Expectatives: 16 mortes i moltes més, tres violacions i algunes males feministes

Jo no disposo d'un mitjà com el Diari de Girona que em permeti assegurar-me que arribaré a tothom que voldria. No sóc una veu pública, em llegeix poca gent, la que visita el meu blog, que  tampoc no apareix a la llista dels millors blogs de Catalunya, i tampoc m' interessa.Però quan  obro un diari o accedeixo a algun link piulat a Twitter m'espero trobar   articles ben construïts, amb arguments ben elaborats i amb un cert gust per la literatura. Ara us deveu haver rigut. Perquè vosaltres, a diferència de mi, no teniu aquestes expectatives i també per això llegiu aquest blog. Vosaltres ja sabeu quins enganys porta implícits expressió "veus autoritzades", ja sabeu que les veus públiques ho són perquè s'han posat al servei d' algú, en definitiva, perquè complauen.  Fins i tot quan es presenten sota  una aparença controvertida, complauen a aquells que les han posat allà i que els paguen per escriure. 

I no passa res, perquè tothom té dret a pagar un bon sou a aquells que converteixen el seu ideal en un discurs, els que fan de la seva manera de percebre la realitat el model del sentit comú, el problema arriba, però, quan els que escriuen comencen a desenvolupar la síndrome del missioner en terres estranyes, a creure que les persones que llegim no tenim prou coneixement per valorar si allò que es publica té o no té el valor que se li dóna pel fet que ho pagui algú.

Jo, com deia,  escric per poca gent, però quan ho faig, com a mínim, em poso davant de l'ordinador assumint que, qualsevol que em llegeixi, mereix el meu respecte. Tinc  una responsabilitat, escriure amb la consciència que seré llegida per gent intel·ligent que percep el món d'una manera diferent de la meva. També tinc el convenciment que, si em llegeix prou gent, aquest text tindrà conseqüències i, us ho prometo, si això passa ni tancaré el meu compte de Twitter ni us bloquejaré, malgrat que jo no cobro per escriure aquestes línies i segurament mai no apareixeré en la secció de Salut d'un diari local. 

Aquest està essent un estiu terrible. Suposo que per això porto tants dies sense escriure, perquè no podia asseure'm, esperar que s'iniciés la sessió i posar-me davant d'una pàgina en blanc per bolcar-hi tot el que sento. Jo només volia córrer, pegar puntades de peu, mossegar, esgarrapar i treure'm la llicència d'armes o amagar-me una navalla en  alguna part del  meu cos on només la pogués trobar jo. Tot plegat em venia per moltes coses. La primera, visc en un cos de dona des de fa trenta quatre anys i no ho oblido mai perquè el carrego i carrego amb ell totes les mirades, gestos i paraules que s'hi dipositen. La segona, perquè sóc una dona conscient de tot el que això significa en una societat on tot gira al voltant del desig masculí. La tercera, perquè m'informo, llegeixo, investigo, per trencar amb totes les expectatives que s'han generat sobre mi pel fet de ser una dona, ja sabeu: "estigues quieta", "no cridis", "somriu", "no t'enfadis per això", "mira que ets bruta",... I la quarta, i aquesta és la gota que fa vessar el vas, perquè fins fa tres setmanes existia en aquest món una noia que es deia Laura del Pozo. Existia, i existia la seva amiga Marina i a principis de juliol hi havia, com a mínim,  16 dones més a l'estat espanyol que a finals del mateix mes. 

Expectatives, aquest el gran problema del món en què vivim, que naixem amb un sexe o un altre, això és, amb una o una altra anatomia i, des d'aquell moment, o des del moment en què algú descobreix que naixerem amb vulva o amb penis, recauen sobre nosaltres un munt d'expectatives, de manera que, quan ens veiem prou fortes per fer-los front, és difícil saber per on començar. 

Les expectatives sempre són un problema, ja ho he dit quan he comentat el que espero, el que esperava, de les veus autoritzades. Setze homes no esperaven que aquelles 16 dones poguessin fer una vida separades d' ells, l'assassí de Marina i Laura no esperava que la primera aniria a recollir les seves coses per abandonar-lo per sempre. Segurament,  Marina no esperava que li pogués passar res, si anava acompanyada de Laura i Laura, al seu torn, tenia unes expectatives sobre el que faria aquell dia, un cop hagués recollit els efectes personals de Marina. 

El Diari de Girona esperava que,  parlant de salut i sexualitat, l'Helena Boadas escriuria alguna cosa il·luminadora  i útil per als seus lectors -i aquí parlo en masculí perquè ella està en contra de l'ús del llenguatge no sexista-. L'Helena Boadas mentre escrivia probablement esperava que el seu article resultaria alhora entretingut, transgressor i picant i, per suposat, cap de nosaltres -de les feministes dolentes, vull dir- no esperàvem que un diari podria publicar un article on una dona, fent ús d'un estil  força arrogant i expressant-se amb molta pressa i poca cura, parlaria sobre les fantasies de totes les dones, amb tota la reducció a l'absurd que això suposa, com si el sexe es reduís a la penetració, les tendències sexuals a l'heterosexualitat i com si fos d' allò més natural tenir una fantasia d'abusos quan, de fet, això, en els casos en què es dóna, té a veure amb la construcció de la identitat sexual de dones i homes en una societat on, precisament, dels homes s'espera que puguin i vulguin posseir una dona i, de les dones, que vulguem ser posseïdes per un home. Sobre tot això, una amiga meva en parlava amb molta profunditat en un missatge de whatsapp, cosa que xoca amb la superficialitat de l'extens article de la sexòloga Helena Boadas en el Diari de Girona, és curiós. 

El cas és que una colla de dones molt reprimides vam indignar-nos molt amb l'article de la sexòloga del Diari de Girona i ella va respondre amb un article on, novament, ens reduïa a l'absurd, que és la cosa més fàcil del món quan vols estalviar-te de reflexionar sobre tu mateixa, sobre els errors que has pogut cometre i sobre la poca habilitat que has de tenir per publicar un article on erotitzes la violació  - que, penalment, no té res a veure amb l'erotisme- en l'estiu amb més casos de dones assassinades per les seves parelles o exparelles en anys.  Uns dies més tard, un articulista del mateix diari que Boadas es plantava amb la seva armadura i n'esgrimia una defensa exposant ja de bon principi que ella és una articulista principiant - "l'Helena Boadas no podria haver començat amb més bon peu", deia- i on explicava què volen les dones -cosa que, naturalment, un home sap millor que ningú- i què és ser una bona feminista -que, i ho agraeixo de tot cor, em va permetre descobrir que jo no ho sóc-.  D'aquest senyor en sé ben poca cosa, és el gran defensor de la teoria "no-quan una dona ho diu a un home en un context festiu- no vol dir no, vol dir insisteix una mica més", cosa que em fa pensar que ben poques dones, potser cap, li hauran dit que sí a la primera. També sé que és un articulista que li agrada generar polèmica i que creu que les dones ens excitem sexualment quan ens indignem. Per tot plegat concloc, que escriu per lligar. Mira, cadascú té les seves motivacions i jo no faré una classificació entre les que són bones i les que no ho són. També he sabut que té uns quants anys, força més que l' Helena Boadas, potser per això el seu text desprèn aquest aire tan paternalista, ara que, ben mirat, de pare en té ben poc, a mi em fa pensar en el típic vell verd de festa major que ja fa alè de cervesa a les deu de la nit i es mou estratègicament intentant obtenir un sí entre la multitud. Perdoneu, del nom, no me'n recordo, cosa que em fa pensar que, probablement, mentre escrivia sobre aquelles que no som autèntiques feministes, creia que amb el seu text, com a veu autoritzada, posaria la cirereta a un debat en el que jo crec que, com a vell verd al qual mai no li diuen que sí a la primera,  no té ni veu ni vot. Però, com ja he dit al principi, jo no sóc una veu autoritzada, només sóc una dona reprimida i una feminista no autèntica.