant amb el seu sou, i traslladar-se de nou a la casa on se suposava que només havia de tornar per Nadal o algun aniversari, més que generar un problema per aquells que li ha d'oferir aixopluc és la prova que hi ha alguna cosa bastant inhumana en la manera que tenim de plantejar la vida i els ideals d'independència i d'amor.
L'edat ens limita -"ets una mica gran per..."- , ens condemna -"préstec per a persones de fins a 35 anys"-, ens fa sentir culpables -"una mica jovenet per a tu,no?"o "però si és un vell..."- i ridícules. Uns sentiments, com tots, apresos perquè ens reprovem a nosaltres mateixes i reprenguem el camí recte.
L'últim cop que vaig sentir a una dona sentir-se desubicada en un grup per la diferència d'edat, vaig provar d'imaginar-me aquell mateix grup sense aquella dona i em va resultar impossible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada